M'agraden els canvis. Sorprenents, determinants,
definitius. Porto una trentena d'anys de professor
sense avorrir-me, mai. De tan distints com són
els alumnes. Amb ells, per a ells, he après molt,
i sé ben poc. Tres llengües entre mil. Un ram
de segles, de noms i de mans. Ara, sento
la necessitat d'aprendre una part del que no sé,
que m'ensenyin d'altres, sense cap exigència de
graus i títols. Els meus mestres d'ara són «harina
de otro costal». El Paco que m'ofereix el nom dels
arbres dels avantpassats. El Tomeu i sa dóna,
cadascú en el seu petit univers complementari,
que em desvelen l'art i la manera que, unes hores
més tard, na Caterina desenvoluparà literariament.
He trigat anys en arribar al seus ports fecunds.
El més recent, Tomeu obra al cor antic de la ciutat,
més enllà de ses rambles sense fi. M'acull en un despatx
ample, de pedres seques, al forn, la bòveda gòtica
d'un forn antic. Sobre la taula, molts llibres diuen
la funció del lloc. S'hi treballa la farina de blat
amb aigua i passió i s'hi cou, a foc lent, una sàvia
arqueologia de la terra, dels seus oficis, memòria i sang.
Ja coneixia foetes que escriuen versos amb les seves fotos.
En Tomeu és un coueta que cou versos. D'ell aprendré molt.
