Una neu vertical: paret de calç i desitjos.
No hi sóc, em miro les fotos de l'acte.
Amb plenitud, rialles i parsimònia.
Conec bé el text, me'l va oferir na Fina,
un matí esplèndid de juliol. Amb l'autor,
comparteixo amistat i confiança en l'avenir,
mes el Toni, de moment, és una ombra fugaç
que persegueixo per la xarxa. Imagineu-vos
doncs un esquiador al melic de l'agost
amb bata d'infermer psiquiàtric i casc de pilot
a la Saint-Exupéry. Una bufanda vermella com
un desig de llavis clars i foscos. Pur surrealisme.
El públic fascinat. Si hi hagués xoriços, farien
el seu agost, robant rellotges i moneders. No els veig
però els imagino bocabadats. Un bon llibre, un gran actor,
l'actor per antonomàsia. A Pézenas, Molière belluga l'esquelet
i em pica l'ullet: «És dels bons, Michel, no ho creus?»
