Una floreta

Perduda entre la fullaraca grisa
i la verdor corcada de l'heura,
una taca lila m'aclapara l'ull.

És una floreta que es desplega
amb parsimònia, en les últimes
hores del dia com si comencés

un nou matí, de rosada fresca i 
petjades aventureres. Me la guardo
en la retina per a pintar-me'n la nit.

Un pirata d'enxaneta

Al Guillaume, amb afecte

El pirata fa anys, aquest vespre.
I, abans de compartir tapes, birres
i altres beures i menjars suculents, 

l'home de la pinya, assedegat i famolenc,, 
s'ha de sotmetre a una prova iniciàtica:
enfilar-se cap amunt i descobrir, per fi,

l'horitzó de la sala, aquestes muntanyes
nevades de guix, i fer d'enxaneta, aixecant
la mà... abans d'alçar el colze amb nosaltres.

De mans i dits

«Me gusta el viento, me gustas tú.

Me gusta soñar, me gustas tú.»

                                 Manu Chao

D'esquena al vent d'oest que et descabella,
i al sol ponent que et menja de foscor la cara,
deixes vida lliure a les teves mans que s'obren

i s'enlluernen de la blancor de l'aire. Amples
palmells, encara aferrats a la feina de la setmana,
dits eixerits, independents; plomes vives que busquen

en les ràfegues prou pols per a fer-se'n tinta grisa
i escriure uns mots, uns versos o unes línies amb gust
d'iode i salobre. Per quan hagis tancat la finestra.

La nit pels armaris

He cercat la nit pels armaris
i no l'he trobat. Les portes
de fusta bona havien fugit,

deixant els llençols plegats
a mercè de la llum del dia,
fugissera però porfidiosa.

He cercat la nit per l'entorn,
fora de casa, més lluny encara,
i la lluna me l'ha desdibuixat.

El balcó

Obre el balcó, aquesta nit.
No importa que no en tinguis,
sabré inventar-te'l i m'hi colaré.

No et vindré a besar, ni t'acaronaré,
ja sé que el teu llit és de cera
i se m'esmunyiria entre els dits.

Amb la mirada li encendré el ble,
i veuré com canten els teus somnis,
del fil de la nit a l'alba immensa.

Una cortina taronja

Una cortina taronja, 
cuita pel sol matiner,
a foc lent. Silenci

i transparències:
una antena, teulades,
algun balcó cec.

La vida crua, esmorteïda,
sense esma mes amb relleu.
Una cortina taronja.

La nit té mil ulls

Tan llarga és la nit d'insomni,
fosca, silenciosa, apenes ritmada
pel solipsisme d'algun lladruc perdut,

que els meus ulls badallant s'hi perden
i busquen el teu esguard amic. En va.
Allavòrens, me'ls invento i els pinto

de violeta, des del lila viu fins al
morat blavós. Ja són deu, cent, mil,
i camino cap a ells. Sense aixecar-me.

Rond et aigus

Rond était le bassin, de mousse sombre
et d'eau vive, alangui dans le matin frais.

Aigus étaient les cris des enfants courant
de l'école vers le parc en contrebas.

Et moi qui les contemplais, si différents,
et si pleinement semblables dans l'harmonie

de mon regard silencieux. La bibliothèque,
aux livres serrés, avides de la main amie

qui voudrait bien les saisir, les feuilleter,
voire les emprunter, m'accompagnait dans cette

quête lente et jouissive de l'apparente 
insignifiance, où tout fait sens et se complète.

Escrit amb una A

Un mot petit, escrit
en unes estovalles
de paper. Una alenada

brusca i càlida. Aire
suau, àmfora de vi dolç,
àgata translúcida. Anada

inaudita mentre el món ja
pensa en el retorn, com si
la vida fos una esfera vana.

No t'has trencat

T'han fet mal, t'han volgut trencar
i humiliar. Però no t'has trencat...
Només t'has descol·locat, com peces

d'un trencaclosques vespertí, d'un vell
trencadís del Jujol o d'una taula petita
de ceràmica del Gumersind Gomila. 

Plats bruts, gastats. Plates buides, totes,
sense cap comensal, per compartir-les. 
I que reviuen gràcies a tu. Només a tu.

En uns instants

En uns instants vindrà l'hora blava
i s'empassarà l'escalfor tèbia del dia,
muntanyes i converses. Ja han plegat

veïns, amics i companys de feina. Tanca
els ulls, just un instant, i veuràs com
les teves parpelles s'enlairen, aletes

de papallona violeta, o de marieta lila.
Però no perdis mai de vista el camí que fas.
Només canvia-lo una mica, cap a la felicitat.

Una llimona

Al meu fill Martí

Una  limona grossa, ufanosa,
amb ínfules de ser un codony.
Però una llimona silenciosa,

exclosa per ser tan distinta
de les altres i que, de tristesa,
cau al terra del pati de l'escola.

Passa un alumne, cap cot, nostàlgic
de l'absència de la seva germaneta.
La cull i se l'emporta. Joiós.

Entre dues llengües, la cultura / Entre deux langues, la culture

Del Jo, prenc l'essència, i, de la cultura, la C,
i escric JOC.

Du Je, je prends l'essence, et, de la culture, le U,
et j'écris JEU.

Sense joc, no hi ha cultura ni individu
Sans jeu, il n'est de culture ni d'individu.

Mes el joc hi afegeix la dimensió col·lectiva.
Mais le le jeu lui ajoute la dimension collective.

Funàmbul, camino entre dues llengües, al si de la humanitat.
Funambule, je marche entre deux langues, au sein de l'humanité.

Un poeta

Guarda poemes escrits a mà,
al calaix fosc de la memòria.
Els altres, mecanografiats

fa anys, són un ventall delicat
de la vida. Senzilla, singular,
observada amb benevolència,

dolor i fruïció. Pintor de la
brevetat de l'existència, el Nico
és un poeta. Que necessitem.

Oda petita a la Marie

Tot i al marge i sense camisa verda,
la Marie està vetllant, benèvola.
Sense ella, la colla no tindria

color, ni vida, ni sal. Dia rere dia,
porta els comptes i abeura de cervesa
bona els castellers exhausts. Discreta,

somrient i elegant. Però si li parleu,
ja veureu que té moltes històries per
contar. Un pou de remembrances vives!

Un aniversari

l'Ilyess fa anys. Vuit.
A la Vilbau. La colla
fa pinya per celebrar-lo.

Pares i amics somriuen 
a l'enxaneta de casc florit 
de blanc i verd irlandès.

Gralles, timbals, pastissos,
caramels i cervesa bona. La nit
pot allargar-se. Fins als nou anyets?

Un poema sense foto

Mirades dins de la pinya.
Esguards parcials, ulls vius.
Els cossos amaguen els rostres.

Silenci, esforç. Breus bocinets
d'humanitat. Se desgranen segons
grossos com tasses de xocolata

desfeta fumejant. Tota una vida,
o gran part d'ella, en mirades
que em guardaré dins del cor.

Un signe vermell

Enfaixada de vermell,
corona el pilar, somrient.
M'han dit que acaba d'arribar

del Soler i que feia setmanes
que volia venir. Molt llesta
i eixerida, ens fa somriure

a tots. I la faixa vermellosa,
ja és signe de nous temps, després
de la pandèmia. Cap a Manresa tots!

Aina

L'Aina no és noia ni dona.
És una eina de futur, sucosa
de present. Un mirall digital

que compartirem tots per deixar-hi
la veu. Uns granets de sorra vital.
Aguda o greu, ronca o trencada.

Alenada per ajudar les màquines noves
a entendre una miqueta d'humanitat i...
ras i curt, a prolongar-nos la vida.

https://www.projecteaina.cat/

Acollida

Collita bona. D'esguards, somriures
i mans que s'encaixen. Abraçades lentes.
Ni un mot, ni un gir, ni una entonació.

Silenci ple de nostàlgia de la llengua
de més enllà dels mars. La conversa vindrà
més tard, en torn del té cremant. De moment

l'acollida és collita, i qui dóna rep. Molt
sense adonar-se'n. D'aquí ben poc compartiran
el pa i la sal que són ferments de mots i vida.

carrers de taronja

Un poeta del nord -de la ciutat-
m'ha pintat els carrers de taronja.
I jo que li porto taronges del jardí.

Taronja, tarongeta. I si les fruites
del matí no fossin res d'altre que mots.
Rodons, sucosos. Mots que et van omplint

la boca i et fan assaborir la vida. Fruïció.
Desig i deler. La fecunda flaire de l'aire
que s'atura i fa secar la tinta dels dits.

Violeta era la nit

Violeta era la nit i les hores s'esmunyien.
No sabíem quina era la pell i quins eren els dits.
Es mesclaven olors i nèctars i de tant acariciar-nos,
se'ns naixien arrugues com a les platges del Nord
quan la mar es retira i l'iode es barreja amb la sal.

Una bruixa bona

La maleta està tancada
amb un cadenat violeta.
La Liliana treu la llengua
però no la vol obrir.

Els nanos li fan llengotes
i la maleta badalla.
A dintre hi ha una bruixa,
molt lletja i que fa pudor.

Un somriure de ganyota,
una cara de granota.
Nines i nens tenen por
quan la bruixa escup gripaus.

Però la bruixa és molt bona:

tots els gripaus són de sucre
i amb els nanos vol ballar
fins que se'n vagi el poeta.

Batec, batec, batec

Batec, batec, batec.
Xipolleig lent, sal
marina i aigua fresca.

Somni de cocons plens
a l'abril nou, esperant
les teves mans al vespre,

i el teu rostre al matí.
Ulleres enteranyinades
i ulls somiadors.

Àvia i néta

La festa s'atura, un instant,
i llueixen les disfresses.
Cordes i xarxes es van esfumant.

És l'hora verda, de família i amics.
Tendresa serena de l'àvia i de sa néta.
La catifa negra, òrfena de neumàtics

vells i de carreteres costerudes, espera,
pacient i benèvola. Vindran assajos, molts,
i sortides, per pobles i places del país.

I la carn es fa verb

Fas silenci i no vols despertar
la casa que a poc a poc s'adorm.
M'abraces i t'obres, riu de gessamí.

Amb dos dits m'ensenyes la ferida
que un dia, egoistes, et van fer.
Te la llepo i la curo, bevent àgil

de la font del desig. De clar i roent,
el sol es fa fosc i tebi. Bateguen
llavis i arrugues i la carn es fa verb.

Una paella des d'Occitània

El mar blau se n'ha anat
i la bassa queda buida.
La rotllana és un retrat
de la sorprenent fugida.

Veniu tots al soparet,
al casal gran de la vila
que per a quaranta és fet
i la gent ja s'hi apila.

Les gambes us piquen l'ullet,
i estan badallant els musclos.
D'arròs és el caminet
i de brou de peix els rius.

© Jacqueline Catala

Un pica-pica

Descarregats pilars i castells,
amb ganes de goig i gana de menjar,
nos sem trapat a la nit, a la Vilbau.

Disfressats d'Hulk, Luigi o de nosaltres
mateixos, nos sem compartit truita bona,
fuet trinxat, unes llesques de cambajó

i un fotimer de delicioses creps marroquines.
Han sigut hores llargues de converses, abans
de dansar all night long, com se diu al Riberal. 

PETXINES

Pecetes de color,
petxines voladores,
m'agrada la cançó
de les vostres lectores.

Orelles ben boniques
o pàgines en blanc,
sou totes molt més riques
que el meu amic el cranc.

Aggiornamento

Vam passar del dos al vint-i-tres,
en un tres i no res. Pobre rei del sol
que nos volia fora. Ni el vent del nord

ni la neu del sud li van donar raó.
L'edicte ajornat serà bé el seu dol,
carregarem castells, cantarem, llegirem.

I nos en anirem cap a terres fecundes,
on batega la nostra llengua, sense ratlla
ni frontera, amb ploma, seny i furor.

SONNET DE DEUX AMIES

À Liliane et Maryse
à la manière de Raymond

Il est un cliché que je ne montrerai pas,
les mains de deux amies enlacées par les larmes.
Trente années de souffrances et de vilains tracas,
mais aussi bien des joies, leur indicible charme.

Sur le buffet d'antan, qui sent bon l'encaustique,
un cadre les regarde, du haut de ses vingt ans.
Raymond est silencieux, leurs cœurs est sa musique.
J'ai avec moi ses vers et j'en suis apprenant.

Nous étions cinq jeudi, mais c'était bien leur jour,
elles qui sans savoir, conservaient un présent :
la voix de cet absent, en éternel viatique.

La nuit est sur Leucate et les amies s'endorment.

Trente années ce n'est rien, quand on s'aime toujours
et que l'on rit encore, en les contredisant.

Una sirena atrapada

«Je suis pris au filet des étoiles filantes»

                                        Louis Aragon

Caiguda sobtada de la xarxa famolenca.
Deliri de verd cru d'algues avorrides,
que atrapen la sirena quan aixeca la mà. 

De la cua no tindran res, ja que el company 
l'agafa amb fermesa roja, cec i fidel.
A la paret, suaument irònic, un cartell

evidencia la perfecció d'un bell castell,
quan a les algues verdes se substitueix
la verdor presumida d'uns arbres de veritat.

Llengotes

L'assaig acabat, els castellers
s'han assegut amb una cama damunt
de l'altra. Filen la xerrameca

sota la teranyina verda del sostre.
Moments preciosos i rars. Calidesa
familiar, amb un bri d'ironia cap

al poeta apartat amb mitja cara
rodona. Llengotes entremaliades,
tan saboroses com la sal de la vida.

Preparatius

Cordatges avorrits que pengen 
de la xarxa atònita. Sabates
òrfenes, com esperant algú.

Els castellers es van enfaixant
i escalfant. Somriures benèvols,
rics de converses fresques.

Aviat començarà l'assaig. Aleshores
serà temps de canviar el somriure
per un silenci una mica mica crispat.

Silencis

Moments primers, ràpids
i d'una extrema lentitud.
El president sembla resar

mentre una sirena aixeca
el braç amb arabescos de
tinta marina. Somriures

còmplices d'uns pirates.
El castell s'està montant
i ningú no dirà res. O poc.

Stardust

Entre els meus dits,
i tan lleugera,
la pols d'estrelles
de les teves nits.

Nas de pallasso

Com un maduixot en mig de la cara
que et torna guerxo. O un globus
brillant que s'enlaira cap al pol,

el nas de pallasso que has amagat
dins de la butxaca esquerra, callat
i cec, fa callar de sobte els altres,

quan te'l poses. Els adults t'observen
amb circumspecció i menyspreu, mentre
els nens, meravellats, t'aplaudeixen.

Mascarets méditerranéens

La rive veut jouer les grandes
et rêve d'océan. Mais la langueur
la reprend et le mascaret rêvé

s'évanouit. Alors tu cours et floute 
le cliché. Sable et eau saline dansent
à n'en plus finir, cependant que le bois

flotté se rassemble pour un feu de joie
qui jamais ne pourra prendre. Ou, qui sait ?
Si ton esprit d'amadou veut jouer les fous.

© Lionel Itié

Transcencarnada

«La mer, la mer toujours recommencée»

                                            Paul Valéry

Al Ferran Agúndez

Branques seques que el vent acaricia,
branques nues, esculpides pel marí.
Arrels inverses que somien en la mar,

tan propera, tan llunyana. Escuma blanca
i foscor indecisa. Un ritme com un batec
lent, obsessionant, la respiració remugant

d'un monstre insaciable? O, més senzillament
la transcendència que ens recorda que l'un
és l'altre i no pot haver verb que no s'encarni.

© Lionel Itié

Le monde sur une bouée

«La Terre est bleue comme une orange.»

                               Paul Éluard

Des continents d'algues séchées,
avec pour auguste sommet,
la plus humble des arapèdes.

Une boule de plastique orange,
de celles que le pêcheur range,
avant d'aller se restaurer.

Et je le pressens en son cœur,
un peu de la secrète humeur
que le vent a volé au Ganges.

© Lionel Itié

Père et fils

À Lionel et Solal

Le vent peut bien souffler,
éteindre les bonbons grillés.
Le sel peut bien brûler
la peau exposée au zénith,

ils sont là, sereins, embrassés.
Et je les aime bien, ces deux
compères, que l'objectif saisit
pour ne plus les quitter, qui sait ?

Une seconde, peut-être deux ou trois,
rien à côté de la complicité d'une vie,
ou de deux, ce qui revient au même.
L'objectif refermé, la vie reprend son train.

© Lionel Itié

Silencis

Silenci de la casa. Gruix quiet
del llençol plegat. L'hule escocès
s'avorreix i juga amb la llum feble.

Ja es veu pista de gel, solcat per patins
elegants, però la màgia no dura. Ja s'adona
que no són més que forquillades antigues, 

dibuixades pels fills avorrits. Serenor de
les quatre cadires de fusta bona i vellut blau.
Les miro i combrego amb el seu silenci.

Per camins enfangats

Per camins enfangats, et passeges
amb una amiga. L'hora s'ha tornat
boja i ha perdut les busques.

Amb braços i cames, us aneu afaiçonant
agulles noves, de converses i acudits.
Sota les soles de les vostres sabates,

ja es modela el fang i neixen ocellets,
ratapinyades, papallones moltes, els quals,
al vostre darrere, se n'aniran enlairant.

Sopem

Sopem tu i jo. Al caliu.
Hem deixat la nit plujosa
i freda i ens hem endinsat

dins del Globus Bar, rere
una espessa cortina violeta.
Sopem i xerrem. A petites

glopades, bec del teu rostre
i de la teva veu. Quotidianitat
enamoradissa. De portes endins.

Coincidir

L'elegant teatre és a les fosques,
amb el dit n'acaricio el vellut vermell
i me miro el gran conferenciant connectat

amb l'univers i la transcendència encarnada. 
Parla en una de les llengües que conec, 
amb accent americà. No tenim res en comú,

o ben poc. Emperò coincidim. En temps i
espai. I això ens uneix més del que sembla.
Homo sum: humani nihil a me alienum puto.

Tu écris

Tu écris et je te regarde.

Tu n'écris pas, tu lis. Vite,
puis tu notes tes réflexions.

Proses rapides d'élèves pressés.
L'une d'elle te séduit. Concise,
soignée. La langue est pauvre

et le cheminement avide. Tu devines
l'origine étrangère de l'auteure. Tu
te risques à des hypothèses : la Chine ?

Il est treize heures onze, tu refermes
ton ordinateur gris. Sur ta gauche,
à même la toile cirée, des feuilles.

Écriture large, pointée, soulignée.
Devant toi, un petit carnet à spirale.
Écriture serrée, comme creusée.

Tes doigts le caressent et le referment.
Tu te lèves, je sens tinter le couvercle
d'une casserole. Tu es celle que j'aime.

Il giorno è giallo

Il giorno è giallo, crudo,
e vecchio, arrugato, molto.
Si guarda allo specchio e ride.

La main se souvient

La main se souvient. Des pages tournées,
des insomnies silencieuses, crispée sur
le ventre douloureux. Puis elle s'endort.

Alors se réveille, au petit matin, l'autre
main, aussi pâle et douce. La main amie,
qui caresse et danse, et le corps se fait

livre léger, de vélin et d'encre de Chine.
Les souffles se mêlent et le ventre, naguère
crispé, entre dans la danse, et virevolte.

Tot llegint Catul

Delícia de la pau retrobada, a la biblioteca.
Els pocs alumnes ja han sortit i els prestatges

s'avorreixen. És hora zenital. Les cadires

es tornen taronges quadrades i els finestrals,

famolencs, badallen.  De la fantasia, de sobte,

em treuen Catul i la floreta dels Juvencis.

Flosculus... el diminitiu, tan fresc i sense edat,

m'invita a mirar per la finestra. És la primavera

i una escriptora ha sembrat llavors. De floretes.

Al balcó de Maria Lluisa Serra

Imatge borrosa, com d'urgència.
Bellesa de la tassa de porcellana
que juga amb la blavor llisa

de les aigues del port. S'altra
Banda, de verdor i ciment, queda
emmirallada en el marc blanquinós

de la finestra tancada. Elegància
avorrida d'un objecte que voldria
viure el rampell del cafè fumejant.

© Fàtima Anglada

Bressolada

S'han assegut al terra de cautxú negre.
Esperen, callats, atents. Horitzontalitat
pura. Ben aviat operarà la màgia de braços,

mans i cames. I veuran com neix un castell
del no-res, és a dir del tot-humà. Ja pensi
en la seva emoció i en les ganes que, a poc

a poc, faran d'aquests mainatges uns futurs
castellers nostres, airenovencs, d'uns dies,
d'uns mesos o de tota una vida.

Els ulls de la Sira / Les yeux de Sira

S'acaba de despertar i me mira,
llargament, detalladament, silent,
la Sira. No em coneix, obre els ulls.

Uns ulls tan preciosos que no em puc
quedar callat i li parlo. En català,
primer, i després, amb unes ganyotes

expressives, en francès. Se li obren
els ulls, una miqueta més, i deixa anar 
una rialla inaudita i tan primaverenca.

***

Elle vient de se réveiller et me regarde,
longuement et en détail, silencieuse Sira.
Elle ne me connaît pas et ouvre les yeux.

Des yeux si beaux que je ne peux demeurer
silencieux et que je lui parle. En catalan,
d'abord, puis, à l'aide de quelques grimaces

expressives, en français. Et voilà que s'ouvrent
un peu plus ses yeux et qu'elle laisse échapper
un rire inouï et si printanier.

Tot recitant un poema del Maragall

Al meu fill Martí

A l'alumne imaginatiu, li costen 
els versos del poeta, cull mots
i s'escapoleix, mentre va recitant.

La blavor del mar se li entebeeix
i la verdor dels pins li dóna ganes
de calçotades amb pares i amics.

El migdia del poema s'ha allunyat.
Ja fosqueja el saló i li entren ganes
de córrer a la vora del mar poemejat.

Fumar-se una vida

En sortir de la botiga, pensatiu,
m'ha vingut als narius, violenta,

una olor de tabac negre i fort.

Sota el portal d'un edifici, sol,

un home, dempeus, fumava...

No li veia l'expressió. Tot just

el rostre marcat, les arrugues moltes,

el cansament i l'impermeable gastat.

I en un segon m'he fumat la seva vida.

El mocador

He plegat un mocador petit,
humil, de cotó blanc i blau,
i no pas de lli fi. 

L'he olorat, llargament, buscant,
més enllà de la calor oblidadissa
de la planxa cremant, 

el teu perfum de pell suau i sabó.
Me l'he mirat, llargament, escrivint
callat, entre les línies blanques i blaves.

Talaia

Talaia perduda per entre les mates,
òrfena de segles, tota de pedres
i escletxes, amb una boca negra,

atenta. S'hi colen sargantanes
entremaliades i un ventolí pillet.
No hi espera ningú, guaitant el mar

o les tanques silencioses. Hores
i més hores. De la nit blava fins
al zenit blanc, d'on jo me l'atalaio.

A.ni.ver.sa.ris

Versos d'anys i de riure,
niu de ris, ans d'anvers.
Avidesa de nívols verds.

Sil·labejant, d'una a deu

Versos
amunt.
Voleiar,
lliures els dos.
Acaronar núvols,
donar-nos petits reptes:
un mot, una frase, un so.
Planar l'un al costat de l'altre
i imaginar el blanc infinit,
sense tenir cap por de l'impressor.

Fer dels versos normalitat

Fer dels versos normalitat.
Jugar amb el buit del blanc
com d'un que queda per escriure,

suspendre-hi paraules com al tall
d'un penya-segat, aillar-les, treure'n
suc, sentit i sensualitat. Deixar parlar

el desig, més enllà de la cotilla del vell
diccionari. Allargar cada vers, com si tinguessim
tot el temps del món i tota la força d'un amor infinit.

Bustrofedon

Amor de la natura
.rolf ed latèp adac ed,
Suau mirall en el aigua
.egtami al bma aguj euq.

No te quiero ni et vull

No te quiero, ni et vull,
ni tan sols ti voglio bene.
T'estimo. Senzillament. Sense

cridar-lo. Ho dic amb els ulls...
I al cau de l'orella, si em deixes
apropar, car l'amor que sento per

tu és un somriure agraït. Un silenci,
una espera... fins que es vagin creuant
les nostres mirades. I s'entenguin.

Un mot, no pas una paraula

Dona'm un mot, sec, rodó,
una fuetada. O una besada
de dents enfora. Un mot...

...com un mos. Sang de magrana.
Viva, àcida, ensucrada. Un mot
breu. Com una ordre o un rampell.

Amp poques vocals. Una o dues,
tot just una respiració. La resta:
uns sons durs. Dona'm el que no existeix.

Fedes i feda

«encara ara el meu cor, com indecís

entre dues espases,

essent a tramuntana enyora el sud,

i essent al sud enyora tramuntana.»

                        Gumersind Gomila

No tinc pas fedes, tenc feda.
Al Rimbau, fa tant d'anys, per poc
et fas ramader d'ovella. Jo, a sa meua illa

estimada, aprenc dels meus amics pietat
i compassió. Nos uneix la passió d'aprendre
i de compartir. No som pas venut llibres,

n'he escrit. Pocs. Curts. Com si la impressió
me matés l'espontaneitat. Tu, has fet un gran
foc de la llengua nostrada. Entre dues espases. 

Donne-moi

Donne-moi une lettre, puis deux,
puis trois. Des consonnes, rien
que des consonnes. À m'emplir

la bouche, comme si j'étais polonais.
Garde les voyelles pour la nuit claire
et les souffles échangés. Bilabiales,

occlusives, gutturales et affriquées...
Ah le beau combat des journées harassantes
à épeler le chapelet que tu m'as donné.

Un amor sense objecte

Deixa'm amar, no pas amar-te,
que l'objecte talla el camí
amb un arbre caigut. Sense

objecte vaig, que subjecte sóc
i entre els meus dits s'escolen
uns grans olorosos de mirra fosca.

S'enganxen als dits i els uneixen,
impedint tot moviment i suscitant
una gestual nova, sense objecte...

Les mots n'ont pas besoin de stylo

Les mots n'ont pas besoin de stylo.
Sous ta plume, l'ennéasyllabe glisse,
certain de son effet, gonflé de sève.

Un cœur de fleurs bourgeonnantes me l'avait
annoncé. L'encre est de sang et de tiédeur
et le calame qui naît des doigts aux lèvres

les humecte dans l'effort. C'est alors,
alors seulement, que le son prend forme,
comme un refus du poème arrêté.

Del vespre

Del vespre, la poesia. Hule escocès.
Llibre olorós, tret de la capsa. Xifres
que dormisquegen sense que ningú les miri.

La mà esquerra acaricia el paper i gira full.
Em parles del que estàs llegint. Dates, llocs
compartits. Ja no t'escolto, miro com es mouen

els teus llavis. Cantarella muda. Per què, ara
mateix, estic pensant en una basseta cerdana,
a dalt de tot, de molsa amarada, i que ens espera?

Dia de la poesia

Vint-i-u de març, dia plujós. El jardí

glaçat se m'omple de taronges caigudes.

Poemejo, lentament, a glopades joioses.

Deixo entrar la llengua. Un gir, paraules.

El roig pudent de guineu del Ferrater.

La meva veu que el llegirà en francès,

més enllà dels mars, a l'illa estimada.

Callo. Refilets d'ocells. L'escala de fusta

i el gronxador buits m'estan esperant.

Un sourire désespéré

Tiédeur du pub, odeur de bois
et de Guiness un peu aigre. Cris,

vociférations, courses en couleurs

des joueurs du classico sur l'écran.

De dos, un homme y est étranger.

Mince, visage creusé, il sirote.

Une bière, puis deux, trois, j'en perds

le compte. Son visage s'émacie un peu

plus. Il sourit et le pub en lui se vide.

Un sommeil d'Adam

Un sommeil imaginé,
sous le regard de mamie.
Un sommeil serein,

peuplé de poupouilles
et de voix qui alternent
et s'unissent. Maman, papa,

la douceur de leurs bras,
la chaleur de leurs voix.
Un sommeil encore imaginé,

à l'abri de la pluie de mars,
au Moulin-à-Vent, tour Onze,
où bientôt je me rendrai.

Plouema

Pluja, pluja glaçada,
pluja imperiosa. Plou...
P L O U. Renou, enrenou, 

res de nou. «Niño tras
un cristal»: renoi de Luís
Cernuda! A mi, aquesta pluja

grossa no tarda en fer-me sortir
de polleguera. O de plou i gerra.
I ja m'he perdut com acabar plouema.

Remor del mar

M'agrada sentir la remor del mar,
com un desig, un rampell punxant,
quan la primavera se'ns escapa

i l'hivern segueix glaçant la sal.
Tanco els ulls i em deixo bressar
pel batec, lent o ràpid, que narra

el ja escrit o el que queda per dir.
La pell d'una taronja on s'amaga ja
la flor olorosa de la temporada nova.

Ancestralitats de l'avui

Sensualitat de la veu que flueix
i es trenca, de sobte, sense raó.
Paraules ancestrals, apreses aviat,

abans de saber desxifrar els gargots
de tinta amarga. Quan parlo, per cridar
o complaure, riure o plorar, ja sento

com, al meu darrere, em van empenyent
ancestralitats cegues i sordes, de pell
adobada, però de cor viu i meu, tan meu.

Un avió de cartró

La nena somia en volar.
Volar en un avió blanc,
del terra fred al cel.

Aleshores son germà gran
li en fabrica un, bonic,
amb tisores, cola, enginy,

i una capsa de cervesa
d'Argelers. En un tres i 
no res, ja s'ha enlairat!

Llavors d'amistat

Les mans que s'aixequen,
no resen ni imploren.
Vetllen, vigilen, animen,

callades. Concentrats, tres
dels nostres ja són arquitectura:
El Thimoté, el Ryan, l'Hadrien.

aquest últim acaba d'integrar-se
en la colla. Llavors d'amistat
i de complicitats fecundes.

No m'ho esperava

El Cédric amb barba crescuda
i somriure burleta. Donem pit,
fem pinya, les mans s'uneixen.

Sota ell, s'esmunyen espatlles.
La Natàlia se n'ha anat, deixant
penjats els peus del bon Jesús

al Gòlgota. No t'amoinis, em diu
el Miquel al cau de l'orella. Això és
moixiganga pura, i ja ha ressuscitat.

haikiitus

Fa divuit anyets

una joia finlandesa.

Ja n'està xalant.

Un lleu plugim

Com una carícia freda
que fa estremir-se 
el clatell, la pluja

de la nit, embafosa,
s'ha tornat plugim 
lleu, ben nostàlgic

de les guspires d'hivern.
És amb ell, ja ha casa,
que us escric. I somric.

Una nena

A la meva estimada

La nena somnia. La sopa crema
i no li agrada el brou. Juga
amb la cullera i treu, una a

una les lletres del toll va.
Les va disposant a la vora
del plat com d'un orb marí.

Encara no sap llegir, però
s'inventa animals a partir 
dels angles i de les corbes.

Et le désir

Et le désir est là,
qui longtemps disparut,
un désir de bouche ouverte

sous la pluie, à perdre haleine,
un désir qui court et ne s'arrête
que pour s'abreuver et regarder

la lente course des nuages blancs.
Alors le cœur s'apaise, la marche
reprend et les vers brefs affluent.

Ombres

Des ombres rondes et épaisses,
des ombres qui sentent la glaise
dans les mains du potier.

Des ombres douloureuses aussi,
lourdes de tant de secrets tus.
Une terre laissée pour compte

et qui se craquelle dans un coin,
faute d'un père attentif au temps
qui passe et fait vieillir son fils.

Esperes la pluja

Esperes la pluja, però la pluja
no vol venir, es fa desitjar amb
giragonses i giravoltes de núvols.

Esperes la pluja i et desesperes.
No tinguis por, no perdis paciència,
inventa't un ruixat de perles brunes,

sonores, rodonetes com grans de cafè,
i tanca els ulls, sobretot... No sents 
ja l'olor de la terra molla que clapoteja?

Ara que no saps llegir

Ara que no saps llegir, encara no,
què t'aportarà un vell mag com jo, 
sense barret, nas vermell, ni tan

sols cabells? Tu, ja sé que em duràs
una pinya bonica i dues closques buides
de qualque cargol fugit de l'Alt Vernet.

I asseguts a un raconet de la classe,
a quatre o cinc, ens posarem a desxifrar
un a un, els petits misteris de la vida.

M'agrada el temps

M'agrada el temps que passa,
la pluja que cau. Pluja de març,
ja nostàlgica de l'hivern moll.

Gotes grosses com sopa de lletres
dins del brou cremant: P, L, O, U.
Ja m'entren ganes de jugar amb una,

o dues, tres o deu. V, O, L, S, U, N,
P, A, R, A, I, G, U, A,?, I ric. Abans
de descobrir els teus ulls en el mirall.

No pudiste morir

A la memoria de L.

No pudiste morir. Porque te mataron.
O porque te mató uno. Uno de ellos. 

Un día, una noche lóbrega de noviembre.

Me acuerdo de las últimas filas del cine
y de esas películas profundas, explicadas
al oído, mientras aprendía de tu boca

y de sus gestos la vida, la vida sencilla,
al otro lado del océano. No pudiste morir...
De hecho no has muerto. En mí sigues viviendo.

Un tira i afluixa singular

Qui ha dit que el negre és de dol?
L'altra bandera ens uneix abans

d'enfaixar-nos. Unes bones batzegades

abans de començar l'assaig. Somriures

i bromes gastades. El tira i afluixa

anuncia ja les bombolles de cervesa 

glaçada que compartirem a la nit. 

Horitzontalitat pausada que prepara 

les riques verticalitats de la vesprada.

Canvis

Un dimarts a la Vilbau,

molta mainada, cares

conegudes. Una veu greu

i potent ens guia. Canvi

de cantarella i de ritme.

Un casc rodó s'ha vestit

de trèvols i blancor. Com

una crida a la primavera.

Que ens ajudi Sant Patrici!

Un ball de bastons

Les gralles no han arribat

I els timbals s'han adormit.

Aleshores s'inventen sons

i ja ballen els bastons.

Quantes giravoltes,

quines giragonses!

El terra és un estany

I els peus dibuixen ones

fins a ben entrada la nit.

 

Rellotge nostrat

Frecs de llavis, 
tebior de l'alè.
Fugim de l'hora

que ens rosega
la dolça entesa.
Fora les busques!

El nostre rellotge
és de braços, i de 
pell la seva esfera.

ANCŎRĀTUS VIR

Nostàlgic de ponent, el gallec
estiuenc es vol ancorar a l’illa.
Del castell de Sant Nicolau, s’enduu

la imatge de ferro rovellat. Converses
sense fi amb el joier al capvespre, quan
fosquegen els carrers i es tanquen persianes.

L’or pesa i la joia té joc a la part de dalt,
fidel abismació d’un bon viatger d’alta mar,
que no vol deixar Menorca sense ancorar-s’hi bé.

© Joan Bagur Garrido (joia i foto)

УКРАЇНСЬКИЙ

Pau i equilibri. Simetria d'or

i de diamant. La néta vol fugir

de la guerra i recorda el bon avi

tan pobre que, al final de sa vida,

li va oferir uns bessons antiquats,

com a promesa de concòrdia i llibertat.

Un Tu i Jo renovat amb pedres precioses,

tretes de la camisa suada de l'avantpassat.

Abraça'm, amor, que la pàtria ens ho demana.

© Joan Bagur Garrido (joia i foto)

Arrossejant

Castells descarregats,

faixes i camises tretes,

ja és temps de pensar

en d'altres coses. Paella

de ferro bo i mans a l'obra.

Res de dosos, troncs o pinya.

Les gambes, ben nostàlgiques 

de l'estiu passat, han tancat

els ulls. Comença la festassa!

© Hervé Pi

Geometries

 Al Jean-Louis

Has deixat la pissarra i les etiquetes
magnètiques de color, però segueixes

igual de concentrat. Dues dimensions

en blanc i negre per a esquematitzar

la vida real, en tres dimensions i tantes

alenades. Aquell qui et cregués geòmetra

cartesià s'equivocaria. Ets càlid i atent

i no oblidaré mai com em vas acollir

el primer dia, somrient, sense pissarra.

© Jean-Louis

Com una sardana

Amb camises verdes i pantalons

blancs, o senzillament de paisà,

castelleres i castellers s'apleguen.

La pinya és de poble, no pas d'un

qualsevol, sinó del Poble, més enllà

de diferències d'edat o d'origen.

Silenciosa, en batega la veu, l'alè.

Catalana, la llengua és de foc viu,

corrent cap avall, com una sardana.

© Henri Alcaraz