Tònia peint. Le drap est tendu qui
vit s'aimer des corps tendres et beaux.
Son geste est précis, lentement cadencé,
la voix des rhapsodes la guide, dont son
homme que la terre sustente.
Sur la blancheur, la couleur, unie,
ne tranche pas, elle s'unit, se conjugue.
Couleur des femmes en lutte, blessées
dans leur cœur et dans leur âme, couleur
aussi d'une République que l'île aima
mais dont le pays ne voulut plus.
Des capitales, neuf précisément, où les
voyelles le cèdent notablement aux consonnes,
et au dessous une année, la nôtre.
Sainte Face fugace, toile volatile, qui se
grave pourtant plus justement en mon cœur
amoureux. Jusqu'à ce que s'effacent mes pas.
***
Com una Verònica sense Crist, Tònia
pinta. El llençol s'estira amb la visió
dels bells cossos tendres que s'hi estimaren.
Sòn precisos els seus gests, lentament ritmats,
la guia la veu dels rapsodes, al mig dels quals
el seu home, nutrit per la terra.
Per la blancor, el color, llis,
no contrasta, s'uneix, es conjuga.
Color de les dones en lluita, ferides
al cor i a l'ànima, color així mateix
d'una répública que l'illa va estimar
però que el país no va acceptar.
Unes majúscules, nou exactament, de les quals
les vocals són menys nombroses que les consonants,
i, a sota, un any, el nostre.
Santa Faç fugaç, llenç volàtil, però que es
grava tanmateix amb més netedat al meu cor
enamorat. Fins que s'esborrin els meus passos.
