No parava de ploure. Feia dies que havia plegat de la feina que li donava un bon sou i no deixava d'avorrir-lo. D'aquí a unes poques setmanes, en tornar al despatx, faria cinquanta anys i els seus amics li havien promès una nit en blanc amb sopar, discoteca i after. L'Enric fingí la sorpresa i acabà per acceptar, agraït als col·legues que el volien animar després de la ruptura amb la Iolanda. Però, en el fons, se'n fotia. L'endemà seria un altre dia, tan rutinari com el precedent.
El que volia, però, no era aprofitar els últims raigs de sol del primer mig-segle o les vacances al sud de l'illa on els seus pares encara tenien una caseta. No, senzillament volia ser un altre. No pas jugar, disfressar-se, fer com si... Volia ser una persona distinta.
I com que s'havia passat mitja vida professional ajustant la velocitat d'una cadena de producció amb calculadora primer, ordinador després, volia escriure. A mà, en fulls blancs, amb una ploma blava. Escriure versos breus i equilibrats, definitius. Uns versos amb rima, perfectament ritmats, elegants i fàcils de memoritzar, uns versos per als adolescents mancats d'inspiració a l'hora de declarar-se.
Sense que el Roger, la Diana, o el director, se n'adonessin, es comprà un quadern gruixut, una ploma bona i una cafetera italiana. Agafà l'avió, baixà a Sant Climent on llogà un cotxe petit, tan menut com el biscuter dels avis. Entrà en la caseta, encengué la bombeta i tancà la porta. No sortiria abans d'haver omplert el quadern.
Passaren hores i dies, una setmana gairebé, sense que escrigués res. Se sentava, s'aixecava, donava voltes, obria i tancava la porta del frigorífic, i tornava al seient. En va.
Un dia, li vingué de sobte la inspiració. Se sentà enfebrat i escrigué. Hores seguides. Vàries vegades, se li secà la ploma. Com un caçador al començament de la temporada, tenia cartutxos de sobres. Al vespre, en un silenci total, començà a rellegir cada vers, cada poema, cada pàgina. A poc a poc, sense que se n'adonés, el quadern es mullà amb les seves llàgrimes. S'estava enamorant d'uns versos. Els seus.
Uns quants dies després, els veïns, estranyats pel seu silenci, obriren la porta i el veieren roncar sobre un fotimer de fulls arrugats amb la cara i les mans blavejant. Pensaren que s'havia fotut una bóta de pomades o, fins i tot, de ginebra pura. Però no trobaren cap got ni ampolla. I ell seguia dormint, somrient, complagut.
