mardi 19 décembre 2017

Afaita'm / Rase-moi

Era el dia de Sant Joan.
Fa anys. Una generació.
Ciutadella feia olor de

suor de cavalls i de dies
inacabables. Reia una noia
pels carrers quan, de cop i

volta, l'aturà un home baixet,
prim, amb barba fosca i arrugues
ronyoses. Li cridà «afaita'm»,

una, dues, tres vegades, brandant
una Gillette i l'escuma d'una
cervesa barata. Reia la nena,

volia fugir però s'hi quedà, sense
esma, o gairebé, concentrada.
I començà la tasca inaudita

d'afaitar aquest llumet apagat.
Mentrestant, al balcó, una amiga
seva els mirava, immòbil, sense

immutar-se. Passaren minuts. Les arrugues
anaven desapareixent i la dona del balcó
reconegué el seu germà petit, demacrat,

que havia tornat a l'illa a descansar una
mica, ja afaitat, i a ajeure's abans de
morir-se a la terra dels avantpassats.

***

C'était le jour de la Saint-Jean.
Il y a des années. Une génération.
Ciutadella embaumait la

sueur des chevaux et les jours
interminables. Une jeune fille riait,
dans les rues, quand, tout à coup

un petit homme l'arrêta,
mince, avec une barbe sombre et des rides
crasseuses. Il lui cria : "Rase-moi».

Une, deux, trois fois, brandissant
un rasoir et la mousse
d'une bière bon marché. La gamine riait

elle voulait s'enfuir mais elle resta,
souffle coupé, ou tout comme, concentrée,
et elle entreprit la tâche inouïe

de raser ce feu follet éteint.
Pendant ce temps, sur son balcon, une de ses 
amies les regardait, immobile, sans

un mot. Des minutes s'écoulèrent. Les rides
s'effaçaient peu à peu et la femme du balcon
reconnut son frère cadet, étique,

qui était revenu à l'île pour s'y reposer
un brin, rasé, et se coucher avant
de mourir sur la terre de ses ancêtres.