Una estrella de pau

Una estrella de pell,

antiga cicatriu de caiguda,

estampada en la intimitat,

i que reviu sota la caricia

d'un estel de cinc puntes.

Blanca mà a les fosques

i les vergonyes callades.

Un bonic gargot de pell

que m'ha enganxat el cor.

Et ma main

Et ma main s'est lassée
de caresser la page blanche,
sans l'accroche d'une tache

ou la fantaisie d'une esperluette.
Elle voulait de la passion, tiède
ou brûlante, le velouté d'un vélin

ivoire comme une crêpe tout juste
cuite ou la moiteur odorante et sombre
d'un cresson des fontaines au crépuscule.

Magrana

Magrana, granada de mà,
bomba morada que el desig
va omplint de robins fins

i que la son tanca amb clau
al calaix d'esquerra. Fruit
of the loom, fruita passional,

que no se sotmetrà mai al dia
a dia d'una rutina sense plaer
i sempre somiarà amb ton cor.

Ànima

Ànima bessona, alma soror,
ànima de so i de cor. Mirall
de desitjos i de batecs molts.

Inquietud constant, res de pau.
Per viure, l'ànima ha d'esperar
i somiar, com una talaia de boix.

Ànima que sona, amar sonor,
ànima de so i d'honor. Espill
d'una serenitat viva i sense preu.

Âme

Plus que le charme ou les larmes
de joie, l'âme. L'âme entière,
sans promesse ni compromis.

Des paupières sans fard qui clignent
pour maintenir, quoi qu'il en coûte,
cette fine pellicule d'eau saline,

sans qui le rêve n'est pas. Alors,
dans le sommeil, les volets clos,
l'âme nage et danse, en vraie sirène.

βουστροφηδόν

Labeur lent, du matin au soir,
dès potron-minet jusqu'au zinc
fermé et froid derrière le rideau.

Labeur des villes, petites, grandes,
patience des cols blancs, nostalgiques
de la glaise grasse où s'ensemence

la vie. Les yeux se ferment, le labour
commence, sillon après sillon, le corps
se courbe et sourit : boustrophêdón...

Les fleurs sont dans nos têtes

Les silhouettes se croisent,
sombres, épaisses de laine.
L'hiver courbe les épaules

et les regards se fuient.
Peu de conversation, hormis
de courtoises salutations,

données en pâture, d'une voix
rauque. Et pourtant, chacun
bouillonne intérieurement,

chemise hawaïenne, sable blanc,
mer turquoise. On a vieilli.
Les fleurs sont dans nos têtes.

El ball de la roba

Roba molla estesa,
roba seca plegada,
dits tebis que teixen

un dia quiet de febrer,
al matí. Radiadors cremant,
i vent que ha amainat.

Ja comença el ball. Silent,
metòdic. Un vals quotidià
que no té mai res de rutinari.

La llar

Tancada al carrer 
per un mal vent,
vibra de colors mil

amb una mà amiga.
Qui hi viu, hi obra
en alegre sintonía.

I si hi passeu un dia,
a la vora, clar, penseu
en tots els qui hi vibren,

amb ella.

Plegues veles

Plegues veles. Veles blanques
que el vent ha anat inflant,
tot al llarg del dia.

La barca navega en silenci
pel son, sense rem ni ram.
No busca felicitacions,

ni pateix del menyspreu aliè.
Plegades les veles, ja prepara
un nou dia on s'inflarà de nou.

Co-naissances

Connaissances, naissances en commun,
dans l'eau fraîche qui saisit et dessine
les contours de deux êtres semblables.

La chair est triste, écrivait un poète, si loin
des sens et de l'essence des choses, pur être
de papier que la connaissance aura négligé.

Connaître, c'est voguer de conserve, comme l'on nage
à l'indienne, profil contre profil. Parfois, des vents
mauvais effacent l'un des deux visages, mais l'onde

demeure qui guide l'autre nageur vers l'ouest, toujours,
l'ouest d'or bruni, comme la rouille du bastingage
ou le jaune de cet œuf en qui germe la vie.

Angines

Per a la Clara

La gola és una forja

i el front un braser.

Fada és la pantalla

I voldries tornar prest

a l'herba fresca. Sabor

de sang a la boca.

Tanca els ulls. D'un cop

i prepara el retorn. Pensa en

els molts partits que t'esperen.

Le sang a séché

Le sang a séché. Trois gouttes

noircies sur la terrasse. Fades

cailloux pour un Poucet oublieux.

Rires des enfants affamés. Jour

qui s'allonge et exige la sortie.

On saucissonnera tard, ce soir.

Le sang s'est inscrit. Encre sombre

qui appelle la nuit et invite

l'étourdi à plus de vigilance.

Le temps t'étant volé

Le temps t'était volé,

alors tu pris au plus court,

là où la vase est bienveillante

et autorise le saut. Étrange

raccourci qui alanguit l'âme

et ravive la flamme, d'un bond.

Souvenirs enfouis, vives images.

Ortaffa et Palau, quand donc

vous réunirez-vous enfin ?

Pattes d'oie, jolies pattes d'oie

Pattes d'oie, jolies pattes d'oie,
sous le regard, ou même les doigts.

Rides charmantes, élégante signature
d'yeux uniques et de tant de paysages

sillonnés. Il n'est point de crème
assez sotte pour les effacer. Foin

de ces cosmétiques coûteux et gras
et que vivent, enfin, les pattes d'oie !

M'encanteu!

Peus de corb, de gall o d'altres
ocells de bon auguri, m'encanteu!
Com m'encanten els fils de plata

entre els cabells de l'estimada.
Sou història i memòria. De joia
i de tristor, de bogeria i seny.

Tantes arrugues amades sota els
meus dits i que em van ensenyant
el camí de la felicitat senzilla.

Inventa'm

Inventa'm una maleta,
una capsa grossa i dura,
tancada pels teus frecs

i oberta a l'avenir. No
li donis cap nom, que els noms
són mentiders i assequen

la llengua. No me l'enduré.
Tancaré els ulls i la tindré 
present. Fins que ens enlairem...

Une valise

Une valise, seule, dans un coin
d'un jardin public. Grise et fanée
par le soleil inclément et les pluies

successives. Une valise qui jamais
ne prendra l'avion et dont les roues
se sont embourbées, il y a longtemps.

Fermée par un foulard fuchsia, elle jouxte
un sac de couchage, hâtivement plié.
Anouilh en 1937, créait au théâtre

des Mathurins Le voyageur sans bagage,
dans la bourrasque des guerres d'avant.
Qui sera le dramaturge audacieux qui

écrira, ne serait-ce qu'une tirade, sur
ce bagage sans voyageur, aux confins 
d'un monde où les visages s'effacent ?

Petit hommage

Aux enseignants anonymes

Il recueille dans le creux de la main
quelques têtards de crapaud qu'il met
prestement dans un bocal.

L'après-midi touche à sa fin. Son mercredi
si précieux s'épuise. Il n'en a cure. Il pense
déjà aux questions de ses élèves, demain.

De l'eau, de la mousse, des têtards. Si peu
et tant, pour raconter l'histoire de la vie.
Bien loin, ignare, une conférencière pontifie 

sur la figure de l'enseignant parfait, un arlequin
à la petite semaine. Il n'y a pas de mare aux
têtards dans la salle froide. Fadaises. Il sourit.

Soleil bleu

Si la terre est bleue comme une orange,
que sera ce soleil d'un janvier finissant ?

Déjà brûlant à l'est, invisible au marcheur,
il le pousse vers les monts d'ouest. Rosée

encore fraîche qui déteint sur les pataugas.
Souffle court, corps encore engourdi. Malgré

les verres teintés, le ciel, sans un nuage,
aveuglant, dévoile et convainc : soleil bleu.

Une noix muscade

À Martí

Ronde, odorante,

comme de bois

poli par les ans,

une noix petite,

qui s'effeuille

sous la râpe

et donne à la pomme 

écrasée l'onctueux de

la purée. Trois fois

rien et l'enfant riant

devient pour la soirée

un véritable cuisinier.

Eau lustrale

L'eau est douce après les larmes.
Le sel se dépose en milliers de
brillants sous les yeux naguère

éplorés et le regard s'éclaircit.
À quelque chose, les pleurs sont
bons. La vie repart et exige vite

de retrouver ses amis trop longtemps
délaissés. Le vin coulera à flots
et, bientôt, l'on pleurera de rire. 

Camarade

Les lunettes rappellent, vaguement,
un ancien président, mais le regard
espiègle et le contrepoint riant

de la touffe ébouriffée et de la barbe
de l'hidalgo sémillant suscitent l'adhésion
immédiate. On en prend pour trente ans

ou presque. Et si l'écharpe fait songer
un instant à la bure monacale, le port
est celui d'un authentique camarade.

Il n'y a pas

Il n'y a pas d'écrit.
Tout juste la plume
qui glisse et accroche

le papier granuleux.
L'encre amère sur
les doigts gourds

et, au final, rangées
dans l'obscurité,
tes pages imprimées.

Occasions

Tu détournes les yeux
du dimanche finissant
et, sur ta terrasse,

tu regardes le soleil
se coucher. Alors, riant
au hasard, tu choisis

d'attraper les occasions
au vol, comme des éphémères
à la naissance du jour.

Coixí

Presta'm una cuixa,
la dreta, lànguida,
i fes-me'n un coixí

per veure, a la vora
del teu cos, la posta
freda del sol, darrere

els monts. Seran dolços
els somnis al teu costat,
com una coixinera de lli fi.

Gorg i gorga

Has baixat al riu,
entre els arbres nus,
i t'has trobat de sobte

amb el gorg o la gorga.
No ho sabías. L'aigua era
tan freda i profunda

i la molsa tan inhòspita
que ja no tenia gèneres
la teva gramàtica nua...

Insubstituïble

Has tret de la taula l'hule
conegut i gastat, amb talls
de ganivet amb tantes cicatrius

dels nens que anaven creixent
i arrugues de l'àvia planxant.
L'has substituït per un quadrat

brillant amb pudor sintètica.
Groc amb dibuixos d'olives verdes
i setrills lletjos. I has plorat.

Et le navire partit

Et le navire partit, tôt le matin,
pour des terres fertiles. L'océan
était d'huile et les marins chantaient,

sans se douter qu'un jour, oublieux
de la vierge et de tous les bienheureux,
ils se feraient pâtres et paysans,

maniant l'aiguillon et la fourche, avant
de s'endormir fourbus, le grenier plein
des fruits de la terre nouvelle.

Contre le tatouage, tout contre

Encre amère qui déchire la peau.
Fièvre vive, rougeurs sous le tulle
gras. Les yeux pleurent qui n'osent

voir. Passent les jours, les semaines,
et dans la pénombre, une bouche recrée
le lent cheminement sur la peau,

de ses lèvres disjointes, en quête
de la source d'un si joli entrelacs,
ancre d'un navire qui jamais ne se lève.

Sota la crosta de sal

Sota la crosta de sal,

oblidada fa mesos,

la llavor de mostassa

Va creixent i ja li demana

a l'aigua beneita una gota

de pau salina.

Força incommensurable

d'uns mots poemejats

que la treuen de l'oblit.

Orange tombée

Orange tombée,

au pied de l'espalier.

Rondeur du son soudain

qui humecte la main

d'un tulle de rosée,

avant de s'oublier.

Nul hasard du cueilleur

intrépide. Seule la gravité

exige le couteau

et ma langueur sanguine.

Que serait...

Que serait notre plage

sans le sillon de tes pas ?

La vague, cadence, les efface

pour les redessiner en miroir.

Ombre de tes ongles, coquilles

brisées, léchées, nacre saline

où plongent longuement mes racines 

                         avant de te parler.

Un tailleur

Que lente est la vie
et courbé le tailleur.
Rabougrie en janvier,

la vigne se donne, derrière,
la prison des fils glacés, à
la main habile qui prépare

la verte luxuriance à venir.
Harassé, au soir, le tailleur
y songera, en sirotant son sang.

By Courtesy Of Lionel Itié

Tres per quatre

Tres per quatre,

o quatre per tres.

Petit rectangle llis

de paper blanc callat.

Nostàlgia de quadrat,

de lletra infantil,

amb tres o quatre mots,

com una premonició,

que tarda a novel·lar-se.

Et la voilà

Et la voilà

la blanche tulipe,

la fleur décolorée

par nos mille baisers.

Elle se balance,

au vent froid de janvier,

pendant que, sous le dôme,

s'avive le brasier.

Et la voilà, la blanche tulipe...

Capcirons

Capcirons de nit,

que no deixo de mirar.

Gemmes de tendresa.

Poemejant

Escrivint poemes petits,
blanques novenes senzilles,
impressions arraconades

a la biblioteca del poble.
Entre austers llibres de dret
atapeïts a mà esquerra

i seductores enciclopèdies 
de moda a mà dreta. Qui ha dit
que la gent s'hi sol avorrir?

Pell, pelleta

Pell clara de la nit,
adormiscada i tèbia,
pàgina gens arriscada

per als meus cinc dits
multicolors. T'acarono,
pell, pelleta, i t'escric

pentagrames agosarats. D'ut
a si i de fa a sol. Tremoles
suaument i m'abraces de sobte.

Solei

"i" del meu desig i "o" de la teva boca
molla. Descartem l'altra grafia -"solell"- 
amb les seus dues ales finals ben tristes

i que ens roben la flaire àcida de l'astre.
Seràs serp per susurrar-me aquest mot, i jo
tan agosarat per córrer el risc de cremar-me

al seu orbe? No importa. Hem jugat, dits tebis
i creuats, a la marraquinca passional, bruscs
i tensos. I hem guanyat ambdós. No penses?

Homenatge

Dona'm un mot, per petit que sigui,
tres o quatre lletres, sis o set
com a màxim, i tutegem l'atzar,

juguem a la marraquinca, mà a mà,
tancats els dits, tebis i sensibles.
Si surt primer una vocal, em faràs

un petó breu; si és consonant et faré
una besada llarga. Joc d'amants vius
que homenatgen la vida bona...

Sobretaula

Deixaren la taula de gener,
les galetes i les taronges
trossejades i sortiren tots,

de dos en dos, pel viarany
estret. El bosc, nostàlgic,
guardava rastres de gel brut,

i la remor del campanar vell
no els arribava. Sobre les cinc,
decidiren tornar. Ja no fosquejava.

Un esgotament

Un esgotament petit,
senzill, humil, no pas
un de bombo i platerets.

Arrugues boniques a la nit
i la mirada que fosqueja.
La lluna, compassiva, calla

i es vesteix de vint-i-un botons. 
La nit serà llarga i l'esgotada 
haurà d'estar ben acompanyada.

Una ala

Una ala d'ocell,
lleugera i blanca.
Plomissol tou sota

les plomes blanques.
Un frec d'ala, un sol,
de comiat o benvinguda.

Una ala d'orella,
lenta i tèbia,
contra la teva pell.

Pubis angelical. Una petita al·legoria de l'amor angèlic i del sexe demoníac en temps prepandèmics.

Vint-i-nou nits a Sant Petersburg en trenta-dos capítols. Un llibre prim i dens que combina elements de bildungsroman, novel·la d'enigma i al·legoria. 

Coincideixen dos joves estudiants catalans a la ciutat de Dostoievski amb motiu d'un curset de rus dedicat essencialment als verbs de moviment. El duet fa pensar en els dependents del film Tapas del José Corbacho. Mentre l'un -el Roger-  és reflexiu i inquiet, l'altre -l'Àlex- s'inventa relacions íntimes amb veïnetes de la residència.

Arran d'una trompada tan violenta com inesperada amb un personatge sulfurós -el Serguei alias Vladimir-, l'Àlex entrarà dins una veritable maquinació eròtico-sexual abans de  baixar als inferns orgíacs i de tornar a la vida anterior després d'un terratrèmol tan al·legóric com narrativament real.

Dues-centes pàgines que es llegeixen d'una tirada. Bon ritme, narració precisa, estil concís i eficaç.

Precipiteu-vos-hi...lentament.

Jordi Ubach, Vint-i-nou nits a Sant-Petersburg, 96 EDITIONS, 2019, ISBN 978-84-17213-56-5

Un niu

Un niu invisible,
sense branquillons
ni plomissol,

un niu de dits creuats,
suor i besades, suau
cau de sirena a l'hora

violeta dels batecs lents.
Un niu que neix i desapareix
quan es fonen els amants.

La rosa als llavis

Tèbia rosada a l'alba,

la flor s'obre als llavis.

Profunda tremolor.

Remudes i remuides

Fujo de la novetat, brillant
i avorrida, m'estimo més sentir
la veu ronca dels veïns al vespre

i el tacte dels objectes gastats
per estimats: remudes i remuides,
andròmines del meu traster mental

que beu de la saviesa del Vallespir
i de l'alegre plana del Rosselló.
Et voilà...

Finestres i finestretes

Als foetes Lionel, Pau, Juanjo i Damià

Què faria sense finestres,
finestres obertes al món,
bocinets de temps aturat,

fragància de llocs amats
en silenci per uns lladres
benèvols que encarnen llocs

en desaparèixer, de sobte,
rere la finestreta sòbria
d'una capsa d'acer negre?

By Courtesy Of Lionel Itie

Onatge sedós

Arraconades, hirsutes,
escabellades pel vent
glaçat de gener,

les herbes són geloses.
Geloses de l'onatge llis
i sedós que va estimant,

a batzegades parsimonioses
i repetides, la riba tímida
de sorra fina i enrojolada.

By Courtesy Of Damià Coll

Pro nobis

Imatge borrosa, maldestra; com una voluntat
secreta de preservar la intimitat. Una taula
plegable, coberta amb unes estovalles verdes,

com per un àpat campestre. Work in progress.
Distintes etapes d'un herbolari únic. Ploma
pacient i elegant que explica i invita.

En assecar-se entre les pàgines de la guia,
les flors han deixat la individualitat estèril
per una universalitat servicial. Pro nobis.

Coral

Una sala glaçada, els dilluns
a la nit. S'hi aplega gent ben
abrigada. L'home gros, la dona

baixa; veus tenebroses o de cristall.
Tantes històries callades de sobte
Busquen l'uníson rar, la concòrdia.

La trobaran un diumenge de gener, tard.
Dia del bon Senyor i de l'esforç. Coral
humana, senzillament humana. Memory.

Desig

Quin desig és el teu,
dona bruna d'ulls vius?
La molsa freda del rierol

o la sorra fina de la mar?
Com una llibreta diària,
tancada per una goma verda,

el desig s'amaga entre línies
de tinta blava. Deixem-lo viure 
i desfogar-se silenciosament.

Una conversa en francès

Taula blanca, estreta. S'hi apleguen
jubilats de la contrada, per una hora.
Ni més, ni menys. Xerraran en un idioma

que no és pas el seu, amb fluïdesa. La noia
que els guia, delicada, ve de Bretanya.
Els deixa navegar per aquest oceà de mots

i girs retrobats. Records de la infantesa.
La fàbrica als dotze anys, els pares franquistes
o el parvulari en terres andorranes. Respecte...

Les portes de la nuit

Elles s'ouvrent sous le souffle vif.
Un drap qui gonfle soudain. Tiédeur
des peaux aveugles qui se cherchent

et se reconnaissent. Brune, la lune
préside au jeu lent des amants. Mains
qui s'étreignent et voix qui fredonne.

La nuit cédera la place à un jour laiteux,
au miel des tartines et au café brûlant.
Sagement refermées, les portes vibreront.

Un lambeau d'enveloppe à fenêtre

Une enveloppe à fenêtre,
pliée en deux, en quatre,
en huit, posée sur les genoux,

sous le regard curieux des élèves
empressées. La main, qui copie
parcimonieusement une adresse

à l'encre bleue, peine à déchirer
la fenêtre qui résiste un brin.
À qui se croyait-elle destinée ? 

Le doute s'efface, la longue adresse
manuscrite est transmis. Et le cours
suivant de commencer aussitôt.

Llenties

Llenties. Verdes. Fumejant.

Fruits foscos de terra volcànica.

Ja comprenc el pobre Esaú

que es va vendre per un plat

de llegums. Sense pastanaga

ni cansalada. Tot just salat.

Reunits el germans a la taula

del pare, en prepararé una olla,

i al cel n'estaré agraït.

Salbrícies

Sal de cuina, grossa,

a la dreta dels fogons.

Sorra fina al capvespre

amb què bateges l'aigua

bullint. Et veig d'esquena,

t'eixugues las mans

al davantal. Ja no queda

rastre del que van bevent

les pastes. Albrícies

Bateig del cel

Calamarsa. 

Pluja glaçada

de gotes cristal·lines.

Enyor de sal marina,

al cor silent de gener.

Pregueu sant Antoni

i deixeu-vos de festes.

Cruel, la natura és ofrena 

Bateig del cel.

Le train des piapias

À Vincent, (Xavier, Jérôme), Victor et Hadrien

C'est ainsi que mes grands avaient
construit, pour leur petit frère,
la légende du train qui les ramenait

à Montpellier. Frappé narquoisement
du slogan «ivre en Languedoc», le TER,
dans leurs propos, devenait un monstre

de feu mu par d'innombrables dragons
crachant feu et huile bouillante entre
les boggies qui grinçaient.

Les ans ont passé, les grands ont pris
du galon, c'est dans un fringant TGV
dégivré qu'ils viendront nous voir demain.

Retir, Retirança

Jugo amb els mots
com amb un dau
de mil cares.

Retir. Uròbor
verbal. Acció i 
lloc. Bell descans

de l'amada en mans
de l'amat o viceversa.
L'un és l'altre.

Retirança. Semblança
essencial. Sense ella,
què seria ell?  ΣΎΜΒΟΛΟΝ

Mot

Has ensinistrat els sons
de la infància, i la veu
se t'ha trencat una mica.

Ara, com per deixadesa, o
nostàlgia, tractes de domar
els mots. Per amor, o per

mor del teu gust pels aspres
malabarismes? Velles manies...
L'essencial és ella. I tu.

De bracet

De bracet pels carrers sonors
del casc antic de la ciutat, tu
i jo. Anonimat màgic. Es freguen

les espatlles i ballen els peuets
com funàmbuls encegats. Ara veig
un quiosc amb joguines i llibres

en promoció. Pobre Salvat Papasseit.
Què hi fa? El venen amb un diari pudent
que llenço. Ja tens la rosa als llavis.

Fang enyoradís

Tot i el fred, el sol d'hivern
miralleja per entre les fulles,
desesperant el fang nounat

de la nit passada. Minva el toll
i els seus plors entotsolats 
no compensen la crueltat solar.

La terra blanqueja i s'esquerda.
On són les petjades molles d'anit?
No passa ningú i del fang neix pols.

Si els teus llavis

Si els teus llavis fossin dunes,
hi caminaria de la nit a l'alba
olorant el tacte suau de la corba,

a la llum salobre de la lluna.
Quan vingués de sobte la humitat
crua, m'estiraria i tancaria

els ulls, tan corbs com l'astre
pàl·lid i l'oval dolç de ta boca.
Si els teus llavis fossin dunes...

Un rellotge de sorra

Un rellotge de sorra,
de sorra fina, rosada,
sense vidre ni envàs,

un rellotge de dits,
polze i índex amorosos,
tímids, deixant caure

la sorra gra a gra sobre
la teva esquena tèbia i 
inesperadament nua.

Un rellotge de sorra
improvisat per mesurar
el temps dels amants,

de sol a sol. Latitud
exquisida. Mar, muntanya,
petxines i sargantanes.

Còdols

Còdols del camí. Ovals, rodonets,
polits per tantes pluges, passes
i ventolins. Pedres silencioses

que acarono tot pensant en tu.
Com si fossin el teu canell
delicat a l'hora d'escriure...

...històries de camins, viaranys
i caminois on, potser, trobaries
còdols amb el meu rostre polit.

Frectera

Una frontera de frecs,
a cada banda dels monts.
Unitat tendre del país,

aspror de l'absència.
Aviat ballarem sardanes 
i beurem del porró.

Ratafia de nogues o bé
moscatell de Ribesaltes.
Frectera. Tan franquejable.

Gelosia

Ballen els dits,
lentament. Frecs
suaus de capcirons,

sense que s'estrenyin
mai les mans, quietes.
A dalt, molls, quatre

llavis els miren amb
enveja, callats, llengua
oculta. Gelosos.

Obaga

La solana xuleja,
com una que festeja.
Vestit lila i ulleres

de sol. Em deixa fred,

glaçat. M'estimo més
l'obaga que no toca mai

el sol. Roques gèlides,
molsa espessa, enganxosa,
caminois que baixen del cel. 

Constel·lacions

Ela geminada: el punt volat
com una estrella mitjancera.
Dualitat d'eles, ales duals.

La volta del cel tan fosca
i sola plora; no deixa mai
de plorar, escridassant-se

en el desert. Dels diamants
gèlids del plor neixen una,
cent, mil, milions d'estels.

Constel·lacions com estampes
que t'embadaleixen els ulls
i ja m'han robat el cor.

Montescot en sis per nou

Plana del Rosselló,
al matí tan bromosa
i rosada al capvespre.

Saltironen cavalls
pels prats, enjogassats.
Olor de fenc dallat

i de canals fangosos.
M'hi he aturat un dia
i no me'n vull anar.

Confinat, ma non troppo

M'agrada aquest confinament
sobtat que em va arraconant.
Frescor del despatx silenciós,

que ritma el teclejat atzarós
d'un quotidià gustosament parat.
Sota el taronger, camina la nena,

rient. Em vol guanyar, al compàs
de les meves paraules gastades:
«Un, dos tres. Pica paret!».

Pell clara

Pell clara i olorosa,
sorpresa dins la foscor
de la nit, sota la carpa.

Silenci lent, ulls tancats.
Les parpelles closes són
dues pantalles cap al temps.

Present de l'absència, tendre
passat de la presència. Carreró
fosc i sonor que espera passes.

Corazón violeta

Barriendo el pasillo,
di con una lentejuela
diminuta, brillante:

era un corazón violeta,
caído del peinado rubio
de mi hija o del abeto.

Dejé de barrer y me senté,
recordando horas felices, o
inventándomelas. ¿Qué más da?

Se me cayó de las manos
o lo descuidé. Lo cierto 
es que me lo perdí.

Para imaginármelo luego o,
cual un guiño embustero,
para ofrecértelo mejor.

Cabellera

Cabells tan bruns, 
d'un en un, entre dits,
que il·luminen fils rars,

de lli franc o de plata 
bona. Cabells silents,
pacients, tot esperant

una carícia, o la força
del raspall abans de córrer
pels viaranys. Llibertat.

Espertineta

Espertinarem, tu i jo.
Al caliu. Pa amb oli
i una llesca de cambajó.

Vi dolç del porró i una
o dues rosquilles a la fi.
Espertineta senzilla, entre

ceps. Bonica plana i, al fons,
la muntanya sagrada. Cantaran
aloses i, ben aviat, nos adormirem.

Stardust

J'ouvre les pages d'un livre jauni,
cassé. Feuilles d'automne que le balai

municipal a préservées. Je le hume, un 
brin. Suffisamment pour retrouver le pouls

d'un romancier des hauts quartiers oubliés.
Guinardó, La Salud, El Carmelo, Vallcarca...

Jamais je n'oublierai cette fille si jeune,
sortie d'entre les pages pour se précipiter

dans le néant de l'Avenue d'Argentine. Néant
fécond. De dix pour cent de poussière d'étoiles.

Un deu per cent

Un deu per cent de pols lleugera,
piadosament guardat per la filla.

Un deu per cent d'humanitat, tinta
grisa entre pàgines sense escriure.

Un deu per cent portat a la casa
d'una bona amiga, ja traspassada,

entre les mans del fill d'aquesta.
Després del caldo cremant, caven

ambdós la terra erma i dura d'hivern.
Vuit de gener, en Juan per fi descansa.

Caperucita Negra

Érase una vez una niña tan rubia y amable que los muchos lobos de la plana del Rosselló andaban buscándola por todas partes para zampársela. Ahora bien, un día de enero de 1622, la niña decidió traer unos quesos de Normandía a sus tíos, y no a la tatarabuela que se había encerrado por miedo a unas enfermedades incompatibles con el consumo de productos lácteos. Lo cierto es que sabía que tendría que cruzar una dehesa yerma sin principio ni fin. Y sabía también que, por muy deseosos que fueran los lobos, eran estúpidos y no se fijarían más que en una caperucita roja. Así que se vistió y se calzó de negro y ¡zas! de los lobos feroces huyó.

Sous les dalles, la plage

Verre labile qui ne garde
aucune trace des visiteurs
qui se pressent au mémorial.

Et au-dessous, préservées
du temps, de lourdes marques
de Pataugas et l'empreinte

gracile du pied nu d'une enfant.
Sable clair et glacé. Rivesaltes,
n'oublie jamais ces pas, les nôtres.

Tens?

Tens d'altres inquietuds,
o valores d'altres coses?
Ni de superfície fogosa,

ni de la serenor del fons
del mar, sóc de la franja
sorrenca, entre ben molla 

i a penes seca. Salada, sí,
sempre. De sal de llàgrimes,
de pena i de goig. Riba d'or.

El plany del mossèn

No es queixa, no s'ha queixat mai.

Parla amb veu pausada. Un dia, fa anys,
jovenet i amb sotana, va defensar

els més pobres dels pobres. Paraula
d'evangeli. I va acabar a la presó.
Zamora de mil pecados. Vergonya.

Per escalfar-se, el català cantava
l'himne basc. Els bascs, en català
li responien. Plany joiós. Crístic.

Embranzida final

Embranzida del sol a l'ocàs.
Nuesa turbulenta i sanguínia.
Atònits, xiprers i teulades

assenten el paisatge. Viuran
la nit gelada de gener. El sol
haurà mort en oblidadissa tebiesa.

Com seguint els mags d'Orient,
les finestres formen ramat d'or.
Quant amor en el silenci final...

Et tu es partie

Et tu es partie,
sur le fil de la nuit,
les sandales à la main,

sans même te retourner.
La nuit était d'étoupe
et prolongeait l'étreinte.

Par la fenêtre mi-close,
est entré un vent glacé.
Tu me manquais déjà et 

la page était si vide
sous le poignet. Jamais
tu n'es revenue. Alors

je t'ai inventée, vers
après vers, chevelure
sombre bouclée et voix

de ruisseau au printemps.
J'ai fermé les yeux et
tu t'es imposée. À jamais.

Le sourire d'une enfant / El somriure d'una nena

Le sourire d'une enfant,
au sortir du carton. Vif
instantané de la surprise

offerte aux parents. Clarté
infinie des yeux si noirs
qui boivent la vie, tel

un café brûlant sur le zinc,
quand la vie va vite et luit
de la simplicité de l'instant.

***

El somriure d'una nena

en sortir de la capsa. Viva

instantània de la sorpresa

regalada als pares. Claror

infinita d'uns ulls tan foscos

que beuen de la vida, com

d'un cafè cremant en la barra,

quan la vida s'apressa i brilla

de la senzillesa de l'instant.

Et je n'ai

Et je n'ai que mes mains,
sans force ni éclat. Lisses
et claires, sans nul stigmate

de la terre ou du chantier.
Des mains qui jamais ne dorment,
sous le drap ou sur la page.

Tiède fortune que je referme
parfois. Parabole des talents
que je laisse derechef s'envoler.

Tot llegint, tot traduint

Traduir versos lentament,
qüestionar la llengua vella
i la sempre viva. Deixar

reposar i agafar el llibre
olorós, fullejar-lo, badar,
i, de cop i volta, aturar-se

en un mot, una frase, esperar,
arrapar-s'hi i començar a navegar
a vela ampla. Cap al final infinit.

El somriure de la mar

El somriure de la mar,
al fil de l'alba. Sorra
glaçada, sol blanquinós.

El somriure de la mar
quan hi camines a la vora,
descalça, peus gelats.

El somriure de la mar,
quan hi pensem ajaguts
davant de la nostra llar.

Il est un ami

À E. T.

Il est un ami sûr,
à la parole chaude,
un amant de l'humain,

qui traque du passé
les traces furibondes
et en fait son miel,

du matin jusqu'au soir.
Et quand le vent mauvais
dérange son trésor, le voici

qui renaît dans ses propos,
s'ajuste et se rassemble,
au son de l'amitié.

Tres versos

Tres versos de seda
com franges d'estel lunar
i el ver amor neix.

Llavis blaus

Capcirons bonics, 
per què us taqueu 
de tinta blava?

Ja fa prou temps
que heu deixat
la ploma i...

...ja penso en
els llavis molls
que somnien

en pintar-se al
vostre contacte,
per anar ballar.

Au réveil

Plaisir des paroles premières,
au réveil, encore ensommeillées.

Plaisir de l'hommage des yeux et 
des oreilles, qui n'attendent rien

et reçoivent tout. Le salut si usé
y est eau vive au creux des mains

et le drap se fait nappe étoilée
aux noces de Cana. Le café brûlant

peut bien attendre et la lessive
aussi. La vie, si simple, exulte.

Épiphanie 2022

Et le temps est passé,
le lent cheminement,
sur la route pavée,
d'Orient en Occident.

Les mages avaient fui
la guerre en Israel,
troquant l'humble dinguy.
pour de vieilles ridelles.

Bien leur en avait pris.
Noyés leur congénères
devant nos cœurs de pierre,
ils étaient seuls ici.

Un Carrefour les prit
pour vendre des mobiles,
harnachés à grand prix
sur une petite île.

Ah la triste aventure.
Où était donc Jésus ?
Taillé dans la saumure,
il baignait dans son jus.

Esmorzar

Hem compartit el pa de vida
i la sal del pecat. La cuina
era petita i bullia el cafè.

Els teus dits, exhausts, reien
per l'hule de colors vius. Jo,
callat, et mirava cantussejar

àfonica. El teu català ronc
tenia del kisuahili la dolçor
brusca i la seva universalitat.

Llençols al matí

Llençols al matí. Rebregats.
Dunes i rierols sobtats,
gargots illegibles per qui

no ha caminat pels viaranys
de cotó, al fil de la nit,
quan el terra gebra i el cel

rosat té fumeroles d'infern.
La llengua s'atura i el vell
diccionari es treu el barret.

Alenades

Mots com una carícia,
breus, líquids. Llavis
molls i llengua lenta,

com ensopida, abans 
de fondre's al paladar.
Absència fructífera...

Els somnis aniran unint
els amants separats, mot
a mot, alè contra alè.

Tanca els ulls

Tanca els ulls
i torna al mar.

No escoltis mai
els gelosos vils

que et diran prest
que el mar no existeix

o que no el trobaràs mai.
El mar és dintre teu, ferm,

enrivetat de petxines
i espès de febres sobtades.

Deixa'l parlar, deixa'l contar
les teves històries oblidades,

deixades de la mà de Déu, vora
el camí aspre, i revífa-les amb

la mirada i la veu, sobretot la veu,
pur mar tancat de sons inesborrables.

Com un lladre

Com un lladre de minuts,
un robador de segons,
m'he colat dins la foscor
d'una casa en desús.

Olor florida de bufet buit
i frec tendre de randa blanca.
M'esperava una veu lenta,
contes mil i la tebior verda

d'una pell que estima i es deixa
estimar. Ulls closos i llavis molls
que xiuxiuegen. La basseta d'estiu
s'omplia i set singlantanes coejaven.

Cinc lletres parisenques

Cinc lletres
a cada punta
dels teus dits.

Capcirons lents,
aprenents tardans.
Petó del primer,
Aroma del segon.

Rauxa del tercer.
Igni és el quart
Salabror del cinquè.

Cèl·lules capdavanteres

Rodonetes, per dotze,
en sengles platets 
de colors.

Transparències verdoses,
amb venes i pinyols.
Ni un batec greu.

El cor vindrà de campanes
llunyanes i d'uns frecs
de dits esverats.

Penso en la bona paciència
d'un vinyater d'Itàlia
i en els seus capcirons

atents. Sangs de la terra
i dels homes que conflueixen
en inefables desitjos.

Coloraines apaivagades

El paper gruixut s'ha begut
l'aigua de la bassa, deixant
aïllats els pigments vius.

Constel·lació de planetes
rodons i, entre ells, rojos
filaments i blaus núvols.

La vida. Pura, essencial.
La vida a les beceroles.
Ara comença la simfonia.

Aquarel·la: Marion Zibelli

Il y a tant

La nuit je mens.
Je prends des trains à travers la plaine.  
                                       Alain Bashung

Il y a tant de villes que j'ai connues, 
sillonnées, scrutées, aimées et trahies.

Tant de villes qui me reviennent la nuit,
avec leurs noms. En deux ou trois langues,
parfois. Des réelles et d'autres de fantaisie.

Il y a tant de rues, de lacis, de venelles,
où je me suis perdu, et d'où je reviendrai.

Une ombre

La mer, la mer toujours recommencée.
                                        Paul Valéry

Une ombre hasardeuse, paresseuse,
un effiloché de rabane au vent
que le soleil de midi néglige.

La peau, yeux clos, la sent,
que gagne soudain la tiédeur.
Fines gouttelettes qui cherchent

la mer, si peu, si tard recommencée,
et deux lèvres qui se disjoignent
et s'abreuvent à l'ombre écarquillée.

Deixadesa

Entre festes, al migdia,
mentre la família descansa
i somnia lleugerament,

la llengua, exigent, em treu
de la deixadesa i vol versos
crus, a guisa d'homenatge.

Lliures, blancs: tres manats
d'herbes molles i que la ment,
enamorada, posarà a assecar-se.

Cum grano salis

Un grain de sel, un seul,
que le soleil a patiemment
desséché dans un marais

de l'Aude. Un grain qui fond
lentement sur la langue,
rappelant d'un coup, d'un seul

toutes les felouques, en quête
de poissons, et, sur la rive,
un homme au chapeau rouge.

Una pàgina de diari

El Roger surt cada dia a passejar,
quan comença a fosquejar el cel.

Granotes tatuades a la vora del camí.
S'atura a parlar-me. En català, sempre.

Ulls vius com de plom fos i llengua rocosa.
Cairons vermells i pedres franques de ribera,

amb alguna pinzellada de francès: Voilà !
I quan se'n va, com per a disculpar-se'n

em passa una pàgina d'un diari vell, del 7
de novembre de 2009. L'Indépendant groguenc.

«7 de novembre 1659... i ara, el futur...»,
llegeixo. El Roger ja s'encamina...

Lectura

Lectura olorosa
d'un llibre calentet.
Tapes dures de cartró
taronja.

L'obro on he marcat
pàgina i el vaig olorant
profundament,
ulls closos.

Quan els obro, els mil gargots
retroben nitidesa i ballen,
línia rere línia. Un món neix
i el mar s'omple de tinta.

Lentitud del fang

Lentitud del fang
que lentament va assecant-se,
obrint via als nanos.

El poeta que sembrava

El poeta que sembrava
tres figueres al matí
s'emportava una bossa
amb uns versos d'organdí.

Una taronja caiguda

La terre est bleue comme une orange.
                                      Paul Éluard

Una taronja dormida,
caiguda al terra de fusta
pel seu pes o qualque ventolí.

No espera res, ni el sucre cremant
de l'estimada que el despullarà,
barrejant-la amb les seves germanes

ni el ganivet d'un passejant tafaner.
Consciència plena, tot i dormida,
d'un planeta terra en petit.

Tan fi

Tan fi és el canell que guia
la ploma per la clara devesa,

canyes verdes vora el camí
i terra fangosa on sorgeixen
les teves petjades brunes.

Tan fi és el canell que guia
i tan humà retrata Capa Blanca...

Entre dues aigües

Entre dues aigües, entre dues llengües,
tres, quatre o més. Percebre, més enllà
dels mots i dels girs, el timbre agut

que sap a llimona verda i el silenci greu
amb ritme de sang espessa. Oblidar el sentit,
fer-se'n un de nou, com l'Hugo li posava

la barretina vermella al vell diccionari.
Car la llengua és d'esguards i de frecs,
serpentejant joiosa entre les herbes altes.

Un cas perdut

Un cas perdut. Deliciosament.
Paraules tendres de l'amant
que es mofa i peta de rialla.

Camí laberíntic pel Mapa del 
Tendre a peu coix, amb els ulls
embenats. Son i somnis sobtats,

de portes endins i llavis tancats.
El cas perdut de les hores diürnes
es mofarà i petarà de riure.

Soca

Vida passada, amagada,
adormida. Amb arrels mil
la soca recrea el bosc

i invita fongs i formigues,
escarabats i dits curiosos
de nins perduts per la foscor.

Mundus inversus, la soca proclama
vida, recordant, de sobte, un joc
de forces basc, la soka korda.

Bombones

Bombones d'aigua pura. Moltes.
De tota mida i origen. Aigua
profunda, del sud de Nîmes,

i que encara no s'ha omplert
de bombolles comercials. Una
pell de llimona, un got estret,

tanco els ulls i m'invento una
masía baixeta enmig dels arbres.
Coses del passat. I del dia d'ara.

Un pot de melmelada

Un pot de melmelada.
Petit, rodó. Taronges
de Montescot foses

dins del sucre cremant.
La pell, suaument tallada
es maquilla de robins vius.

Un pot de melmelada.
Lleuger i pesat. Bell mirall
d'un poble, silent i menestral.

Deixa'm

Deixa'm tornar a la llengua estimada,
a la llengua nostrada, de llençols clars
i ventolins sobtats.

Deixa'm escriure. A la nit glaçada i al matí
tebi. Solet però mai entotsolat. Hi pintaré
mandales de colors vius i geometria sàvia.

Deixa'm... Però si sóc jo el culpable mandrós,
que no es deixa invitar. Tu, ja estàs escrivint
i el camí se'ns obre, infinitament.

Revenir à l'écrit

La pâte a levé, de brioche et de fruits
confits. Des raisins enivrés de kirsch
et quelques peaux d'orange taillées fin.

J'y retrouve la nappe claire des blés
que le vent sagement peigne. La page...
La page qui, pour moi, jamais n'est blanche

mais toujours claire. De pâte assurément.
Odorance pétrie par les mains de la nuit
et qu'un frôlement de paupières soudain raviva.

Stardust

Com un frec de parpelles

que deixa, un segon, la tebior

de l'ull propi per l'altre estimat,

he sentit la lleugeresa de la pols,

tot just abans d'adormir-me. Ulls

foscos, ala de papallona que,

en volar exhausta, deixa caure

uns granets de color ingràvids.

Silenci del buit joiós. Stardust.

Le pays de l'autre page

C'est un pays qui n'existe pas,
qui n'existe plus. Des murs blancs
sous un ciel si bleu. Les idiomes

s'y mêlent, dans l'écho quotidien
des journaux reçus en retard. H 
muet d'un prénom allemand qui perd

son pendant final, comme la page
blanche renvoie inexorablement
à un autre chapitre. Bruissement

de la langue et du style qui alternent.
Tantôt Camus, tantôt Roig. Envie brusque
de traduire et de laisser lentement glisser

ma plume bleue au fil fragile des pages, 
au fil ténu d'un pays qui n'existe pas,
qui n'existe plus. Et qui pourtant survit.

Tradicions

Mil tradicions orals,

un vell disc de vinil.

La sardana és d'amor

i el bon rei plora vi.

M'ensenyes a distància

culturetes de llar:

botifarró de llana

i mitjons de llardó.

Vius al cor del país,

tan a prop de Cuixà.

Tinc uns llavis de cendra

que esperen ton bes.

M'inventes tradicions,

que em fan llegir a l'alba:

de gespa una basseta

amb capgrossos granats.

Com un full

Com un full de paper,

tebi somni en la mà,

ta pell suau m'acaricia.

Desembre de murs blancs,

i taronges madures.

Abraçades de seda.

Ja no vull verbs actius,

només uns adjectius.

I d'Àger el cel fred.

Costureres de Gràcia

L'una cuinava,

l'altra fregava.

La llengua frisava.

Una casa allargada,

amb galeria de llum.

Saló bo per als casats.

Fils de colors vius,

agulles embruixades.

Del silenci neixien contes.

1968

Mil nou-cents seixanta-vuit,
temps moguts, Europa a sang
i a goig. Sang de blavor viva.
Sous les pavés la plage.

Tenia vuit anyets i mig el maig
quan tan importants eren els migs.
Anorac fosc pels carrers molls.
Sous les pavés la plage.

Catalunya, de portes endins,
rememorava antigues llegendes
amb noms de pobles vernacles.
Sous les pavés la plage.

Un delineant sardanista, a la nit,
ballava sobre el xarol negre de 
vinil llegendari amb una soprano.
Sous les pavés la plage.

Amb parsimònia, es guardava mots
i rimes que, algun dia, farien
néixer una escriptora que estimo.
Sous les pavés la page.

Un mitjó gruixut

Un mitjó gruixut, de llana barata
i sola de goma, com sabatilla vella.

Un mitjó dret, distint de l'altre,
afaiçonat per plors i nostàlgia

de Balcans. Una peça humil, entrellaçada
penosament per qui, unes setmanes abans, 

no sabia fer mitja ni pidolar. Amb dignitat
i confiança en la fraternitat humana.

Color de magrana madura

Un color indefinible, quan fosqueja
el cel i els ulls cobren tacte.

La pluja freda s'atura, de sobte, i
em segueixes amb la mirada pel carrer

sonor. Barana flexible de pals rojos.
No passa ningú tret d'un home i son fill.

Un calor indefinible, quan miralleja
la neu somniada i em somrius. Tendrament.

Sense veu

M'he quedat sense veu

en rebre una plica bonica.

Una faixa de paraules secretes

per escalfar-me el cos i el cor.

I han passat volant, en un grapat

de minuts, tantes alenades vitals

de l'alba fins a la nit tancada,

poemejant a dues veus, units

i bells. Basseta tan fosca i clara,

prehistòric signe d'amor amb

gust d'adjectius anteposats

com feia el pare admirat.

Ja dormen al calaix de l'ànima.

Mes ànimus vetlla el foc i ja

ens fa costat. Any de goig i

capcirons. Amb una plica teva. 

Curieux paradoxe

Curieux paradoxe, d'une langue suspendue
à trois fins tercets de vers recroquevillés.
Le bavard se contraint et l'image triomphe.

Rien que des vers blancs, de brefs hexasyllabes,
tout au plus. En français ou en catalan. Chaleur
des mots aimés, longuement brassés, jamais usés.

Des odes dans un mouchoir, de quotidiennes épopées
à la petite semaine, sans nulle autre ambition
que de faire un peu rêver, avant de se coucher.

Épaisse était la glaise

Épaisse était la glaise,
sous mes pieds fatigués,
chaussés de vieux chiffons.

J'allais, égaré, au hasard
des glacis, fixant la vue
sur la lisière des bois.

Épaisse était la glaise, 
sous mes pieds fatigués,
quand tu vins, et m'en libéras.

Le navigateur des terres

À Lionel, en son anniversaire

Il est le navigateur des terres,
pour qui l'eau, douce ou salée,
tiède ou glacée, n'a de sens

qu'au rivage, à la marge pierreuse
ou ensablée. Funambule avisé, il danse
de part et d'autre des frontières,

son reflex en bandoulière et jamais loin
de sa bien-aimée et de sa précieuse tribu.
Il approche du demi-siècle. Le croiriez-vous ?

Une mèche de cheveux

À mon neveu Adam

Une mèche de cheveux gracile,
comme peignée par les doigts
de maman ou les lèvres de papa.

Une mèche claire, si claire, si fine,
et qui ignore encore du vent frais
les tourbillons espiègles et soudains

mais qui rêve déjà aux cerfs-volants
colorés qu'avec Adam, un jour, bientôt,
les cousinets feront s'envoler librement.

I la nit

I la nit m'aporta

aromes de ponent:

mel i sajolida bona

amb un pessic de fred.

Encara dorm el somriure

i la veu salada del vespre.

Mon cor és a set cents metres,

al centre de l'altiplà. Allà, quiet

batega, i canta a la coral.

Maman me lit

Maman me lit, de bon matin,
elle a chaussé ses lunettes
et fait jouer la souris.

Tant de jours sans une ligne
et voici un boisseau de vers frais.
La matinée sera une valse

et le midi une longue réflexion.
Magie de la vie par procuration
que tu m'appris, ma charmante maman !

Nous avons partagé

Nous avons partagé le vin frais
et le sel vif de la cochonnaille.
Douce soirée de partage et de rires.

Les plats passaient de l'un à l'autre,
lent derviche sans nulle transcendance.
Immanence du fromage tranché qui rissole

et de la charcuterie opulente. Là-haut,
sur le plateau, le boucher ronflait fort.
Nous rigolions à peine et nous étions heureux.

C'est en trois

C'est en trois que je veux
ne jamais être enseveli.
Poudre grise et légère,

sous le vent turquoise de l'île.
Les enfants me chanteront, ou non.
Qu'importe. Leur désir seul compte

et les pas qu'ils dessinent déjà
me sont d'un infini réconfort. 
Jamais, je ne veux être enseveli.

Un, deux, trois...

Un,
deux, trois,
quatre et cinq.

Les vers s'étirent
et boitent enfin.
L'hexasyllabe vient,

suivi d'un sept fort jaloux
et d'un octosyllabe blond.
À neuf tout est dit, je dors enfin.

La mar s'encalma

La mar s'encalma
i els llaüts jeuen
a la sorra freda.

Temps de tardor molla
amb gust de panellets
rodons i de vi dolç.

L'estimada dorm encara
i els peixos neden quiets.
La mar s'encalma. Per fi!

T'estimo

Quan tanco els ulls, de nit,
sota el llençol de cotó blanc,
els meus dits et van dibuixant,

lentament i ja tornen ben prest
a dibuixar-te encara. A la paret,
el rellotge badalla el seu batec

i els conillets engabiats tarden
a adormir-se. És hora de donar a
Morfeu la seva almoina desitjada.

D'où viennent ?

D'où viennent les prénoms qui, jadis,
à nos aînés furent donnés ? Espoirs
et craintes devant le temps. Fantaisie

de parents d'autrefois. Blouses de coton
sombre et encre violette, courses folles
dans les champs et égratignures soudaines.

Comme un écho à la fortune passée, les voilà
qui reviennent, neufs et éternels, dans une
livrée vive de percale ou d'organdi.

Thérèse

Elle est la voix que l'on croyait oubliée,
vive et lente, avec des inflexions nasales,
l'odeur du café brûlant dans la large tasse

en arcopal, avant d'escalader le raidillon
boisé. Piémont de mousse et de froidure. Et
cette curieuse petite voiture, venue d'Orient,

et demeurée depuis lors en marge du plateau.
L'âtre s'est tu, la raclette s'y substitue.
Hier elle nous enchanta, mes enfants et moi.

Une table de bois verni

À C. et V.

Quatre objets jouant sagement
aux quatre coins sur le vernis :
la lampe du savoir, silencieuse

et remplie comme un pot à tabac,
une jolie encyclopédie de poche
aux dessins surannés, une pierre

gonflée de minéraux et les fleurs
écarlates de Ventura Gassol. Joie
immense de se savoir aimé.

Llunàtica tertúlia

Del dia de la lluna,
fosquet, en plena llum,
una tertúlia de bons amics.

Tovallons de paper, coberts
d'acer viu. De Rueda del Duero,
roden botes de roure olorós.

Mengen fetge fregit amb all gros,
tot conversant. Entre illes germanes
i continent, cantusseja una coral.

La mallorquina i la moianesa rallen
i riuen. Qui diu que sa tertúlia és
d'homos? Circulen fotos i texts

d'un historiador de persones, en Toni.
A l'altra punta de la taula, en Paco
celebra els mèrits de la sípia trossejada.

Amb veu de tenor entremaliat, a la Hemingway,
en Nito fa de la pell de brau un tovalló
de partitures joioses. Al costat de na Bel,

que no para de somriure, en Juanjo assaboreix
el moment. Amb els altres comensals ralla d'una
novel·la que, per cert, no és pas de sang i fetge

ni de fetge fregit, sinó d'un pinsà que vola i
de moltes altres coses que no us diré avui.
Na Roser somriu. La llengua clara té matisos mil.

Al centre, tan vermell com un pebre de samfaina,
un poeta pensa en un absent, en Nando, barceloní
d'uns dies, i en la joia de retrobar-lo ben prest.

Boletaire de matí

M'havia adormit,
pensant en l'estiu,
tan sec de sol viu,

quan de cop viu néixer
de color i llum
tos bolets encesos.

Des de la llunyania

Al meu amor

No m'has demanat res
i has sortit pel camí.
Cantaven sajolides
amb qualque caragol.

A porta ben tancada,
pensava en tos ulls bruns,
tot remenant la sopa
d'una gallina blanca.

Quan has tornat de dalt,
el Saiol fosquejava:
dels teus cabells tallats
el cel es pentinava.

Des de la llunyania,
acariciava el cel,
fins que la nit gelosa
em convertís en gel.

Sorra, aigua i colines

a un coleccionista català

La sorra era calenta
i l'ombra s'hi estirava,
oblidadissa i tendra.

Vingueren cavallets
amb llur blava cuirassa,
traspuant gelosia.

A dalt, cap al cel pur,
verdejaven rients
uns espiadimonis.

Gumersind Gomila (colecció privada)