mercredi 29 septembre 2021

Una dona emmirallada

Vespre ventós de muntanya,
una dona deixa fills i fils
per anar-se'n a la biblioteca.

Calidesa de la fusta bona i veu
lenta d'un novel·lista. No parla.
Conversa amb cadascú. La dona calla.

Es veu emmirallada en les paraules
sàvies i humils de l'autor. Ella escriu.
Ell, ja partint, no ho sap. Jo sí.

samedi 25 septembre 2021

Fronteres

Fronteres del nostre món,
tan elàstiques i noves,
sou una pasta de full
estripada per la mà

de qui prepara el sopar.
Deixem de banda Sant Joan
i ja pensem en La Seu.

El bon cotxe ens guiarà
per caminois impensables.
La vida s'escriu en set
i anem tots dos a peu coix.

Un pot de sal blanca

Un pot de sal blanca, immaculada
i el sorollet de la cullera petita que
s'hi mou en busca de grans únics

i discrets. Uns apassionats preparats
a desaparèixer per a amenitzar-ho tot.
Ja ballen els pebrots, verds i vermells

amb la ceba i el tomàquet. Vas preparant
la pasta com una carpa d'oloretes fines.
Ja fosa, anònima, la sal s'hi enjogassarà.

vendredi 17 septembre 2021

jeudi 16 septembre 2021

Un aéroport de rêve

Qui sont ces oiseaux brefs
qui dorment sur le gazon ?
Des taxis somnolents ou bien

la coque blanche de mallettes
d'affairistes pressés ? Le petit
aéroport, sans tour de contrôle,

baille. Un prétexte de papier plié
pour boustifailler tranquille dans
son restaurant bondé. Et en rêver.

Nostàlgia verda

Grisa era la plata,
tendres bròquils s'hi banyaven.
Nostàlgia verda.

Al teu costat

Llegir al teu costat,
sobre el sofà beix,
gaudir de la teva mà

que deixa el llibre
per prémer suaument
la meva. Sumir-nos,

ambdós, en universos
distints, de mars i
oceans, i somiar...

Una passejada

Una passejada, de nit, lenta,
pel barri. Portes tancades amb
l'escletxa sobtada d'un tros

de biblioteca i·luminada. Llibres
atapeïts i silents. Ni una ombra.
Ja dormen els cotxes i l'aire fosc

porta nostàlgies de velles matances.
La massa grisa del pabelló deixa
entreveure fulgors d'un entrenament.

mardi 14 septembre 2021

Mi-septembre

À Hadrien

L'été s'en va déjà
et les pieds se chaussent.
Ça sent le raisin mur,
les mains tachées de craie.

Le chant des oiseaux change,
il me semble plus grave.
Le sol veut le labour,
et la glèbe l'eau froide.

Mon fils apprend la langue
de ses lointains ancêtres,
il m'en parle avec joie
et je le vois grandir.

Bientôt ma mère aimée
célébrera ses ans,
on boira du Champagne
et puis on dansera.

Moi, je pense à Bécaud
et à sa nostalgie,
son long piano de jais
et mes jeunes années.

Plaer senzill

Un parell d'ous ferrats,
un perol d'albergínies.
Que aquestes no siguin moltes,
dues, tres o quatre.

Aquest serà el teu esmorzar,
en un plat de porcellana fina,
un sol de colors vius
per començar el dia.

Res de l'altre món, tot d'aquest,
que de cada dia neix la joia
i l'endemà serà nostàlgia
d'aquest plaer tan teu i tan senzill.





















By Courtesy Of Esperanza Curto Carreras,
from Recuperar sa cuina de Menorca

Coral

No pas la barrera viva,
d'unes pedres animals,
mes l'encontre vespertí

de veus agudes o greus,
al centre mateix del poble.
Quan tornis ben a les fosques,

segur que ja dormiré
i tu bella escabellada,
silent taral·lejaràs.

Lérida / Lleida

À Montse Sanjuan

Entre deux langues vives,
j'ai choisi la troisième.
Que la ville était grise
qui portait un nom blême.

Les escargots grillés,
que j'y mange aujourd'hui,
portaient un nom plus long,
plus sec et bien moins rond.

Et pourtant oui je l'aime,
cette ville passée,
cherchant entre décombres,
le cœur des citadins.

Je la voyais enfant,
je la découvre adulte,
la langue déliée,
au front les quatre barres.

Et sur le mien les rides
d'une cité de l'ouest,
repaire de romans
au charme tout exquis.

La belle policière
n'y joue pas de ses charmes
et la ville frissonne
quand elle se démène.

Son nom est Anna Grimm,
un nom d'auteur de conte,
son arme est une plume,
sa source la Saint-Jean.

On dit que son autrice,
divine inspiratrice,
fut une professeure
avant que d'être auteure.

Lérida, ville grise,
miroir de mon passé
et Lleida ville exquise
pour être racontée.

dimanche 12 septembre 2021

De dies i mesos

Aquesta llengua tan clara
i els nostres frecs delicats.
Les fronteres són de seda i

somrien amb sabates de xarol.
Al Molí de Vent s'hi balla
i al Moianès s'hi gosa cantar.

De dies són els mots i de mesos
el lent caminar. Contra la pluja,
una carpa i uns rínxols d'atzabeja.

September Song

Retrobo el silenci
del paper de vidre
i el teu respirar

lent i serè. Nits
tendres de muntanya
baixa i fils de cotó.

El teclat em va picant
l'ullet i ja ballen els dits.
Es pentinaran les bruixes?



Una mestra mallorquina

A l'A i al M.

Han nascut entre els mots,
de la teva veu de vellut,
un nom i una foto.

Setmana de goig viu
i dissabte immaculat.
De farina, es vesteix

la tendra parella, abans
de caminar pels carrers.
Ja xiuxiuegen els ocells.

jeudi 2 septembre 2021

Llegint

Llegint silent al sofà
fosc, deixes córrer
les hores. Ja fosqueja.

T'aixeques i estossegues.
L'aigua té gust d'acer fos.
Tornes al seient. El llibre

és una taca d'or que et captiva.
N'obriràs el ventall olorós i
et deixaràs endur, fins a la nit.



Ombre

L'ombre a disparu,
avalée par la grisaille
d'un jeudi de rentrée.

Les murs sont froids, qui
écorchent la main maladroite.
Les flaques tardent à sécher.

Et, pourtant, cinq heures sonnent
et les enfants courent en riant.
Ombre moqueuse, où donc vas-tu ?

Campanades a vida

Campanades miracleres,
gravades en viu, al tard,
i que has anat conservant

al teu mòbil, com melmelada
de cítrics en pots de vidre.
Per a despertar-te després,

cada dia de l'any feiner,
entre el son fredolic i
el generós cafetó cremant.

Tornant a la puresa, tornant a tu

He deixat, al fil de la nit,
que se m'escapi la llengua
segona, la llengua estimada.

M'he encaminat per pedres agudes,
versos esquerps i lleument embogits 
de la parla coneguda. M'he despullat,

m'he depurat, he perdut el recompte
de síl·labes, m'he perdut, s'han rigut
de mi. I per fi, ja pur, he tornat a tu.

À tu et à toi

À tu et à toi,
à corps et à cri,
la langue monte

à cru la jument
verte de l'oubli.
Ferme les yeux,

retiens ton souffle,
et jette les osselets
des syllabes tutoyées.

Americano

La mer, la mer toujours recommencée.
L'amer sur le velours renversé.
Vermillon de l'apéritif éclatant

que gerce le glaçon et signe un zeste
blond. Du Campari, murmure-t'on. Siphon
frappé qui mousse, ride et déride.

La mer, la mer toujours renouvelée,
et l'amer, sans amertume qui renaît
de la maladresse d'une hôtesse d'été.



D'un à huit

Vie,
souffle.
Craquement,
tiède foyer.
Tendre canapé
Espérance claire.
Je ne compte plus les vers,
car j'en deviens le secrétaire.

Peau qui murmure

Peau qui murmure,
bruissements. Vie
qui couve et court 

lentement, hardiment.
L'automne arrive déjà,
qui range meubles

et objets. Baies fermées,
miroirs ensoleillés, comme
un beau mirage de juillet.

samedi 28 août 2021

Sargantinta

Sortint d'un bon son,
la sargantana ha mullat
sa cua en blau.

Versos de conreu

Has deixat la teva terra
i has vingut a la meva,
conreu de versos verds.

Frec de capcirons lents
i ploma viva. Cap cot,
amb els ulls ben oberts.

Has deixat la teva terra
però, abans,  m'has invitat a
solcar-la amb versos de conreu 

vendredi 27 août 2021

Del 27

Del 27, ja no vull la generació
venerada en els anys d'estudiant,
m'estimo mes un dia verd d'agost

amb el naixement d'un poeta de mar
i d'una narradora de muntanya. Poques
hores, últim descans abans de tornar

a la feina i a la clase. Del 27, ja vull
la flor impol·luta i l'oloreta del cafè bo 
quan s'allarguen les nits, deliciosament.

He somniat, has vingut

He somniat una vida plena
de detalls petits. Mig segle
i un grapat de mesos somrient,

dels garrofers frondosos del parc
a la casa blanca del carreró.
Una vida de converses i lletra

petita, a recer d'una llar de maons.
M'he despertat de nit, en silenci,
he baixat al saló. I has vingut.

jeudi 26 août 2021

Set anys, set globus, set heptasíl·labs

Al meu fill Martí

Delícia d'una tarda
bruna i càlida d'agost.
Els nanos inflen uns globus,
tot esperant els amics.
Berenar d'aniversari
quan s'acaben les vacances
i l'escola queda lluny.



Le son de la plume

Brève et alanguie, la plume
court sur le carnet agile.
Bouffée d'âme en goguette,

petit rituel secret d'amour
de l'écriture profane. Bleu
du ciel et de la mer épousés.

Élan qui ne se contente pas
de la trace et tache les doigts
jusqu'à en bleuir les caresses.

STILL LIFE

De Steve D.

Présence silencieuse
d'une absence précieuse.
Le décor est posé
mais l'artiste envolé.

Sous l'épaisse tenture
on devine sa main
qui fait que rien ne dure
et toujours est demain.

Si la nature est morte,
de vie l'huile ruisselle
et la lumière est belle
qui, au loin, nous transporte.

dimanche 22 août 2021

Une dame s'en est allée

À la mémoire de Thérésou

Une dame s'en est allée
vers les terrasses blanches
et les eucalyptus.

Avec les courses des enfants 
au Roi d'Espagne pour seuls
bagages et la noble langue

de là bas, si loin, si haut.
Voyez : sa famille se rassemble,
sa famille qui lui ressemble.

samedi 21 août 2021

Loin de Rueil

Pourquoi la lecture de ce récit
de Raymond Queneau a-t-il fait
battre soudain ton cœur de vieux

lecteur curieux de tout ? Silence
de la quête, interrogations qui font
de la nuit un embrouillaminis.

Le pape d'Oulipo, le mathématicien
des lettres ou, plus simplement,
la nostalgie d'une vie non vécue.

Converses a la nit

Converses a la nit,
somniades, despert,
oberts els ulls

i les mans fregant
lentament el cotó
blanc del llençol.

Converses a la nit,
imaginades, vogant,
amb veu de baríton.

Esclofollar

Esclofollaràs faves al vespre,
gairebé a la nit, pensant en demà,
el dinar imaginat a la fresca,

entre país i país, amb ceba bona
i botifarra negra. I, mentrestant,
cantusseges, tot esclofollant,

baines humides, bajoques tendres
que desperten el desig i invita
a escriure. Amb ploma de llegums.

Écouter

Écouter les haricots cocos 
danser au loin, en pensée,
par un lapsus saugrenu,

tout en les écossant grain
à grain, dans le soir qui
peu à peu se fait. Désir

de pistou et de couleurs,
d'une musique neuve et de
senteurs réinventées.

jeudi 19 août 2021

Da nuces pueris

Dijous dinou d'agost
dóna nous als nens
i envia'ls pels camins.

Segur que sabran jugar
a la marraquinca en
qualque raconet

o li robaran un somriure
a la mestressa gran que
ja somnia en l'arc iris.

Estima, la nostra / La nostra estima

T'estimo com les gotes
de pluja tèbia corren
per la tija flexible.

M'estimes com la saba
lleugerament ensucrada
l'irriga secretament.

La nostra estima és de
frecs i somriures, mai
de plors i amargura.

        Michel Bourret Guasteví

***

T'estimo com les onades
d'un gran mar d'espigues rosses
i rostoll amb cor de tinta.

M'estimes com el vent fresc
frec suau a cada galta,
bes de mel, d'orxata i sal.

Que la nostra estima és feta
d'horitzons i de dreceres.
Mai d'atzucacs ni de pous.

        Roser Blàzquez Gómez

Âme

Animus vs. Anima.
le souffle corporel
et l'esprit vagabond.

Longtemps éloignée,
l'âme me saisit par 
les poignets. Nulle

blessure ni désir
extravagant. Le corps
apaisé écoute enfin.

Sans mot

Sans mot. Sans nul défi
puisé dans le dictionnaire
intime. Une bouffée de vers,

neufs, qui s'en vont par les
chemins, sans but et dansent
sous la pluie saline et iodée.

Sans mot d'amorce, mais non
sans souffle. La vie. Simplement
la vie. Par delà la littérature.

Coton

Deux syllabes brèves
et la bouche qui s'emplit,
comme par gourmandise.

Blancheur d'écume, velouté
de la chaîne et de la trame.
Tissu de peau. Intime aveu

que l'on ne glisse qu'aux
proches, avant de courir
le tremper sous la pluie.

Olors

Fa olor de bosc, terra molla.
Acluco els ulls, i sota el sol
d'Occitània em deixo bressolar

per les teves paraules. Saliva
que m'omple bruscament la boca
amb ganes de vesprades davant

de la llar, compartint vedella
amb bolets, mentre a fora, plou
i taral·lejo My Favourite Things.



Lassitude

Pourquoi rimes-tu donc
avec la sereine béatitude ?
Lassitude, qui ôte l'envie 

et, cependant, dénote la vie.
Tu déposes le corps, au creux
d'un lit qui démange, d'un drap

qui dérange, jusqu'à ce que tombe
la fièvre et te vienne aux lèvres
un désir de mousse fraîche. Enfin.

Inesperada tarda

Tarda inesperada,
els ulls somniant,
els peus enjòlit.

Ganes de ganetes,
de plaers petits,
existencials,

el llibre és veler,
pàgines de lli fi
salats els dits.

dimanche 15 août 2021

Bicicletes

No hi ha ningú. Estan esperant.
De totes formes i colors. De ciutat
o de camp, brutes com una escombra

o netes com una moneda de plata bona.
Envelliran, es punxaran, es trencaran,
es llençaran però el costum romandrà.

Per molt estàtic que sembli, El Miracle
és món de nòmades i la vida vertadera
belluga per caminois i rostolls secs.



Ones de banc buit

Ones de banc buit i solitari.
Dansa la fusta i juga amb els
claus, no hi ha cap regulació

per mantenir-la quieta, obedient.
La vegetació ja l'està seduint
i li frega les extremitats abans

d'unir-se amb ella per les escletxes.
No et faria il·lusió retrobar-m'hi?
Segur que ens pessigollarien les ones.




A porta tancada

A porta tancada, a cor obert.
Ni la fusta tallada, ni la pedra
llavorada poden sobreviure al pas

dels segles; mes els cors purs
passen d'una generació a l'altra
i l'amor es perpetua amb constància

i fe. Canviaran les bicicletes,
se n'aniran els ciclistes però 
les rialles es mantindran iguals.



Seguem

Seguem, tu i jo,
cara a cara, amb
frecs de genolls

discrets i profunds.
Per l'angosta finestra
ens uneixen els xiprers

quiets, units de segles,
com una invitació a l'amor
més ver. Àgape. Eros i àgape.



Adorabimus

Llengua antigua i clara,
gravada a la pedra dura,
tot i la molsa dels segles.

El llatí s'hi sotmet, humil,
invitant el passejant fidel
a adorar la mare de Déu

pels segles dels segles, o,
tot just, un minut, mentre
el sol, lentament es pon.



Barroc

Tant d'or i de detalls infinits,
bagatel·les cridaneres, compendi
llis del gran teatre del món.

I, quan el silenci es fa i fosqueja,
les cares de les estàtues tornen
a la senzillesa maldestra i tosca.

Rere l'ostentosa fantasmagoria, qui
s'arrisqui a tancar els ulls, retrobarà
dels pastorets la bona fe primera.



Orbis Terrarum

La bassa. Rodoneta, d'aigües 
verdoses i espesses amb alguna
ombra lenta, taronja fosc.

La bassa silent i central,
entre església i monestir, com
un compendi de la terra

bona, fructífera. Un refugi
de frescor al bell mig de l'estiu
i ja un recer per la tardor vinent.



Scala Dei

Doneu-me una escala,
estreta i senzilla
un pou de frescor

a l'estiu. Guardeu-la
en silenci clar i deixeu,
sisplau, que se m'apropi

el Senyor o la Mare de Déu.
Cap cot, sense mirar-los mai
a la cara, del Miracle beuré.



samedi 14 août 2021

Tempus fugit

Ni torre de campanar, ni esfera,
ni busques. Només el mecanisme
nu, d'una simetria perfecta.

Les peses descansen al terra
al cap d'una corda fluixa.Ni una
traça del ball de funàmbul vertical

que regulaven fa anys, fa segles.
Animus vs. Anima. La dicotomia aquí
no té sentit.El temps fuig i escarmenta.




La Bocca della Verità

La porta ben oberta invita
a unir-se a la vida monacal,
a finals de tarda. Per vespres.

Vint minuts d'antífones i psalms,
de reflexions riques i callades abans
de sortir per la mateixa porta fosca.

Aquesta boca d'ombra no talla braços 
ni mans de qui gosa mentir, ja que,
senzillament, convida els cors purs.




La núvia de l'Efeb

La núvia s'està pentinant,
lentament, amb posat de sirena.
Pensa en l'estimat, tan lluny,

tan bell, retrobat al llit
de l'Hérault fa mig segle,
i enfonsat en el fang com 

si volgués de la terra esperar 
un miracle. Protegint-se del sol
i de la terra seca, la núvia imagina 

ja que les seves cames verges s'uneixen 
en una maragda de mil escates. Però 
l'Efeb tarda en allunyar-se d'Agde 

i li entren vergonyes de marí solter.
Si sabés el desig de la sirena miraclera
ho deixaria tot i a la Bassa s'hi casaria.



Mosaic

Mosaic humil, retallat
en el ciment grisenc,
lletres pacientment

triades i disposades.
Paraules senzilles,
plenes d'esperança

o de temor maldestre.
Espigues guardades
amb tinta de futur.



Amb ploma de rostoll

«Dono tibi omnes rostollos 
dominicature ecclesie.»
Paraules immemorials que guarda

la pedra freda i que vivifiquen,
any, rere any, les espigues segades.
La saba s'ha tornat pols, esperant

les primeres pluges finestiuenques
per barrejar-se amb la terra feta
fang i, ben aviat, gleva fecunda.



mercredi 11 août 2021

Alfabetitzant

U d'agost, terra nova. Ja és temps
de deixar enrere les velles manies
i d'inventar-me un alfabet nou

a l'hora de trepitjar el familiar
escenari de mig segle i tres generacions.
Me l'ofereix, pel mosaic del revestiment,

una serp adormida per sempre, dibuixant-me
una essa inicial. Amollaré la línia recta
i m'abismaré en un paisatge de corbes. Val!



A l'ombra del til·ler

Hem deixat els llibres i el vell banc trencat.
En abraçar el camp per entre fulles i herbes,
ens torna la consciència del temps que passa

i de les estacions fugisseres. Ben aviat,
les bales desplegades acolliran el bestiar 
fredolic i les passes solitàries cruixiran

pel rostoll engebrat. Aleshores, al lluny 
del lluny, encendrem la llar de foc i menjarem
castanyes, tot recordant els feliços dies miraclers.



Abismació

Llegeixo la teva transposició
del petit poema en llengua franca
que acabo de dedicar a un amic nou.

Ballen les paraules al teu compàs
i em sorprenen les ones que l'emmarquen.
Delícia dels caràcters curosos i del sagnat

com si dialoguessis amb mi més enllà
de la gentil dedicatòria. L'hi portaré
aviat. Peró abans n'acariciaré el full.



Espigues

Talles fines i ja resseques,
les espigues ja no aguanten
el pes dels grans madurs.

Ben prest seran carn callada
de bales paral·lelepipèdiques.
Peró de moment s'emmirallen,

rossa cabellera de princesa
adormida. Qui serà el princep blau 
que les salvarà de la segadora?



Nostàlgia

Dia trist d'agost,encapotat.
Com un reflex tremolós i fix,
l'alquitrà gris s'està clivellant.

La carretera tem no portar enlloc
i sent nostàlgia del camí ral que fou,
quan Fra Bernat, reflexiu, s'hi passejava.

Dia joiós d'agost, enlluernat.
Com una catifa de vellut gris i gruixut,
l'ample camí ral espera els nuvis de paper.



Lectures a la tarda

Han deixat el banc de fusta vella
i s'han assegut plegats al terra nu.
Concentrats llegeixen, mentre descansa

el cafè fort del migdia. Hores llargues,
insubstituïbles. Més tard els cridaran
els camins olorosos amb la cantarella

dels ocells analfabets. Se'ls dibuixen
mons distints i semblants. A les fosques,
la narradora i el poeta escriuran. Silents.



mardi 10 août 2021

Fornax dei

Els barrots negres guarden silenci.
No dubtaren en foradar el mur gros 
per arranjar-hi un forn de llenya.

Qui foren? No se sap. Alguns monjos
audaços o qualque pelegrí apassionat?
En passar al davant, m'aturo, tanco

els ulls, i imagino la flaire exquisida
d'uns pans d'ànimes per a canonges vells
i d'altres beneficiats, el dia dels Morts.



Caminàrem

Caminàrem ambdós pel rierol
de terra seca, mon fill gran
i jo. Era un dia clar d'agost.

Parlàrem de coses profundes
i de llibres oblidats. A la vora
del caminoi, sentíem com els ocells

preparaven l'envol, sense presses.
De tan seca com era, la terra es feia
de sorra i no tardàrem en embarcar-nos.



Bales

Com immobles cecs, les bales de palla, regulars,
dibuixen un retrat invers de la ciutat llunyana.
Nostàlgiques de les messes recents, ploren l'amarga

mecanització que les va imposar, cremant en la memória
pallisses fosques i pallers arrogants amb els seus pals
mitjancers. Ben prop se senten campanes. Criden a vespres

i els ocells espaordits prenen el vol. Molt lluny, a l'illa
petita, un poeta recorda l'amic Quasimodo. Più nessuno
mi porterà nel Sud
, cantusseja, en deixar volar la palla.



Verge

De pedra tosca com de fusta bruta,
la verge està resant. Pentinat llis
i cara rodoneta. Silenci de mans juntes.

Dos ocells refugiats del rostoll proper
i que s'omplen de goig ufanós. La verge
parla en pla i camina pels senders.

Ja l'esperen uns pastorets maliciosos,
que, tot i analfabets, no veuran pansir
la flor tendra del seus anys. L'escolten ja!



Miracle

Diuen que, més enllà de la desaparició,
el miracle és la permanència dels hostes,
el retorn confiat, generació rere generació.

L'església vetlla a recer d'uns murons cecs
que haurien pogut albergar ballades d'antany
però que es mantenen silents, aguaiten el rostoll

dels dies d'un estiu que no deixa d'acabar-se,
delerós de l'any següent. Terra àspera, ratpenats
tords que esperen la nit fugissera de ron i Borbó.



lundi 9 août 2021

Dolmen d'angoixa oblidada

La pedra plana, antigament
d'angoixa i esperança vana,
s'ha esfumat. Herba groguenca

i, a la vora, un rètol esvaït.
Diuen que reposa a les fosques
en un celler fred d'El Miracle.

No l'he vist. Me l'imagino ufanosa,
rodejada de pins verds, just abans 
de l'incendi del 98. Centre geodèsic

del país que unia les generacions i
suggeria sàbats secrets. Les bruixes
ja no es pentinen. Dol de ment vana.



Llengua franca

M'han esperat, a la franja del bosc,
i m'han parlat la llengua del nord.
Lentament, amb elegància. Caminants

sense camins que dibuixen viaranys
entre els mots retrobats. Fulgor de
Déjà vu on la impossible u francesa

es confon amb la i catalana. Demà,
per dinar, faran carn a la brasa. Vindré
amb Roquefort i beurem una ampolla de Fitou.



Converses

Al pedrís. Entre coneguts.
L'home del nord s'hi fica.
Gent de ciutat que, de sobte,

retroba la calor del camp ras.
Nostàlgia de tirants i de gorra
escocesa. Exhaustes, les bicicletes

dormisquegen contra la paret tèbia.
Les generacions es barregen. Treuen
de la nevera orxata glaçada i beuen.

Berenar de tarda amb ambicions vesperals.
El vent bufa sobre el rostoll clar. Bales
rectangulars imiten la ciutat llunyana.

Ben prest, noies i nois s'hi enfilaran
i la humana construcció perillarà. Hores
llargues amb perfum de marduix i orenga.



Vespres

Diumenge de mel. Les sis pel rostoll ras. 
Passes precipitades cap al monestir vell.
Vint minuts d'antífones i psalms florits.

Veu ronca del pare, rica de ferides i goig.
M'entra de sobte la nostàlgia de la llengua
pressentida mes no apresa. Un català de segles.

Comença la lloança, cantussejo. En veu baixa.
Rere la cortineta de paper blavós. La mare
de Déu parla en pla amb dos pastorets. Obra.



jeudi 5 août 2021

L'homme de la rue

À Frédéric

Il a négligé le confort futile des salons
et, jour après jour, s'assied sur un banc nu
devant l'auguste monument, affable, souriant.

Comme si c'était la chose la plus naturelle
du monde, dans un français parfait et élégant,
d'une voix lente et précise, il prodigue,

à des passants choisis, des morceaux, de sa belle
culture et, bien vite, son amitié désintéressée.
L'œil pétille, feuilletant d'un sourire les pages

des quelque quatre-vingt -pardon, octante- volumes
qu'il conserve sur Gaudí, la passion de sa retraite
active. Un citoyen du monde, l'homme de la rue.

Una bruixa avorrida

Ha deixat l'escombra i ja no es pentina;
del cotxe atrotinat treu els sons més roncs
abans d'acariciar, cap cot, un petit teclat

de fusta clara. No saluda ningú, els monjos
d'ulls closos i burat fosc se n'allunyen,
castiga els nens entremaliats i menysprea

els adults. Diuen que no es renta mai ni canvia
l'eterna samarreta negra. Nogensmenys, callat
i hipòcrit li he vist una ombra blau clar. Miratge.



No callis

No callis, parla'm la llengua del cor,
invita'm al festí dels mots crus i càlids,
guia els meus dits pels teus llavis molls.

Aprendré a poc a poc, com el cabirol salta
bruscament a la vora del poble, fuig i torna,
al dia següent, regalimant d'aigua pura.

M'acompanyarà el fill gran i, ambdós, a recer
de la teva bondat, collirem fruites saboroses i
farem de les paraules noves l'antífona quotidiana.

PRO DOMO

La voix s'éraille qui avance.
C'est un mercredi, le deuxième.
Les antiennes, simples et anciennes,
dessinent un monde de prés et de troupeaux,

où la générosité l'emporte sur le désir
des biens de ce monde. Avec ses pics et ses
vides soudains, la voix se colore peu à peu
d'un catalan ancien, d'ermitages et de blés.

Vingt minutes, pas une de plus, dans la coulée
d'un orgue aigrelet que caresse une ogresse muette.
Les visages burinés des moines noirs closent
leurs yeux, longuement. L’exégèse, lentement, opère.

Jour après jour, sans égard pour le rythme des mois,
les vêpres découpent la louange de la Bonne Mère
apparue aux enfants puis brusquement disparue
au terme du cailloutis. En son centre, la Catalogne

se replie et s'étoffe. Le vouvoiement rend proche
le Seigneur, dont les joues s'empourprent, et la langue
des ouailles prend les inflexions colorés du retable.
Vingt heures ont sonné depuis longtemps. La vie prend sens.

dimanche 1 août 2021

Sauras-tu

Sauras-tu donc te taire
et de l'amour garder
le délicieux secret ?
Regarde le repaire

où ils se sont terrés.
Étrangers à la ronde
et au futile monde,
ils sont bien affairés.

Et n'était la folie
d'un poète curieux,
ils s'en iraient sérieux
caresser l'ancolie.

Comme une entaille

Comme une taille de guêpe,
l'Aquitaine se serre entre
vos doigts épousés et l'eau

saumâtre des salines de l'Oc
enivre le ressac océan. Rumeur
d'onde et de gravier. Pomerol

tutoie Pomérol et Loupiac trinque
avec Loupian. Un temps esseulé,
le Picpoul roule ses mécaniques

huilées. On m'a dit qu'il rêvait de
Sauternes et dans le liquoreux, jouait
déjà au trinquet ou au cheval d'arçon.

Valence à vélo

La ville s'estompe au zénith.
Luxuriance des balcons clos.
Les volets tirés, l'épicerie

décourage l'éperdu assoiffé.
Un vélo passe, méticuleusement.
Ses roues dessinent Valence,

rayon à rayon. Le cycliste passé,
la rue retrouvera le goût chaud
du goudron. Les amoureux rêveront.


















By Courtesy Of Camille Kerneguez

Dues germanes

Dues germanes assegudes
en un sofà escocès. Dues
germanes badallant i xerrant,

en veu baixa, com xiuxiuejant.
Ballen les nogues grosses, entre
fulles verdes. Picades d'ullet

silents mentre bruixes bones cusen
un abric d'Arlequí amb escates de vi.
Dues germanes conversen, pampalluguejant.

T'he esperat

T'he esperat dies i nits
sense saber que existies.
Quan se'm fugia la son,

jugava al funàmbul, entre
fulles i fulls, inventant-me
arbres a l'ombra dels llibres.

Si et veia a la cantonada, creia
que un follet verd es reia de mi
i, quan em perseguia la set, corria

per tota la casa, espantat pel silenci
de la meva veu resseca. T'inventava,
sense parar. I un bon dia em vas despertar.

Orenga i marduix

Tancats a les fosques, en un pot
de vidre fi, orenga i marduix
esperaven el cor càlid de l'estiu

per retrobar la tendra ballada
dels dies, a la vora del camí.
Sense tiges ni arrels, semblava

un somni impossible, mes qui els
havia collit i triat, decidí invertir
el sedàs del temps i els alliberà.



Le vent et la sarriette

Les nuages s'en sont allés
et le vent espiègle tiédit.
D'un revers de main, il agace

la mince sarriette ébouriffée.
Envoûtant murmure de la brise
que rythme le soudain cliquetis

de ciseaux aériens. La promeneuse,
en quête d'herbes aromatiques, devient
coiffeuse et entreprend de coiffer

la plante indocile. Le vent se raidit,
s'en inquiète et redouble. La femme
n'en a cure et le cliquetis s'accélère.

Bientôt les mèches grêles emplissent
le panier d'osier. Vaincu, le vent
se tait et la route serpente.

samedi 24 juillet 2021

Oloreta

Han passat moltes hores
i tantes il·lusions,
del brou, les esposalles
amb la carn i pebrots.

Ja ballen lentament
dins la plata profunda.
A trossos o bocinets
et reten homenatge. 

Aquest plat no té nom.
Del ball de la nevera
li dono el sobrenom.
Esperant la cullera,

amb què el batejarem.
Acabat el dinar,
plorarem les despulles
d'un regal tan opípar. 



Tendra rosa

A la néta d'un poeta

Tendra rosa del roser
que bressola el ventolí,
dels teus pares el deler
i de s'àvia el gessamí.

Del món ja sents la remor
ben propera i saborosa,
l'ensucrada llet d'amor
i la bona veu joiosa.

Passaran dies, setmanes,
t'esperaran els més grans,
els petits reis de les cases,
Joel i Lluc capitans.

Quand je t'ai vue

Quand je t'ai vue, je t'ai revue,
autrefois, naguère, rectangle
vif d'une parole toute autre,

et pourtant si semblable.
Pages blanches et noircies,
arrêtées dans l'effort, et que

tes yeux faisaient danser, avant
que la nuit ne se fasse. Miracle
d'un accord qui ignorait son nom. 

lundi 19 juillet 2021

Per què m'estimes tant?

Per què m'estimes tant?
No et sabria respondre.
Canten alt els ocells

i l'aigua fresca del rierol
espera els caminants lents
i cansats. Broten les paraules 

en plena llibertat i les llengües
s'entrecreuen. Uns joves dibuixen
i la vida batega, intensament.

A unes passes

M'estàs llegint, de bon matí,
a una passes del mont polsegós.
Delícia d'un cafè compartit.

Els dits acaronen sengles nanses,
somniant carícies silencioses.
L'últim xarrup, un pèl amarg,

ja necessita trobades inesperades
i el dolç compartir de l'escriptura
sobtada, a recer d'un monestir occità.

En Marc

En Marc dibuixa lentament, cap cot.
De la mà dreta li surten corbes rectes,
negres, que mira intensament la menuda

desitjosa. Formes buides per omplir amb
colors vius i somniar. Hores lentes. Plaer
senzill. Amor immens d'un noi per la vida

sense necessitat de paraules compartides.
Més enllà dels mots i dels sons, el dibuix
acolorit es torna llenguatge universal. Merci!



Un carreau disjoint

Le pied droit joue avec un carreau disjoint.
Fraîcheur du salon silencieux à la fraîche.
La casserole glougloute sa danse avec les œufs.
Au loin, grave et si léger, un clocher sonne

trois quarts. Les enfants dorment encore. Le café
embaume en refroidissant. La poésie a quitté mes mots,
convenus, pour cette pièce d'appartement, tout en haut
d'une montagne poussiéreuse et desséchée.

Délice de la journée écoulée, appétit du jour à venir.
Reconnaissance éperdue pour le carreleur qui a oublié
un trait de ciment-colle, offrant au voyageur inattendu
la joie sereine de danser lentement avec son carreau disjoint.

samedi 17 juillet 2021

MON SOUTIEN AU PROFESSEUR OVONO EBÈ

Le professeur Mathurin Ovono Ebè est une personne rare que j'apprécie pour son immense humanité. Nos chemins se sont croisés voici vingt ans à l'occasion de la préparation de sa thèse de doctorat ès lettres qu'il a eu la délicatesse de me demander de diriger. 

Engagé auprès de la communauté universitaire, dès le début de sa carrière, comme maître-assistant puis maître de conférences à l'Université Omar Bongo de Libreville, il s'est très vite fait apprécier de ses étudiants par sa liberté de ton et sa passion de concevoir, d'enseigner et de transmettre, sans langue de bois, ni crainte du pouvoir. 

Ses pairs l'ont porté à la présidence du syndicat des enseignants-chercheurs du Gabon. Son travail inlassable, particulièrement précieux, pendant la pandémie, a été apprécié de tous. 

De tous ? Assurément pas. Voici quelques années, il a été victime d'un terrible accident de la route, sa voiture a été détruite et il n'a dû son salut et celui de son jeune fils qu'à la solidité légendaire de sa Toyota. Quelque temps plus tard il a été kidnappé, mis au secret et, vraisemblablement torturé. Il a repris son combat et son enseignement avec un entrain digne d'éloge.

Voici trois semaines, il a été enlevé pour la deuxième et, espérons, la dernière fois. Le professeur Ovono Ebè aime son pays et les peuples qui y vivent. Quand tant de ses compatriotes souhaitent quitter le continent africain pour rechercher un bien-être illusoire en Europe, il n'a eu de cesse de revenir sur ses terres pour transmettre sa connaissance de la littérature espagnole contemporaine et de devenir l'un des ténors de la littérature africaine.

J'avoue que Mathurin a été et demeure une des rencontres marquantes de ma vie. Une personne qu'assurément mon maître Montaigne eût aimé fréquenter.

Mon soutien indéfectible lui est acquis. La jeunesse gabonaise a besoin d'enseignants de sa trempe. 

https://7joursinfo.com/actualites/enseignement-superieur-qui-a-ordonne-lenlevement-de-mathurin-ovono-ebe-le-president-du-snec-uob/

https://www.gabonreview.com/gabon-tu-es-un-lache-la-pique-de-mathurin-ovono-ebe-au-commanditaire-de-son-enlevement/

https://amp.rfi.fr/fr/afrique/20210707-gabon-un-syndicaliste-affirme-avoir-%C3%A9t%C3%A9-kidnapp%C3%A9-et-maltrait%C3%A9-par-des-inconnus-arm%C3%A9s

https://googleweblight.com/sp?hl=fr-FR&geid=NSTN&u=https://gabonactu.com/je-nai-aucun-soutien-de-la-hierarchie-pr-maturin-ovono-ebe-kidnappe-le-28-juin-2021/



lundi 12 juillet 2021

Ces mains

Pour S, L et L...

Ces mains qui disent tant,
de force et de tendresse,
d'attention extrême, de don.

Silence du temps qui se suspend
mais déjà les doigts se croisent
et la noce s'éloigne. La parole

se croise, riche de tant d'années,
et le spectateur lointain songe
soudain à un jeu de construction

qui, un beau jour d'anniversaire,
préfigura cet instant, d'enracinement
et d'envol. Longue vie à eux trois.



Vallmanya

Foren hores bones,
de sucs i converses.
Un raig d'alegria,
donant volta al món.

Uns pocs pentasíl·labs
me'l recorden ara.
A Vallmanya es viu,
a quatre o en cinc.

De cinq à six

J'ai perdu le compte
des pentasyllabes,
en entrant dans la ronde
de beaux hexasyllabes.

Au corset étroit,
un peu tristounet,
je préfère l'émoi,
la petite envolée.

Cinq doigts de la main,
en signe d'adieu.
Le six arrive enfin
et le poème a lieu.

Albert Guinovart

La tête est ronde qui sourit,
le corps se casse, déboutonné.
Noire présence qui s'abandonne.

Les yeux sont d'un enfant lunaire,
les mains si fortes se taisent.
La Mer et le Ciel s'épousent enfin.

La tête se courbe, de profil,
les mains s'envolent. Yeux clos,
Chopin retrouve George Sand.

Diacrítics

Foscor absoluta,
silenci d'una setmana
que s'acaba, mentre
ja batega la següent.

Dorms, quieta, bella,
d'esquena als diacrítics
que es moren al cap cec
d'una moratòria d'anys.

Melmelada de mores
prou ensucrades, Ganes
de vida tendra i rialles.
Sopar al jardí, converses

I discussions. En queden
quinze. Grata quinzena d'estiu
i Déu ens donarà la mà, si
li dona la gana, dolça dona.

samedi 3 juillet 2021

Juliol

Juliol, mes august,
encara més que l'agost,
recremat i fugisser.

Mes d'esperances,
més enllà del patiment
que s'allunya i s'esfumarà

aviat. Hores lentes i llargues,
tendre fruir de les fruites,
esperant ta boca, amb paciència.

Temps verbals

Et vetllaré, et vaig dir.
T'he vetllat i tot just
encara, t'estic vetllant.

Refilets lents d'ocell,
amena ofrena de l'alba
a l'amant de la vida,

generosa i pura, a recer
d'una ànima llunyana i
pròxima, tan pròxima...

Tremolor

Matí tremolós.
Les velles dunes de nit,
lentament s'esmolen.

jeudi 1 juillet 2021

Salles

à E.C. et T.V.

La romancière et le poète
marchent lentement. Velours
des sols, fraîcheur des salles.

Recoins de sagesse et de savoir.
Deux amis, en ombre, se dessinent.
Thierry dans l'effervescence tue

de Combas, Élodie dans le vélin
numéroté de Stétié,où s'inscrit, 
unique, le Garamond du graveur.



Estimar-te

No com un repte ni una follia,
estimar-te cada dia al capvespre,
mentre els blats acaricien el cel.

Capvespre

Un capvespre. Al teu jardí,
quan encara el cel blanqueja
i el sol s'ha anat a dormir.

Sense ombra, silent, el til·ler
somnia amb tempestes que juliol
li sabrà estalviar. L'hule verd

de la taula té nostàlgies de sopars.
Buides, les cadires de plàstic blanc
conserven la saborosa calor compartida.













By Courtesy Of Roser Blàzquez Gómez

mardi 22 juin 2021

Una lliçó

Obre l'armari,
olora'n la fusta,
no importen els gots
ni els llençols plegats.

Rere cada objecte endreçat,
s'amaguen les paraules,
de ta llengua i de la meva.

Així aprendràs que un ganivet
és un couteau, tan suau i tan tallant,
i la sopera une soupière tan fumejant
a cada banda de la muntanya sagrada.

Faràs errors, ells somriuran entendrits.
De tu mai es riuran, que aprendre llengües
és de dones i homes i Déu un mut entristit.

Vorejarem

Vorejarem la costa,
el matí de Sant Joan,
entre algues i farigola,
llapins i orades dentades.

Vindran uns caballets eixuts
amb rodones ortigues,
uns lents cargols de brasa
amb allioli dispers.

No ens aturaran fronteres
ni les defugirem, que Cervera
té tres caps,el matí una llum,
i nosaltres dos cors emparellats.

Vintidós

A la valenciana,
apressuradament,
sense cap guionet,
com una fuetada
sobtada.

Tan a prop les serps
que el vent les uneix
en tres síl·labes
dentades.

Dia de després del solstici,
quan l'any marca un pas lent,
abans de precipitar-se, de juny
a desembre.

Nit de solstici

Nit de lluna i solstici,
la més curta de l'any,
quan belluguen els balls,
rere les portes tancades.

De rialles i precs llargs,
de frecs sobtats i carícies
profundes, quan exhausta
la barca, defugeix el port bo.

Nit de sol i solstici,
quan ja pensen el dies
en fer-se més curts, perquè
la vida transanual bategui.

Un drap

Un drap de coton jaune,
qu'avait pâli l'attente
des heures sans horloge
derrière les volets clos.

Un drap tendu, soigneusement
ajusté au matelas somnolent
et qui s'envole soudain sous
le faix impromptu des amants.

Un drap de coton jaune,
que le silence désormais chiffonne, 
dans l'attente du matin frais et
des bras parallèles qui le halent.

Una xarxa

Una xarxa silent,
de cotó tendre i fi,
sense peixos ni blat
i plena de silencis.

Una xarxa de nit
d'abans del pleniluni
quan s'adormen els cossos
fugissers del solstici.

Una xarxa estimada
per qui s'hi deixa prendre
i espera de l'amant
l'abraçada iodada.

lundi 21 juin 2021

Trobarem

Trobarem d'altres moments,
d'altres coses. Una espiga
de blat de muntanya, el cor

olorós d'un camí ombrívol,
el raig glaçat d'una font
qualsevol, l'exquisida flaire

d'un peu de porc desossat.
Ballarem sota les estrelles
i ens unirem a la vora del riu.

Une fête des pères

À mes enfants

Des éclats de voix et de mots,
à des heures diverses. Égales
inflexions d'enfants devenus

grands et qui offrent à leur père
le plus beau des présents. Précieuses
pierres, lune platine sous la main,

la conversation prend la tournure amène
des complicités de naguère. L'écran replié,
la nuit venue, le sourire ne le quittera plus.

Calamarsa de porcellana

Calamarsa sobtada al començament
de l'estiu. Trossets brillants
de porcellana que omplen el pati,

mentre, a dintre, s'esperen invitats
amb canelons fumejants. No podran sortir
ni fer-hi sobretaula, hauran de quedar-se

al saló, retrobant en les cartes de joc
l'emmirallament de la calamarsa que jugava a 
esmicolar platets per trencar el glaç de l'espera.

Une étoile en papier

L'enfant se tient sage, sur la petite chaise
en bois. À sa gauche, sa tante, aimante,
fait craquer les pages d'un livre curieux,

fait de bouts de papiers collés, de mots
et de couleurs. L'enfant s'amuse et rit,
elle cherche à saisir les boucles brunes

de la lectrice qui allonge exagérément
les syllabes du conte. Elle vit son prénom
d'Étoile, tandis que le papier défile.

jeudi 17 juin 2021

Tres gira-sols / Trois tournesols

El poeta s'ha callat,
ha canviat els mots bruns
pel fang roig. A poc a poc,

se l'està blanquejant com
mim mut davant del mirall.
I amb una mà agosarada,

fa néixer tres gira-sols
punxeguts a aquesta cara
de la lluna que m'embadaleix. 

***

Le poète s'est tu,
il a échangé les mots bruns
contre l'argile rouge. Peu à peu,

il la blanchit et blanchit encore
tel un mime muet devant son miroir.
Et d'une main audacieuse,

il fait naître trois tournesols
pointus sur cette face
de la lune qui ne cesse de m'ébahir.

By Courtesy of Éric Talavan... 
...i Gumersind Gomila.

vendredi 11 juin 2021

Un savi a la biblioteca dels sants

In memoriam Juli Moll

S'ha mort un home bo, un home de bé.
Com pel vent d'estiu entre les fulles
verd pàl·lid d'un desmai, tremolen

els fulls religiosament guardats 
d'un savi menorquí i, calladament,
en homenatge discret, unes ciutats

antigues, més enllà de serres i mars,
ploren el seu arqueòleg pacient, amant
de la vida dels pobles, sota els seus noms.