Un llibre dels molts de la petita biblioteca personal.
Vermell, gros, pesat. Arraconat contra la fusta clara.
No l'obro gairebé mai. El colofó diu que es va imprimir
«el trenta-u d'octubre (vetlla de Tots Sants) de mil nou-cents
noranta-dos, trenta-cinc anys després de la primera edició.»
D'altres xifres s'imposen: té mil tres-cents vint-i-sis pàgines
i pesa mil sis-cents grams. No l'obro mai, o gairebé, però sempre
m'acompanya com el sol d'hivern en un cantó de Sant Andreu.
Encarnat per l'enquadernació, Carner dorm i vetlla per a guiar-me
per «carrers encongits» tot i «les ferides cloent-se, les arrugues
del temps». De l'altre costat de la biblioteca, tot prim i gastat,
Ferrater em pica l'ullet i em diu, burleta: «no li facis massa cas».
