Era desembre del 2020,
fa molts anys. Una plaga
terrible ho corrompia tot,
fa molts anys. Una plaga
terrible ho corrompia tot,
silenciosa. Alguns resaven,
d'altres s'aferraven fort
als símbols del passat,
quan, un bon dia, els danesos,
astorats, van veure que a sa punta
plujosa d'un espigó de Copenhaguen,
la sirena d'Andersen havia desaparescut.
Van vindre bussos grossos amb es casc
de coure a la Tintin. Tot i es llums
potents, no van descobrir res. No havia
caigut a s'aigo des port, desesperada,
com si volgués acabar amb sa vida.
Passaren setmanes i mesos. Sense noves.
Un dia, un mariner dels d'abans, va
desembarcar en un illot del Pacífic,
pres d'una terrible crisi de reumes.
Caminà una estona i, per protegir-se
del sol, entrà dins d'una cova ombrosa.
Allí, cantussejava una noia escabellada,
de corbes delicades amb una brusa de flors
i uns pantalons estrets que s'assemblaven
a ses escates des peixos blaus. Era sa sirena
des port de Copenhaguen! Es vell mariner,
tremolós, va treure de sa seva butxaca una foto
arrugada. Sa guapa la mirà, no digué res, i li donà
la mà. S'aixecà i sortiren ambdós. Ja no sentia
es mariner sa dolor dels reumes. Com per eixarm
o per sa flaire salabrosa de la cova. Navegaren
dies i setmanes. Quan arribaren, la multitud
els victorejà. De sa plaga no quedava res
sinó unes escates petites, com d'or fos. Aleshores,
la sirena, ja sense cua i amb peus nus i petitons,
retrobà el lloc que havia deixat, a sa punta de l'espigó.
