Anònim

T'he deixat dormir. A les fosques,
suposo, i m'he assegut a la taula
de fusta clara. En silenci. Sol.

He esperat uns minuts, per sentir,
sota els dits la molsa gruixuda
de la nit. Aleshores he escrit,

com ara, tractant de franquejar
la frontera cega entre llengües.
Un viatge oníric, a passes lentes,

cap a un indret petit i anònim
on m'explicaves el nom de cada
arbre, de cada ocell. No els podia

memoritzar tots i acabava per cedir,
fixant-me en el gra de la teva veu
greu amb punxades agudes. Quan he 

tornat, la taula m'esperava, amb la
pantalla encesa i el teclat cruixent.
Dels dits em sortien branques i arrels.