M'agrada la fragilitat. Fins i tot,
m'és una necessitat com una bufanda
de color de riu xinès en ple hivern.
Passo un parell de dies a la ciutat
que més he estimat a la meva vida.
Hi camino entre lent i ràpid, sense
cap objectiu sinó el de trobar-m'hi amb
amics únics. Ahir van ser un company de
tota la nostra vida tan breu, cult, delicat,
estudiós de poesia i amant de les persones.
Mitja horeta després, una amiga que feia
tants anys que no havia vist -si la vaig
arribar a conèixer!-. Vam xerrar molt, sense
cap límit. Curiosament, a la conversa, van entrar
les seves mares. Solidesa enmig de la provisionalitat.
A la nit, vaig sopar amb d'altres amics, deliciosos.
Amics profunds, entre teatre, belles arts i escriptura.
M'acompanyava una ampolla de xampany francès.
Per a celebrar una fantasia somiada. Cadascú contà
part de la seva vida i d'on era a l'actualitat.
Els mots es barrejaren i nasqué l'Arenalnaïs.
