De la nit no parlaré ni dels nostres
cossos tremolants a l'uníson.
Però sí del buit que sento a l'ànima,
sentat a la terrassa mentre tu dorms.
De bon matí, deixant els llençols tebis i molls,
he baixat al saló per a deixar-te dormir,
he esmorzat uns pastissets i t'he trobat a faltar.
Brutalment, com una necessitat profunda.
Ara tornaré, en silenci, i el meu esguard, carregat
de gavines, et parlarà d'amor, sense despertar-te.
