Arròs de la terra

Al Miquel Mariano Vadell, amb afecte

Menjar de pobres de postguerra.
Res d'arròs sinò blat xeixa amb
una miqueta de carn i moniato.

Una plata cremant per compensar
la falta de calor a la llar.
I ara tres plats de fang bonic,

la cuina exquisida del memorialista
de la gastronomia menorquina. Tres sols 
que no deixaran de brillar al meu cor.

Laura

Has canviat de llengua però la Laura
segueix viva dins del teu cos. Converses
moltes, apassionades. L'aprenentatge ple

del cinema al seu costat. Tretze mesos
d'amistat púdica, respectuosa. Tretze mesos,
ni un més, fins a l'absurd, la bogeria d'un home

que no es mereixia. Lleig, poruc, incult i presumit.
Les llavors comencen a donar fruit. A veure si un dia
la voldran escenificar. Tretze mesos. Tretze roses...

T'has encaminat

T'has encaminat
cap a la feina,
pel carreró angost.

Bordava el gos vell,
cap atenció li prestaves.
Sabies que allí t'esperaven.

Com t'hi esperen Kandinsky,
Matisse i Jackson Pollock.
T'has encaminat. Somrient.

Veus estimades

La veu de l'Ovidi recitant,
la veu escrita de l'Estellés.
Veus lentes pel camí. Caminar

sucós dels amants cap al no res.
Passen anys, terres, guerres,
nafres i ferides i aquelles veus

tan properes, encara les tinc al cau
de l'orella i m'hi uneixo amb la meva
per a invitar-vos a escoltar-les. Encara.

Amb llavors de mostassa

Tan petites, tan fines,
pols angelical, tancada
en un petit pot de vidre.

Tap de suro fi, ben ajustat.
Les llavors de mostassa, totes,
juntes, esperen que destapis

el pot i les sembris a l'atzar,
pels afores de casa. Aleshores,
llavors, sabré que has crescut.

Moriràs, viuran

Moriràs, seràs cendra enduta
pel ventolí tebi de juliol.

Moriràs, sense desaparèixer
del tot. Viuran versos teus,
al cau d'orelles estimades.

Viuràs, seràs pàgina blanca
i tinta negra dibuixada.

Frecs

Has tancat els ulls
i et mantens alerta.
Poesia dels cossos

que no parlen encara
i es desplacen prest.
Frecs de peus, mans

i teixits. L'aire fred
s'escalfa i dansa, dansa,

fins que obris els ulls.

Comença l'assaig

Prehistòria amb ganes de relat.
Mans i cossos s'agafen, es trenen.
Pura horitzontalitat amb patinet.

La cap de colla, emmascarada, atenta,
veu com la colla s'està preparant,
sorda, muda, abans de la cantarella.

El Quentin, amb l'estelada estampada
al braç, com tatuatge de pirata, mira
al fotògraf, desafiant. Ara comença...

Una conversa

Al B. B.

Una conversa al matí,
sobre l'hule de colors.
Tasses de cafè cremant

i dos amics que fa una hora
no es coneixien. Un bon pessic
de pudor i rialles moltes.

Una vida contada en una hora
de temps. La infantesa, la terra,
el gust compartit per la llengua.

Veus & Veus

«Le noir est couleur.»

         Pierre Soulages

Què veus? Rectangles i quadrats
de totes talles, ben ajustats.
Fragments de vides, de rostres,

braços i mans. Ulls que criden
o imploren. Sense plors, amb goig.
Veus i no sents res. Absolutament

res. Escabellades dones. Tisores
de mans que tallen i retraten,
tot preparant les veus que, unides,

teatralitzades, mouran l'escenari
i ens transmetran un pessic de sal
de la vida, entre gest i gest.

Vous étiez...

Vous étiez poète, Raymond,
je ne le savais pas. Le soleil
de votre terrasse me suffisait

et puis vous m'emmeniez pêcher,
tôt le matin. J'aimais vos récits,
votre accent, les infinies douceurs 
que préparait Liliane. J'ai quitté

l'adolescence, Raymond, je suis devenu
poète, moi aussi, et je vous avoue que
vous me manquez un peu, Raymond...

Un pilar de vuit...de març

La xarxa verda, tan tradicional,
no s'ho esperava i, tot i esforços
molts, no va aconseguir aturar-les.

Un pilar de dones, per celebrar un dia
com n'hi hauria d'haver molts. Un pilar
que reforcen els homes, sense obrir boca

ni presumir, atents, sotmesos...a la pinya. 
Magnífica lluita callada. Qui ha dit que
la dona és l'avenir de l'home? Bestieses...

© Celya Brotó

Cares i rostres

Cares benèvoles, somriures francs
que beuen a morro la bona cervesa 
de l'amistat, al final de l'assaig.

Uns minuts abans, les cares s'havien
esculpit en uns rostres concentrats,
vermells, venosos, a punt de reventar.

Valuosa desaparició de l'individu per
aguantar, reforçar, animar la humana
construcció que no val res i ho diu tot.

L'escubidú

Al marge de l'assaig, cap cot,
concentrat, el casteller trena
uns tubs primets de plàstic clar.

Ho fa amb parsimònia i paciència.
Com un castell en petit, de camisa
verda i pantalons blancs. Força,

equilibri, valor i seny el guien.
D'aquí ben poc deixarà l'escubidú
per una construcció de sang i ànima.

T'estimo

A la Roser

T'estimo. Ni et vull

ni t'assetjo. Em bec

les teves paraules

a glopades, sense

cap pressa. I escric,

donant les gràcies

per les cosetes vives

que em fan vibrar

quan penso en tu.

Huit mars

Les deux mains
dressées vers la lune,
ouvrons une fenêtre
dans ce ciel couvert.

Héritières des femmes
qui brûlèrent naguère
nous ferons un bûcher
des ravages et de la peur.
Y afflueront les sorcières
de tout âge.
Elles laisseront leurs balais
en pâture au feu,
les bassines et les torchons,
le savon et le bleu ;
les pots et les casseroles,
la lavette et les couches.

Nous laisserons les balais
en pâture au feu,
les pots et les casseroles,
le bleu et le savon

Quant à la cendre qui restera,
nous ne la changerons
ni pour l’or ni pour le fer,
ni pour des sceptres ni des poignards.
Et de la vie, surgie des flammes
nous ferons notre seule
arme, un bouclier
dans nos deux mains.

La fumée dessinera
le début de l’histoire
comme un lierre de joie
autour de notre corps
et il pleuvra et il fera soleil
et nous danserons sur l’air
des chansons neuves
que la terre recevra.
Nous défendrons la nuit
et le mot FEMME .
C’est alors que grandira l’arbre
de la libération.

Maria-Mercè Marçal, «Vuit de Març»,

traduit du catalan par M. Bourret Guasteví

Popinetes

A l'O. i l'E., amb afecte

Popinetes camí de l'escola,
de cabells clars, com de foc
tendre barrejat amb sal de cocó.

Popinetes de la mà del bon avi,
amb tortuguetes pel cap i qualque
moix vell, dibuixat amb presses.

Popinetes del vuit de març. Futures
dones amb seny i entusiasme, que ben

prest retrataran pares i avis estimats.

Contrapunts

Recito acompassadament
com per fugir del silenci
que la foscor imposa,

però l'arpa entremaliada
se fa la sorda i s'escapa
per d'altres caminois,

deixant-me penedit amb mots
mil vegades repetits davant
del mirall petit. Contrapunts.

Les sabates de l'arpista

Arpa petita, treta elegantment de la funda,
com si fos una guitarra panxuda. A part,

quatre potes ràpidament caragolades.

L'Elena afina les cordes d'una en una,

com una funàmbula vertical. Fins ara,

no m'havia fixat en les seves sabates.

Un detall de vida que em fa saltar mars

i segles, tancant ulls i obrint oïda. Per què,

de sobte, estic pensant en Marivaux?

M'he quedat atrapat

M'he quedat atrapat entre els fils de seda
negra d'un ball ancestral de dones lliures.

Suspenc la carícia del teclat i em lletrejo

aquest abecedari nou. Beceroles gràcils

per l'escenari de fusta freda. Aturar llavis

i llengua per sotmetre's a l'espectacle, sense

pretendre interpretar-lo a priori. Queden

dies o setmanes. «Jo menorquí, nascut

dins una barca», em xiuxiueja el conco...

M'he quedat sense la mar

Tres dies de foscor lluminosa,
versos, música, gloses, amistat

molta, vessada lentament.

Aquesta vegada no he volgut

veure la mar, mon adorada, i

me l'he imaginat, acaronada

per les pestanyes clares i fines

de la lluna de març, preparant

el desig de banyar-m'hi amb tu.

Nostàlgia del Pipa Club

In Memoriam

Plaça Reial, fa anys, en un racó.
En Xavier truca al timbre i pugem.
Ens acull una dona fumant pipa,

a la George Sand. Bona música.

De jazz West Coast. A la barra,

en Pau Riba assaboreix un got

de Whisky torbat. M'hi uneixo.

Xerrem. De dies i dones. Dones,

sobretot. No el tornaré a veure. 

Ets...

Ets de raconets discrets i de males herbes,
escabellada bonica, de fils d'argent coronada.

Entre murs caminant, et reinvento a cada pas.

Al peu del molí gros, blau i blanc, o al llarg

del Cos del poble de la infantesa on viu i irradia

discretament el bon amic Paco, sota la mirada

de Don Toribio, gran moix, de negra cabellera

rasa, i filosofia profunda. No et compraré casa

ni llar. L'espai lliure me l'estàs inventant tu!

Un bust al port

Me mir es bust des vell almirall.
Es mostatxo li ha menjat la boca

i ja no pot parlar. Cap vaixell

flamejant sota el foc des canons

sinó qualque colom desmemoriat

que ni se'n recorda de sa promesa

de S'Altra Banda, una gavina polida

que diuen que s'ha enlairat dies enrere

cap a terres de França on, pillet, visc.

Le passage

Passage sonore au cœur de la petite cité,
pas une âme qui vive ou qui y pleure,

sinon la mienne qui y entre et s'y repaît.

Je m'y revois adolescent, non loin de

l'ombreuse bijouterie du cousin. Odeur

de gin Xoriguer et de Palo. Pas un passage,

le passage, avant le trépas, riche de tant

de vies passées et partagées. Je marche,

laissant derrière moi le passage oublié.

Una dona enfeinada

A una dona d'Es Mercadal

A tres dies del vuit, polar morada,

tàpers ben omplerts, res de buit,

dona i mare, cap cot, enfeinada.

La volta al món en uns canapés.

Maoneses diverses, amor unit.

Fa anys que la conec, discreta

i tan present, com quan baixava

a la cuina de Ca n'Aguedet i,

de sobte, tot s'hi enlluernava.

Mamar glosa i mamar vida

Alternen els glosadors

i comença a fosquejar.

Anuncien ja l'espectacle

que tancarà la nit. Una fieta,

de la mà del pare, puja viva

a l'escenari. La paraula en set

se suspèn. La vida flueix,

sense batzegada, i una nina

s'abeura amb glosa bona.

Un paperet

Amb una picada d'ullet al B.P.G

Has buscat un paperet, l'has trobat
i ens l'has llegit. «Un vers serveix

per dir que hi ha gent bona.» Buenu,

no ho sé. Pensava en tots aquests versos

que has escrit al llarg de mig segle i en

aquests pocs que s'amagaven divendres

sota uns punts de color. Amb confiança,

m'arribaran a poc a poc, com la mirada

amiga corre cap a l'ànima i s'hi uneix.

Mans de dones

A na Fàtima i amigues

Mans de dones. Mans callades,

que enceguen i acompanyen.

Mans belles i gastades, empenyent,

animant. Pantomima de teixits negres,

unanimisme dels cors, unicitat vera.

A quatre passes del vuit de març,

ja em xiuxiuegeu a cau d'orella. Callat,

us miro, assaborint la veu de la rapsode

que, a poc a poc, de vosaltres va eixint.

Pujant pel carrer de Gràcia

Quan em passejo pels carrers,
enlairo la mirada i tafanejo.

Les parpelles són escombres

petites i el cor una pala d'or.

Veig com s'avorreixen força

les teulades del migdia,

deixant lliure la fantasia.

Aleshores s'aixequen dents

de lleó, amb posat de pillets.

Inestablement estable

Platja de ponent al fosquet.
Petjades innombrables que,

a poc a poc, s'esfumen.

Per què penso, de cop i volta

en una llibreta gruixuda

encatifada de gargots blaus?

Preciosa estabilitat de l'instant,

tan inestable com una mirada

teva en un racó del planeta.

Pista de l'art, arpista

Pista de l'art, arpista.
Cortina de cordes de 
colors. Tensió suau.

Delicadesa del tocar.

Ungles fosques. Dits

atents. La mirada creua

la cortina per unir-se

amb versos rars.

Pista de l'arpa, artista.

Alter ego

Étrange ressemblance... Nos enfants,
amis entre eux, ont plusieurs frères
et sœur, et nous, mon frère et moi,

nous n'en avons qu'un seul, l'autre,
cet autre moi-même, tel le balancier
de la pirogue sur l'onde paisible.

La voix se casse, à distance, d'émotion,
au téléphone, ou de passion, quand, 
autour de notre mère, nous nous retrouvons.

Un riu sec

M'he inventat un riu de purpurina,
pols fina que s'esmicola entre els dits,
i m'hi he passejat a la vora, lentament,

sota un sol de justícia. Brillava el riu
i se m'assecaven els ulls. Ni un arbre
per a asserenar-me, ni una gota d'aigua

enlloc. Aleshores, entotsolat, he plorat,
pensant en tu i en la basseta nostra i,
en mullar-s'hi, la purpurina s'ha revifat.

Oreilles silencieuses

Oreilles silencieuses

qui écoutent sans juger,

la nuit, à la radio,

Des hommes, des femmes 

à l'inconnu se confient.

Indiscret bruissement...

J'aime savoir ces oreilles,

de pauvres histoires rougies,

qui s'endorment sur l'oreiller.

Un jour

À mes enfants adorés

Un jour, mes enfants m'ont dépassé,
en taille. Un, deux, trois puis quatre.
Trois autres suivront, je le sais.

Puis ils m'ont dépassé en aptitudes,
en connaissances, en réflexion, en sagesse.
Le peu que je sais, au quotidien, souvent

je le tire de nos échanges. Quel plaisir
de se savoir dépassé, pas surpassé, mais
chaleureusement épaulé, à l'automne de sa vie.

«La vie est plus chère que le confort»

«La vie est plus chère que le confort»,
sages paroles d'une habitante de Kharkiv,
aux yeux apeurés, terrée dans son couloir.

Noblesse de la langue française, dans la bouche
de notre sœur, notre pareille. Comment peut-on
encore, comme certains, douter du camp des opprimés ?

Leur vie est plus chère que notre confort
et je crains, qu'à force de fermer les yeux,
notre confort ne soit bientôt plus qu'un mirage.

Qui són?

Qui són aquests bells ocells blancs
que esperen, ulls closos, ales obertes,
al pati buit, de quitrà fosc i sonor?

Quin, d'entre ells, em voldrà emportar,
al migdia, cap a l'illa estimada, on canten
les gavines versos del meu conco admirat?

Qui són aquells bells ocells blancs,
que dibuixen sobre el mar vius desitjos
de pau, mentre fosqueja un cel inquietant?

Un caminar

He caminat per la vorera
estreta, bruta de pols
de l'hivern encara present,

entre lladrucs de gos espantat,
i passes ràpides d'alguna veïna
xafardejant. He pensat en el passat,

recent i, nogensmenys, tan arrelat.
Càlides converses i frecs de pell
tèbia, de l'alba, al cor de la nit.

Una manteta

Una manteta, de llana,
prima, de tons esmorteïts,
tan suau com la pell

de la nena que tu vas ser,
anys enrere. Un bon recer
per a recuperar-hi forces

i, de la vida, observar
cada flor que s'obre, i,
cada besada que s'hi espera.

De Baó bell, el castell

De Babel, la torre presumida?
No, de cap manera. Ni molt menys.
De Baó bell, el castell.

Homes i dones aplegats. Descalços
o amb vambes, amb camisa castellera
o sense. Enfaixats tots, això sí.

Mans a l'obra i mirada assossegada.
El silenci es fa, de la cap de colla
s'aturen les paraules. Quin bell castell!

Olor

Olor de terra molla,

dins de casa nostra.

Blanques cortines

tancades. El sofà groc

somia en la primavera,

tan pròxima.

Si déu vol, demà de matí,

obriré portes i finestres

i me la regaré.

L'home de la samarreta caqui

Sembla un home qualsevol,
amb la cara cansada i la veu
clara i ferma. Se'ns dirigeix

als ulls, oblidant per un temps,
el patiment del seu poble. Llueix
una samarreta caqui, més d'obres

que de guerra, com per desaparèixer
rere la funció i la paraula. Europeu.
Com cadascú de nosaltres. I d'ells...

Mandarina petita

Mandarina petita, sucosa,
tota solcada d'arrugues
de la mà que et reté,

et veig com una terra
diminuta, assossegada,
sense guerres brutes

ni oceans de còlera.
Mandarina petita, sucosa,
no deixis de guiar-me la mà.

Un despertar

A la mitjanit, volada de llençols
de colors i frec de llavis discrets.
El son no es vol deixar vèncer,

i l'estimada, a les fosques, somriu,
tot fregant la barba de l'adormit.
Flaire de mandarines i suau miratge

illenc. La conversa esperarà. L'home,
que no ha despegat les parpelles, somnia

ja, abans de tornar al son.

Havia somniat

Havia somniat en un any de traspàs,
un dimarts 29, dia de franc, joiós
i despreocupat. Un dia lluminós per

a córrer pels carrers amples i xerrar
amb uns amics europeus, tan semblants
a nosaltres mateixos. Però, enguany,

no hi ha dia de franc i març s'anuncia
ja en la grisor de la por i l'esperança
infinita que ens guiarà sempre.

Un jeune homme

À un jeune inconnu ukrainien

C'est un mince jeune homme,
saisi dans l'embrasure étroite
d'un café de Kharkiv. Les aléas

de la vie l'ont conduit à quitter
un temps la capitale pour l'est.
Sa voix est lente et déterminée,

il s'engagera dans la résistance,
n'ayant plus rien à perdre et la
liberté à regagner. Il part déjà.

Attente

Il est une attente belle,
qui tire de la torpeur
et tend la nappe cirée.

Gestes lents, parcimonieux,
comme sus à l'avance. Le thé,
brûlant, accompagnera le soir

qui se fera dans la grisaille,
peu à peu, avec un amour infini,
pour la vie et celle que l'on attend.

Flor de xicoira

Regal sobtat del nen,
una estrella daurada
de mil puntes. Dent

de lleó mansuet. Sol
en petit que el pare
guarda a la butxaca

cega. Passen dies. Dos.
El pare no se'n recorda.
Fins que la casualitat

amena, li desplega la flor
ja mústia amb la rialla
del petit entremaliat.

Un cœur en attente

Quatorze heures, le temps s'écoule
lentement, l'enfant y semble étranger
qui gribouille sur une table d'écolier.

Appelés un à un, les patients s'égrènent
et disparaissent dans un sourire gêné,
taisant le soulagement de l'attente vaincue.

Seize heures, l'enfant et son père se lèvent,
le cœur plein d'espoir, ce cœur qui inquiète
et que le médecin, patient, saura rasséréner.

Jour de tristesse

«Le gardien de l'Ourse d'Érymanthe se reflète dans 

l'Océan, et son influence trouble les flots.»

                                              Ovide, Tristes, IV

Puanteur de gazole mal brûlé,
les chenilles hachent la chaussée,
frôlant les autos blanches de l'exode.

Un drapeau flotte au sommet d'un char aveugle.
Nul visage, nuls propos. La peur et la superbe
ont pris le pas sur la concorde et l'insouciance.

Chez moi, un petit avion traverse lentement
un ciel sans nuage ; là-bas, si loin, si près,
des hélicoptères obnubilent un air corrompu. 

Instantània

Coronada pel barret blanc

l'electra avui es desperta,

badalla colors irisats

la fosca l'acull i bromeja.

Roser Blàzquez Gómez

De l'estimada, un fulgor
instantani, una imatge
que rebota, de la llum

del pati a la pantalla
adormiscada del televisor.
Poca cosa, cinc cèntims

de rialla. I la immensitat
d'un amor de cada segon,
tendre ressol de l'estimada.

23F

La farsa, l'odiosa farsa.
Nit de por i angúnia.
Rere l'uniforme verdós,

el cinisme de l'Elefant Blanc.
El Pacte de l'Oblit, deien,
com parlaven de cafè per a tots.
Paraules buides i omplertes

d'odi i de venjança. Vint-i-tres
de febrer, data maleĩda per molts,
tret dels titellaires que se'n folren.

Àgora

Entre torres i castells,
la vida segueix fluint:
somriures i converses.

Si els cossos s'enfaixen,
les ments s'enlairen lliures,
entre estelades i blancor

del casal d'Aire Nou a Baó.
Àgora, bona plaça pública,
sense rei ni súbdits.

L'enlairament de l'Anaïs

«Fes la granota», li xiuxiueja
una veu estimada. Mans i braços
l'agafen, l'aguanten, l'animen.

El casc negre trontolla. Serà
per culpa de l'espessa cabellera
entremaliada? La colla fa silenci.

L'Anaïs s'enfila i guanya el cel.
Cap granota s'ha guanyat mai una 
ganyota tan pillina. Riu i corre...

No hi ha una fissura

Al mestre Emili Brugalla

Partitures velles, exquisidament
dibuixades, amb pressa i esma.
Rigor de l'arquitecte i llibertat

de l'inspirat. Traça quasi divina
que va guiant pel camí de la vida,
entre fronteres, des de l'art familiar 

de l'enquadernació a la dedicació

personal. Continuïtat sorprenent
i lògica. No hi ha una fissura.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/tots-els-matins-del-mon/emili-brugalla-al-disc-dialegs-he-volgut-fer-un-homenatge-a-lamistat-entre-mompou-i-blancafort/audio/1125996/?fbclid=IwAR3fmxZmG4O_lxtFf555JFSRZgYWyH3yIoi5D6M4JgvsXLaWgmk0ucgf_Js

Un réveil

Ta voix qui se déploie,
sous ton sourire, au détour
des draps. La soudaine

conscience de la chaleur
et de ma présence. Les mots
se cherchent et s'inventent

mille chemins sur ma peau
encore un peu fraîche. 
Un réveil de fin février.

Unes capses de notes

Capses de color, tancades
i ajustades, com immobles
nus, sense cap finestra.

A dintre unes flautes dolces
de tota mida, clares o fosques.
Record silenciós d'un poeta

músic, topògraf amb ploma fina.
Unes serps adormiscades, dretes,
esperant una verbena de juny.

L'illa al cor

La diuen de pedres i de vent,
la veig de poetes i d'inspiració.
La forma tranquil·la d'una petjada,

L'equilibri mineral entre tramuntana
i migjorn. Uns topònims com una rosa
dels vents i, de llevant a ponent,

unes veus enamorades de costes baixes
i raconets foscs. Ai, quant t'estimo
illa bonica del meu cor!

Oda petita, repte gran

Com expressar amb tan pocs versos
lliures, tota l'emoció que neix
d'una imatge, una expressió,

una flaire, un desig a la matinada
o al vespre? Despullo la panotxa
i em quedo amb els grans més clars,

rodonets i saborosos. I no la porto
al graner fosc sinó a la taula gran
on em prenc un esmorzar de mots i girs.

Tebior

Radiadors tancats,
fredor de la cambra
silenciosa.

Es mouen llençols
com veles inflades
pel xaloc maliciós.

Nuesa d'un maluc clar,
la mà del cos se separa
per escalfar-lo.

Una veu

El temps s'ha aturat, de tinta viva
i matisos. Com una sàvia advertència
de la imperiosa gravetat, l'estelada

penja del mur blanc. D'esquena, formant
pavelló, una cantarella ritma la pujada
i amenitza les crispacions. És la veu

de la Laura, cap de colla del Riberal.
A falta de gralles i timbals, acompanya,
anima i alleuja. La resta és literatura.

© Moixiganguers d'Igualada

Sabates noves

L'home de Vinarós ha vingut amb poc:
unes capses de cartró imantat, posts
de fusta clara, uns gests i sa veu.

I sorgeixen una passa, deu passes, mil
milions de passes, en una hora de temps
curt. De les sabates noves al pastisset

desitjat, es marquen els anys d'una vida.
Passat l'espectacle, l'home plega l'aparell.
Cap cot, es concentra. Amb immensa tristor...

Pensant en el taller

Camines per les voreres estretes d'Ortafà,
vigilant els alumnes que avancen en files
de dos en dos. No paren de xerrar, alguns

et semblen ben entremaliats i somrius. Ja
penses en el futur taller de poesia amb ells.
Com ho faràs? Com t'ho prendràs? Aixeques

la mirada i veus el Canigó nevat sus vinyes
velles i nues. Pares l'orella i sents la remor
ronca d'un tractor. La natura t'obre caminois.

Converses al capvespre

Comencen les vacances, i s'allarga el dia.
Espectacle i excursió l'han omplert de bat
a bat. Dormisquegen els pallagos als seients.

Els pares comparteixen un parell de Cap d'Ona
rossa i refan el món. Aturada al llindar fred,
la foscor no gosa endinsar-se i la sala gran

batega de rialles. Es parla un poc dels absents
que endevino propers, atents i fecunds. La llengua
s'estira a la vora del foc, com una singlantana verda.

Décalé

Décale-toi, fais un pas de côté,
savoure la marge légère, dentelle
de vécu et de refus. Ne vocifère

ni ne t'emporte, la vie est là :
dans le saphir qui grésille sur
le microsillon avant l'air aimé.

Sois décalé, ne laisse jamais
les cals rendre tes jolies mains
inhumainement insensibles. 

La lluna de Moià

Austeritat de les cases
del poble a la nit. Ni

una ànima viva pel carrer,

de llambordes tan sonores,

fa poc. Avorriment nocturn
de la façana il·luminada,

quan, tan gratament efímera

com sobtada, la senyora lluna

baixa per exaltar el campanar.
Corona de llum freda sense rei.

By Courtesy Of Ramon Borràs Planagumà

El Regal

Al meu fill Martí

Un firmament de punts.
Uns quants vermells,
la majoria verds.

Ritmen l'aprenentatge
dels alumnes. Passen
hores, se n'obliden...

fins que, de cop i volta,
sorgeix el regal inesperat:
tres volums vermells,

gastats per tantes mans,
un memorial de fa cent anys
i la memòria silenciosa

dels lectors de la muntanya
i de la plana, sense qui,
el petit no somiaria...

Una capsa buida

A la meva filla

Una capsa buida, de cartró mat,
com aquestes amb què emboliquen
les pizzes calentetes.

La nena se l'emporta, juga i corre
entre els assistents, aliena a l'acte
i al llibre memorial que conté.

Quaranta anys de vida, il·lusions, penes,
combats, pors i entusiasmes. Una baralla
de fotos, no pas per jugar plegats al truc,
sinó per reviure fets,

i retrobar la veu del poble caminant. Dins
de la sala, d'altres nanos, una mestra amb
un cotxet, les arrels segueixen donant fruita.

Un comiat graller

Grallers i timbalers s'han tancat 

a la sala on fa bon viure. Llibres

polsegosos i silents. Uns parells

de cervesa d'ampolla sonora i, vinga!

ja comença l'assaig, tot fent petar

la xerrameca. Els castellers enfeinats

se'ls obliden fins que, a les nou i mitja,

tot d'una, sorgeixen, acompanyen i acaben

per un «Happy Birthday», a la seva manera.

Gilbert

Rencontre fortuite, dans les allées du parc.
Un homme courbé sur le ruisseau. Présence
silencieuse et lancinante. Il se retourne

et me hèle : «Que serions-nous sans l'eau ?»
La discussion s'engage. Il vit non loin de là
et sort chaque matin rendre grâce à Dieu

dans l'observation des menus accidents du terrain
et de la végétation. Grasse, une limace passe,
laissant un trait de salive. Gilbert est déjà loin.

Una mirada altruista

A l'amic C.

No m'impressiona l'Atlas
aguantant el món, silenciós,
fred i rígid com el marbre.

M'agrada més la mirada d'un
de la colla, brillant i tensa,
fent malabarismes imperceptibles
perquè no trontolli la piràmide.

No hi ha foc que l'iguali, ni or
que la pugui comprar. Altruisme.

Net i clavat

El nostre cel no té cap volta
fosca, ni estrelles pàl·lides,
sinó un sostre de guix blanc

i un enreixat verd foradat.
I si ens hi enfilem, al vespre,
no correm mai el risc dels homes

de Babel. Seguim parlant un mateix
idioma, ritmat paulatinament per
la nostra cap de colla. Net i clavat.

© Laura Pi

Lortje

À la mémoire de L. B.

Il n'arrêtait de pleurer
que dans mes bras d'enfant.
Il était roux et riant.
Sous les pavés, la plage.

Je le perdis de vue. Un peu,
beaucoup, à jamais. J'appris
qu'il s'était un peu fourvoyé.
Sous les pavés, la plage.

La faute à pas de chance ou
à la rigueur des temps et du Nord.
Les années finirent par l'emporter.
Sous les pavés, la plage.

Mans, humans, humanitat

Tantes mans aixecades, tanta
diversitat unida. Cap divinitat
ni ídol. Les mans ajuden, aguanten

protegeixen. Jovenetes o madures,
d'homes i de dones, amb anell d'or
o solteres. Tantes històries úniques

que confien ungles, arrugues, cicatrius.
Uníson silent d'un poble unit, més enllà
de les fronteres de sang o de paper.

© Moixiganguers d'Igualada, 2022

Una camisa estripada

Tantes bugades i
d'estira i arronsa, 
la camisa verda cedeix.

Deslluida, arrugada,
s'estripa a l'espatlla,
deixant veure, a sota,

una samarreta de fantasia.
Cap desconcert ni vergonya,
el jove llueix un trofeu.

Un diumenge al capvespre

Escrius i, a distància, deixo
la sala estimada i les brases
adormiscades, per veure néixer,

d'entre ganxos, rectes i corbes
negres, tot un bosc de figures
i paraules. No els conec la cara

però me les invento, aspres o
benèvoles, seques o disertes, 
ja àvid de lectura venidera.

L'hora violeta

Van ser hores riques, de peces
barrejades i de cossos reunits
en l'esforç. Com vestits de paisà,

desitjos de fondre's en el Riberal,
els moixiganguers lluien camises
fosques, o a quadres. Entre castell

i castell, tots parlàvem d'una mateixa
veu i no hi havia llengua del nord
ni idioma del sud, sinó una passió

comuna. Més tard, a la sala gran, quan
els rellotges van perdre les busques,
enfilats a l'escenari, tres igualadins

ens van pintar la vida de lila morat.
Amb humilitat i entusiasme. Vint-i-set
anys de dedicació i, al bell mig,

superant tràngols i dificultats, un bell
edifici modernista, al cor de la ciutat,
amb un barret bonic, de vidre cap al cel,

per passar de set a vuit i de vuit a nou.
Després vindria el sopar, de bacallà bo,
com per dir-nos que, sota la verticalitat

dels assajos, ens uneix l'horitzontalitat
salada del nostre mar mediterrani. De mar
i muntanya som, i al Riberal ens vam reunir.

La ploma a la llibreta

M'envies un poema, transcrit
de la teva llibreta. M'hi parles
del frec del paper xiuxiuejant

a cau d'orella, com batec de cor
silent. Barrejo les paraules, amb
el propòsit va i boig d'inventar-me

aquest paper a ratlles, i aquesta
tinta blava que mai no veuré.
Ni jo sóc príncep blau, ni tu

aristòcrata de sang blava, però
ens uneix la capacitat d'imaginar
la tendra mà de l'altre. Escrivint.

Baixant al barranc

No em demanes res,
ni avui ni mai.
I se't talla l'alè
quan baixes al barranc.

Entremaliada veu, fresca,
amb flaire de molsa verda
i sabor de gerds pacients.

Plaer senzill de la conversa,
d'uns bons minuts a recer
d'un barranc oblidat,
on no em demanaves res.

Oda petita a la mare

Sota el pretext d'un polze
ferit, cada dia vaig a veure
la mare, prendre un cafè,

i xerrar amablement. L'hule
groc ens somriu, descartant
benes i capses de cartró.

Hores plaents, quan el rellotge
acaba perdent les busques, 
i parlem d'un passat revifat.

Al Casal

Caixes gens tancades,
de fusta clara i prima,
a dintre tota una exposició,
que anuncien cap al sud.

Fotos i textos, any rere any,
cares conegudes i ombres mil,
quotidiana aventura
d'una missió de llengua.

Celebren quaranta anys,
no pas d'una ràdio,
ni d'una escola rara,
sinó d'un poble sencer,

que, en xerrar i ensenyar,
fa país i trenca fronteres,
convertint la xerrada
en arma de futur.

Et j'ai bu sur tes lèvres

Et j'ai bu sur tes lèvres
le sang frais du matin,
un soupçon d'ambroisie,
promesse du chemin.

Les yeux encore clos,
des serments de la nuit,
tu te laissais guider
vers tout ce qui nous fuit.

Or j'ai vu sur tes lèvres
bien plus que mon image,
la folie de deux êtres
que le matin rend sages.

La nature t'appelle

La nature t'appelle,
en ce jour de sabbat,
bien plus loin que tes vers,
hexasyllabes blancs.

Pourtant tu attendras
un moment plus propice,
gagneras le café,
boire l'anis à l'eau.

Nature est exigeante
qui te veut tout le temps.
En plein cœur de la nuit
ou avant le dîner.

Semelles argentées,
à l'empreinte émoussée,
tu es son amant vain
qui ne la satisfais.

Persianes obertes

Unes persianes obertes,
a la llum del dia, fred
i assolellat. Silenci

de la casa on teclejo.
Grinyola la cadira quan
dubto i esborro. M'aixeco

cap al nord, cap al sud,
miro les últimes taronges
a dalt de tot. Inaccessibles.

Estrella matinera

Estrella matinera,
nascuda dins la fredor.
S'estripa la cortina

de foscor quan m'obres
els ulls amb l'ombra
de les teves parpelles.

Estrella matinera,
que no em despertaria,
sense el teu rostre amant.

Oda carnal

Batecs de cors i capcirons,
la pell és onada i els ulls
es tanquen per unir-se més.

Delícia d'un present sense
mots, verbs ni girs. Plena
consciència de l'excepció.

Més tard, la freda absència
es pintarà de blau, amb ritme
ternari d'una oda remembrant.

Plaisir

Plaisir de la lecture lente,
le matin d'un jour de Vénus,
les lignes défilent sous les cils,

les pages sous les doigts. Frôlement
paisible que trouble, à l'occasion,
l'accent d'une virgule, la bouffée

d'un mot aimé, ou espéré. Le rythme
du jour cède le pas à celui des vers
et le midi se gonfle de couleurs.

Le café du matin

Le café du matin, brûlant, amer,
servi dans une tasse étroite, ou
un mug profond. Nulle ambroisie,

une simple offrande toute humaine,
que chacun se fait pour accompagner
le lever. La tasse hâtivement vidée,

il y demeure un liseré brun, pareil
au rouge sang d'un improbable baiser.
Ce café du matin, je viens de l'avaler.

El pajaracu de Montescot

Em diuen el pajaracu de Montescot,
buenu, «em diuen» és exagerat. Qui
m'ho diu és l'estimada, tan entremaliada.

Faig coses rares i tan banals. Al fil
de la nit, m'aixeco i llegeixo o componc
versos a partir d'impressions o records.

Surto per la plana amb una càmera pesada
i xerro amb gitanos que hi fumen el porro.
Em diuen el pajaracu de Montescot...

Se m'entra una olor

Se m'entra, a porta tancada,
l'olor daurada de la mimosa
i, de cop i volta, l'insomni

desfà la foscor de la cambra
i ballen records i imatges
del passat. Boletes grogues

de mimosa en rams estrets,
a la cuina de s'àvia Tònia
i, per analogia, groguenques 

boles de camamil·la de la Mola
i flaire cremant d'infusions
curatives. Se m'entra una olor...

Haiku del Riberal

Camisa arrugada
i mil verdes esperances,
el poble fa pinya.

Un château de sueur

Mes mains sont percées,
et je n'ai pas le sou.
Des vieux aristocrates,
je dédaigne la pierre.

Alors, le soir venu,
en marge de la ville,
je m'invente un château,
de rires et de couleurs.

Un camaïeu de faces,
de force et d'équilibre,
où l'on partage tout,
au feu de notre tour. 

Un rellotge d'agulla

Tota llengua fa foc

      Jordi Pere Cerdà

A una paret de la Vilbau,
hi ha un rellotge rodó,
fosc, silent i precís.

Ningú el mira, o ben pocs.
Tot just quan la cap de colla
conclou l'assaig i ens retorna

a la nit gèlida. El temps ver,
la durada física, la donen
braços, cames i equilibris.

Gravetat. Gravetat de cadascú
i de la pinya encegada. Soca
bona de llenya viva i, al mig,

entre les mides previngudes,
neix l'agulla, busca única
d'aquest rellotge humà.

Una caseta de vorera

No vull porta ni finestres,
un finestró per a rebre-hi
ocells petits al fosquet.

La meva aigua és de pluja,
de plors i de rialles. Sal
immemorial, tan envejosa

del cau íntim dels cocons.
Amb un bell mirall que digui:
la realitat és el desig.

By Courtesy Of Francisco Pérez Orfila

Odes petites a uns grans castellers

I

S'allunyen les gralles i els bastons 
jeuen quiets a l'armari. Ja és hora
d'escalfar-se. Camises arrugades,

tancades per senyeres o estelades,
declinen una extensa gama de verds.
Noms escrits a mà o mecanografiats

componen l'arquitectura per venir.
De laterals, en falten aquest vespre.
Per què no t'hi apuntes, amic?

II

Cara concentrada per l'esforç,
ulls tancats, venes sortint,
el cos aguanta sense tremolar.

Qui serà aquest de la pinya
que no parla ni xiuxiueja?
Fora de la colla, la Laura

marca el ritme amb veu pausada.
La bobina de llana es fa i es desfà,
verd paradís a recer d'un aire nou.

III

Les nou i mitja, ja és hora de plegar
veles... O de desenrotllar les faixes.
Silencioses allà dalt, les xarxes verdes

amb els seus dos ulls grossos, miren 
els castellers vestir-se de paisà. No diuen 
res, han vist tants assajos i tanta birra 

vessada, que aquest dimarts no se les quedarà
gravat a la ment embullada. Només esperen
la foscor de la nit i el bon record de les pujades.

Amb carinyo

M'has mirat amb carinyo,
i has sortit cap a la feina,
precipitadament.

M'has mirat al mirall, jo...
no hi era. Però els teus ulls
traspuaven la nostra entesa

i la cuina feia oloreta bona,
de paté i truita de carbassons.
M'has mirat i jo t'he acompanyat.

Amistat salada

«L'amistat és sagrada», me diu es bell
passejant d'avarques gastades i capell
ample, caminant entre ullastres i garrofers.

Com cada dia, l'acompany a passos lents,
cap cot, i rallam de sa vida i de l'amor.
De flors també, roses de tres rosers,

que ens van omplint de goig i fortalesa.
L'amistat és sagrada, salada també. Amb
sal de cocons i aigua de pluja lustral.

Vida

«La vida no es cosa de coser i cantar»,
em deia l'amic Javier, prestidigitador
de dites i refranys. Per això, o potser

per d'altres raons, no es va casar mai,
o potser una vegada, no ho recordo,
i ell mateix no ho recordava, o ben poc.

La vida és una llibreta oberta, de pàgines
incertes i ja tacades de sang vella i fang
nou. I la ploma una meravella de cada instant.

Deixa anar

Deixa anar el temps que corre,
obre't al dia que surt de la nit,
amb els seus astres que et donen

l'hora, ves pels camins polsegosos,
que la pols és dignitat i història.
No tinguis por de la por que d'altres

infereixen, que ben saps que els camins
tenen fi i que aquest final inescrutable
els dona encara més valor i enteresa.

De toutes les deux

J'aime alterner entre mes deux langues.
Passer de l'une à l'autre, comme je roule
en danseuse quand la côte s'amorce.

Je ne suis ni de l'une, ni de l'autre,
mais de toutes les deux et de bien d'autres,
encore. Nessuno, morango, awful, hinterland

dansent dans ma tête et me font voleter
parmi les pages claires des dictionnaires.
J'aime alterner entre vos langues.

La teva veu

M'agrada escoltar la teva veu
quan el cel fosqueja i em sento
sol. Em truques i m'aixeco,

caminant lentament fins al sofà
tou i olorós. Pardals en el cap
i papallones pels llavis molls.

Quina hora serà? No importa. Parles
i em venen rècords fugaços: la llar
encesa, l'olor de la llenya crepitant,

el groc del teu sofà i dels murs callats
i còmplices. Poques coses per a molts,
història de vida per a mi. De vida i veu.

Et elle, où est-elle ?

Il est né le divin enfant,
comme si ça allait de soi,
comme si le fils sublime

était fruit de la grammaire,
pourtant si féminine. Et si
on disait, tout-à-coup, Elle

est née la divine enfant, avec
ce mot invariable en genre ?
En genre, engendre, enfante.

Cases nostres

Cases nostres,

de palla o de fang.

Munts gèlids

o plana salina.

Llar una, encesa

al cor dels amants

que fumeja gargots

incomprensibles

pel tarannà aliè.

Una estrella de pau

Una estrella de pell,

antiga cicatriu de caiguda,

estampada en la intimitat,

i que reviu sota la caricia

d'un estel de cinc puntes.

Blanca mà a les fosques

i les vergonyes callades.

Un bonic gargot de pell

que m'ha enganxat el cor.

Et ma main

Et ma main s'est lassée
de caresser la page blanche,
sans l'accroche d'une tache

ou la fantaisie d'une esperluette.
Elle voulait de la passion, tiède
ou brûlante, le velouté d'un vélin

ivoire comme une crêpe tout juste
cuite ou la moiteur odorante et sombre
d'un cresson des fontaines au crépuscule.

Magrana

Magrana, granada de mà,
bomba morada que el desig
va omplint de robins fins

i que la son tanca amb clau
al calaix d'esquerra. Fruit
of the loom, fruita passional,

que no se sotmetrà mai al dia
a dia d'una rutina sense plaer
i sempre somiarà amb ton cor.

Ànima

Ànima bessona, alma soror,
ànima de so i de cor. Mirall
de desitjos i de batecs molts.

Inquietud constant, res de pau.
Per viure, l'ànima ha d'esperar
i somiar, com una talaia de boix.

Ànima que sona, amar sonor,
ànima de so i d'honor. Espill
d'una serenitat viva i sense preu.

Âme

Plus que le charme ou les larmes
de joie, l'âme. L'âme entière,
sans promesse ni compromis.

Des paupières sans fard qui clignent
pour maintenir, quoi qu'il en coûte,
cette fine pellicule d'eau saline,

sans qui le rêve n'est pas. Alors,
dans le sommeil, les volets clos,
l'âme nage et danse, en vraie sirène.

βουστροφηδόν

Labeur lent, du matin au soir,
dès potron-minet jusqu'au zinc
fermé et froid derrière le rideau.

Labeur des villes, petites, grandes,
patience des cols blancs, nostalgiques
de la glaise grasse où s'ensemence

la vie. Les yeux se ferment, le labour
commence, sillon après sillon, le corps
se courbe et sourit : boustrophêdón...

Les fleurs sont dans nos têtes

Les silhouettes se croisent,
sombres, épaisses de laine.
L'hiver courbe les épaules

et les regards se fuient.
Peu de conversation, hormis
de courtoises salutations,

données en pâture, d'une voix
rauque. Et pourtant, chacun
bouillonne intérieurement,

chemise hawaïenne, sable blanc,
mer turquoise. On a vieilli.
Les fleurs sont dans nos têtes.

El ball de la roba

Roba molla estesa,
roba seca plegada,
dits tebis que teixen

un dia quiet de febrer,
al matí. Radiadors cremant,
i vent que ha amainat.

Ja comença el ball. Silent,
metòdic. Un vals quotidià
que no té mai res de rutinari.

La llar

Tancada al carrer 
per un mal vent,
vibra de colors mil

amb una mà amiga.
Qui hi viu, hi obra
en alegre sintonía.

I si hi passeu un dia,
a la vora, clar, penseu
en tots els qui hi vibren,

amb ella.

Plegues veles

Plegues veles. Veles blanques
que el vent ha anat inflant,
tot al llarg del dia.

La barca navega en silenci
pel son, sense rem ni ram.
No busca felicitacions,

ni pateix del menyspreu aliè.
Plegades les veles, ja prepara
un nou dia on s'inflarà de nou.

Co-naissances

Connaissances, naissances en commun,
dans l'eau fraîche qui saisit et dessine
les contours de deux êtres semblables.

La chair est triste, écrivait un poète, si loin
des sens et de l'essence des choses, pur être
de papier que la connaissance aura négligé.

Connaître, c'est voguer de conserve, comme l'on nage
à l'indienne, profil contre profil. Parfois, des vents
mauvais effacent l'un des deux visages, mais l'onde

demeure qui guide l'autre nageur vers l'ouest, toujours,
l'ouest d'or bruni, comme la rouille du bastingage
ou le jaune de cet œuf en qui germe la vie.

Angines

Per a la Clara

La gola és una forja

i el front un braser.

Fada és la pantalla

I voldries tornar prest

a l'herba fresca. Sabor

de sang a la boca.

Tanca els ulls. D'un cop

i prepara el retorn. Pensa en

els molts partits que t'esperen.

Le sang a séché

Le sang a séché. Trois gouttes

noircies sur la terrasse. Fades

cailloux pour un Poucet oublieux.

Rires des enfants affamés. Jour

qui s'allonge et exige la sortie.

On saucissonnera tard, ce soir.

Le sang s'est inscrit. Encre sombre

qui appelle la nuit et invite

l'étourdi à plus de vigilance.

Le temps t'étant volé

Le temps t'était volé,

alors tu pris au plus court,

là où la vase est bienveillante

et autorise le saut. Étrange

raccourci qui alanguit l'âme

et ravive la flamme, d'un bond.

Souvenirs enfouis, vives images.

Ortaffa et Palau, quand donc

vous réunirez-vous enfin ?

Pattes d'oie, jolies pattes d'oie

Pattes d'oie, jolies pattes d'oie,
sous le regard, ou même les doigts.

Rides charmantes, élégante signature
d'yeux uniques et de tant de paysages

sillonnés. Il n'est point de crème
assez sotte pour les effacer. Foin

de ces cosmétiques coûteux et gras
et que vivent, enfin, les pattes d'oie !

M'encanteu!

Peus de corb, de gall o d'altres
ocells de bon auguri, m'encanteu!
Com m'encanten els fils de plata

entre els cabells de l'estimada.
Sou història i memòria. De joia
i de tristor, de bogeria i seny.

Tantes arrugues amades sota els
meus dits i que em van ensenyant
el camí de la felicitat senzilla.