Verda, grassa i que deixa
una capa olorosa entre els dits.
Cada vegada que sopo a Menorca,
hi penso. Sense dir res, a ningú.
De tan fàcil com és trobar-ne per tot
arreu, em prendrien per un boig. Però...
Aleshores, la guerra castigava l'illa,
la gent passava gana. Cada dos per tres,
un hidroavió que feia el recorregut de
Marsella a Alger, s'aturava a la badia
de Fornells per a fer-hi benzina. A més
de tres-cents quilòmetres d'allí, un poeta,
fill de Maó, publicava en la premsa rossellonesa,
uns articles breus i desesperats per demanar als
francesos, en pau, de donar un litre d'oli que
portaria l'avió per aplacar la gana illenca.
No sé si obtingué resposta ; només sé que, algun
dia, li acaronaré els dits a l'estimada amb oli.
I li explicaré perquè.
