Ma tasse est culottée, comme une vieille bouffarde,
ses parois intérieures, naguère blanches, se peignent
d'un camaïeu de bruns et d'ocre. Et pourtant, jamais,
pas un instant, je ne songe à la récurer ou, à tout le moins,
à y faire couler un filet d'eau tiède. Jour après jour,
soir et matin, ce café brûlant que je laisse refroidir,
à petites lampées, rythme les belles journées que je passe
auprès de ma mère, dans son appartement coquet. Le café
y est chaud et le temps s'y peint, d'un joli camaïeu.
Quan va morir en Gumersind Gomila a la clínica Sant Pere de Perpinyà, el 22 març de 1970, tenia deu anyets i no vaig entendre lo que passava. Sa tristesa de mumare, mon pare tractant de suavitzar sa terrible notícia, menys de deu mesos després de sa mort de sa seua germana gran, l’àvia Antònia.
En Sindo, a qui deia « Tonton Sindó » amb accentuació a la francesa, em semblava tan jove i immortal... El recordava l’estiu anterior a sa platja de Canet, prim, elegant amb es seu banyador negre. Aleshores es conco m’havia promès que aniríem plegats l’any següent a Barcelona i que m’hi faria conèixer «uns homos importants». No va ser possible. Uns dotze anys després encaminaria els meus estudis doctorals cap a una geografia literària de la Ciutat Comtal. Com una compensació ben magra.
El solia veure una vegada a l’any, el juliol, quan mon pare, comandant de duana al port de Dunkerque, tenia vacances. Sortíem plegats pels obradors de Sant Vicens on era cap de taller. Em regalava coses estranyes que m’encantaven: un bolígraf d’espia que feia d’ullera de llarga vista, uns segells espanyols, unes monedes antigues – que solia col·leccionar –, un poemari seu, l’últim que havia publicat en vida, El ocells morts, que aleshores no vaig entendre i on vaig encolar un dels famosos segells.
En Sindo vivia al número 5 del carrer Pierre Rameil de Perpinyà amb sa seua germana gran Maria que havia embogit i que no li sobreviuria gaire. Quan els anàvem a visitar «Tante Marie», rallava en maonès a unes persones que, suposadament, tenia al darrere i que no vèiem. Éren els seus pares.
Trenta-cinc anys després, amb motiu de s’homenatge que li retia sa seua ciutat natal, vaig entrar dins de l’immoble de l’antiga seu de l’Institut Menorquí d’Estudis, al Carrer Nou de Maó. Feia molt fosc, vaig trigar molt en trobar la llum i, de sobte, em va arribar s’olor inoblidable de s’escala del carrer Pierre Rameil.
En Sindo, post mortem, aconseguia la immortalitat.
C'est une princesse un peu particulière. Elle n'a pas de diadème ou de longue robe en mousseline. Elle a des habits tout jolis de la couleur de la barbe-à-papa. Au lieu d'un palais, son royaume c'est la plage, le bord de l'eau, plus exactement où elle aime enfoncer ses pieds nus dans le sable froid et mouillé avant de jeter des cailloux plats dans la mer salée. Oh, les beaux ricochets !
 |
