De Lleida no coneixia res
o ben poc. En trobar-me
casualment amb una lleidatana,
quequegí i li diguí un fet sens
importància. No li parlí de la Seu
Vella ni del fred que m'hi sorprengué.
Li parli de les graelles petites on els
cambrers servien els cargols. «Llaunes,
es diuen llaunes», em corregí. Llavors,
cap cot, comprenguí que d'aquesta nova amiga
m'ensenyaria molt i guardí a la motxilla una
novel·la seva com a guia per moure'm millor
per l'estimada llengua nostra.
