mercredi 30 août 2017

Una bombolla blava / Une bulle bleue

Es meu fillet, acomodat al sofà
morè, me mira lentament, els ulls
clars ben oberts. «Espera, papa,

que et sorprendré.» Estava llegint
un article dens i ric d'un amic poeta 
sobre sa seva relació amb el mar.

L'he deixat de banda. Ara esper lo
que em dirà l'Hadrien. Però no diu
res. Em deixa en suspens i es segons

són hores. De cop i volta, se li infla
la boca i surt una bombolla blava de
sucre i cautxú. La deixa desinflar,

l'aparta i em diu orgullós. «És d'un 
Malabar Tutti Frutti, què guay, oi ?»
Li somric, no li dic que tenia color

de mar, del mar d'un amic pròxim i
llunyà que, de petit, hi anava, en
carro, amb son pare, sense xiclet.

***

Mon petit, installé sur le canapé
marron, me regarde lentement, ses yeux
clairs grand ouverts. «Attends, papa,

je vais te surprendre.» Je lisais alors
un article dense et riche d'un ami poète
sur la relation qu'il entretient avec la mer.

Je l'ai laissé de côté. J'attends maintenant
ce que va me dire Hadrien mais il ne dit
rien. Il me laisse en plan et les secondes

sont des heures. D'un coup, sa bouche se
gonfle et il en sort une bulle bleue de 
sucre et de caoutchouc. Il la laisse dégonfler,

l'écarte et me dit fièrement. «C'est un
Malabar Tutti Frutti, pas mal, hein ?»
Je lui souris, je ne lui dis pas qu'elle avait la couleur

de la mer, de la mer d'un ami proche et
lointain qui, petit, y allait, en
charrette avec son père, sans chewing-gum.