In memoriam René Girard
La meva Barcelona és feta de cantons,
de cantonades assolellades al cor de l'hivern.
De esquinas también. Ben lluny dels xamfrans
de la quadrícula de l'Eixample, la empecé a conocer
pateando las calles del barrio mental de Juan Marsé.
Després, m'hi vaig inventar universos càlids de la pell
de barcelonines d'adopció o d'origen. Una d'ella es diu
Marion. Encara hi viu, rodejada dels seus amors de filla
i fill. Me dio a conocer mundos nuevos, tíos inteligentísimos
que luchaban contra el Sida a fuerza de artículos y debates.
Y si mi primera Barcelona fue la de Juan Marsé, la segunda se tiñó
de la lengua aguda de un novelista francés, Hervé Guibert, cuyo sombrero
rojo muy pronto se convirtió en un estandarte. A poc a poc, vaig deixar
els barris cèntrics cap als afores desitjats. Poblenou dels meus amors,
La Sagrera del meu amor, únic i tan llunyà, Sants, Poble Sec, Horta,
Sant Andreu i el seu petit château de Versalles. Fins a Nou Barris que
són tretze, des del principi, i on m'allotjo en un hotel miserable
a dos passos de Porta que ningú coneix peró que un altre Michel em pintà
un dia amb colors vius i inoblidables. No sabia res. Ni de Barcelona
ni del món. Era un adolescent grassonet i tímid. La literatura m'ho aprengué
tot de les relacions humanes. De la mà de René Girard que ens deixa ara amb
confiança i amb unes pàgines groguenques con las que otros aprenderán a convivir.
