A vegades, el atzar provocava desconcerts, discussions i, fins i tot, trifulgues. S'havien de diferenciar la "L" i la "LL"? I els pobres a qui els tocava la "Q" o la "W", què podien fer sinó pidolar estrangerismes?
Al petit Hadrià, llest i entremaliat, li tocà la "A", que hauria introduït el seu nom si el seu pare, gran lector de la Marguerite Yourcenar, no hagués tingut la mania d'afegir-hi una "H" muda, en memòria d'un dels pocs emperadors amb seny de la Roma antiga.
Foren hores i dies de goig i descobertes. "ACODOLAR", "AJUTATIU", "AMORTALLADOR", "ARBECONA"... Però, un dia, caigué en un mot que le atragué tant que no se'n separà mai. Era "AUTENTICITAT", aquesta qualitat d'"AUTÈNTIC" que li feia pensar en el tic-tac dels vells rellotges de bronze. N'aprengué la definició, les definicions, obrí diccionaris de llengües estrangeres o, senzillament, estranyes, i, un dia, davant del mirall, en veure la seva mirada dreta, sense cap rastre d'astúcia, entengué que el mot s'havia colat en cadascuna de les seves venes fins a fer-lo encara més feliç de viure a la bona ciutat de À***.
