Sabates noves

L'home de Vinarós ha vingut amb poc:
unes capses de cartró imantat, posts
de fusta clara, uns gests i sa veu.

I sorgeixen una passa, deu passes, mil
milions de passes, en una hora de temps
curt. De les sabates noves al pastisset

desitjat, es marquen els anys d'una vida.
Passat l'espectacle, l'home plega l'aparell.
Cap cot, es concentra. Amb immensa tristor...

Pensant en el taller

Camines per les voreres estretes d'Ortafà,
vigilant els alumnes que avancen en files
de dos en dos. No paren de xerrar, alguns

et semblen ben entremaliats i somrius. Ja
penses en el futur taller de poesia amb ells.
Com ho faràs? Com t'ho prendràs? Aixeques

la mirada i veus el Canigó nevat sus vinyes
velles i nues. Pares l'orella i sents la remor
ronca d'un tractor. La natura t'obre caminois.

Converses al capvespre

Comencen les vacances, i s'allarga el dia.
Espectacle i excursió l'han omplert de bat
a bat. Dormisquegen els pallagos als seients.

Els pares comparteixen un parell de Cap d'Ona
rossa i refan el món. Aturada al llindar fred,
la foscor no gosa endinsar-se i la sala gran

batega de rialles. Es parla un poc dels absents
que endevino propers, atents i fecunds. La llengua
s'estira a la vora del foc, com una singlantana verda.

Décalé

Décale-toi, fais un pas de côté,
savoure la marge légère, dentelle
de vécu et de refus. Ne vocifère

ni ne t'emporte, la vie est là :
dans le saphir qui grésille sur
le microsillon avant l'air aimé.

Sois décalé, ne laisse jamais
les cals rendre tes jolies mains
inhumainement insensibles. 

La lluna de Moià

Austeritat de les cases
del poble a la nit. Ni

una ànima viva pel carrer,

de llambordes tan sonores,

fa poc. Avorriment nocturn
de la façana il·luminada,

quan, tan gratament efímera

com sobtada, la senyora lluna

baixa per exaltar el campanar.
Corona de llum freda sense rei.

By Courtesy Of Ramon Borràs Planagumà

El Regal

Al meu fill Martí

Un firmament de punts.
Uns quants vermells,
la majoria verds.

Ritmen l'aprenentatge
dels alumnes. Passen
hores, se n'obliden...

fins que, de cop i volta,
sorgeix el regal inesperat:
tres volums vermells,

gastats per tantes mans,
un memorial de fa cent anys
i la memòria silenciosa

dels lectors de la muntanya
i de la plana, sense qui,
el petit no somiaria...

Una capsa buida

A la meva filla

Una capsa buida, de cartró mat,
com aquestes amb què emboliquen
les pizzes calentetes.

La nena se l'emporta, juga i corre
entre els assistents, aliena a l'acte
i al llibre memorial que conté.

Quaranta anys de vida, il·lusions, penes,
combats, pors i entusiasmes. Una baralla
de fotos, no pas per jugar plegats al truc,
sinó per reviure fets,

i retrobar la veu del poble caminant. Dins
de la sala, d'altres nanos, una mestra amb
un cotxet, les arrels segueixen donant fruita.

Un comiat graller

Grallers i timbalers s'han tancat 

a la sala on fa bon viure. Llibres

polsegosos i silents. Uns parells

de cervesa d'ampolla sonora i, vinga!

ja comença l'assaig, tot fent petar

la xerrameca. Els castellers enfeinats

se'ls obliden fins que, a les nou i mitja,

tot d'una, sorgeixen, acompanyen i acaben

per un «Happy Birthday», a la seva manera.

Gilbert

Rencontre fortuite, dans les allées du parc.
Un homme courbé sur le ruisseau. Présence
silencieuse et lancinante. Il se retourne

et me hèle : «Que serions-nous sans l'eau ?»
La discussion s'engage. Il vit non loin de là
et sort chaque matin rendre grâce à Dieu

dans l'observation des menus accidents du terrain
et de la végétation. Grasse, une limace passe,
laissant un trait de salive. Gilbert est déjà loin.

Una mirada altruista

A l'amic C.

No m'impressiona l'Atlas
aguantant el món, silenciós,
fred i rígid com el marbre.

M'agrada més la mirada d'un
de la colla, brillant i tensa,
fent malabarismes imperceptibles
perquè no trontolli la piràmide.

No hi ha foc que l'iguali, ni or
que la pugui comprar. Altruisme.

Net i clavat

El nostre cel no té cap volta
fosca, ni estrelles pàl·lides,
sinó un sostre de guix blanc

i un enreixat verd foradat.
I si ens hi enfilem, al vespre,
no correm mai el risc dels homes

de Babel. Seguim parlant un mateix
idioma, ritmat paulatinament per
la nostra cap de colla. Net i clavat.

© Laura Pi

Lortje

À la mémoire de L. B.

Il n'arrêtait de pleurer
que dans mes bras d'enfant.
Il était roux et riant.
Sous les pavés, la plage.

Je le perdis de vue. Un peu,
beaucoup, à jamais. J'appris
qu'il s'était un peu fourvoyé.
Sous les pavés, la plage.

La faute à pas de chance ou
à la rigueur des temps et du Nord.
Les années finirent par l'emporter.
Sous les pavés, la plage.

Mans, humans, humanitat

Tantes mans aixecades, tanta
diversitat unida. Cap divinitat
ni ídol. Les mans ajuden, aguanten

protegeixen. Jovenetes o madures,
d'homes i de dones, amb anell d'or
o solteres. Tantes històries úniques

que confien ungles, arrugues, cicatrius.
Uníson silent d'un poble unit, més enllà
de les fronteres de sang o de paper.

© Moixiganguers d'Igualada, 2022

Una camisa estripada

Tantes bugades i
d'estira i arronsa, 
la camisa verda cedeix.

Deslluida, arrugada,
s'estripa a l'espatlla,
deixant veure, a sota,

una samarreta de fantasia.
Cap desconcert ni vergonya,
el jove llueix un trofeu.

Un diumenge al capvespre

Escrius i, a distància, deixo
la sala estimada i les brases
adormiscades, per veure néixer,

d'entre ganxos, rectes i corbes
negres, tot un bosc de figures
i paraules. No els conec la cara

però me les invento, aspres o
benèvoles, seques o disertes, 
ja àvid de lectura venidera.

L'hora violeta

Van ser hores riques, de peces
barrejades i de cossos reunits
en l'esforç. Com vestits de paisà,

desitjos de fondre's en el Riberal,
els moixiganguers lluien camises
fosques, o a quadres. Entre castell

i castell, tots parlàvem d'una mateixa
veu i no hi havia llengua del nord
ni idioma del sud, sinó una passió

comuna. Més tard, a la sala gran, quan
els rellotges van perdre les busques,
enfilats a l'escenari, tres igualadins

ens van pintar la vida de lila morat.
Amb humilitat i entusiasme. Vint-i-set
anys de dedicació i, al bell mig,

superant tràngols i dificultats, un bell
edifici modernista, al cor de la ciutat,
amb un barret bonic, de vidre cap al cel,

per passar de set a vuit i de vuit a nou.
Després vindria el sopar, de bacallà bo,
com per dir-nos que, sota la verticalitat

dels assajos, ens uneix l'horitzontalitat
salada del nostre mar mediterrani. De mar
i muntanya som, i al Riberal ens vam reunir.

La ploma a la llibreta

M'envies un poema, transcrit
de la teva llibreta. M'hi parles
del frec del paper xiuxiuejant

a cau d'orella, com batec de cor
silent. Barrejo les paraules, amb
el propòsit va i boig d'inventar-me

aquest paper a ratlles, i aquesta
tinta blava que mai no veuré.
Ni jo sóc príncep blau, ni tu

aristòcrata de sang blava, però
ens uneix la capacitat d'imaginar
la tendra mà de l'altre. Escrivint.

Baixant al barranc

No em demanes res,
ni avui ni mai.
I se't talla l'alè
quan baixes al barranc.

Entremaliada veu, fresca,
amb flaire de molsa verda
i sabor de gerds pacients.

Plaer senzill de la conversa,
d'uns bons minuts a recer
d'un barranc oblidat,
on no em demanaves res.

Oda petita a la mare

Sota el pretext d'un polze
ferit, cada dia vaig a veure
la mare, prendre un cafè,

i xerrar amablement. L'hule
groc ens somriu, descartant
benes i capses de cartró.

Hores plaents, quan el rellotge
acaba perdent les busques, 
i parlem d'un passat revifat.

Al Casal

Caixes gens tancades,
de fusta clara i prima,
a dintre tota una exposició,
que anuncien cap al sud.

Fotos i textos, any rere any,
cares conegudes i ombres mil,
quotidiana aventura
d'una missió de llengua.

Celebren quaranta anys,
no pas d'una ràdio,
ni d'una escola rara,
sinó d'un poble sencer,

que, en xerrar i ensenyar,
fa país i trenca fronteres,
convertint la xerrada
en arma de futur.

Et j'ai bu sur tes lèvres

Et j'ai bu sur tes lèvres
le sang frais du matin,
un soupçon d'ambroisie,
promesse du chemin.

Les yeux encore clos,
des serments de la nuit,
tu te laissais guider
vers tout ce qui nous fuit.

Or j'ai vu sur tes lèvres
bien plus que mon image,
la folie de deux êtres
que le matin rend sages.

La nature t'appelle

La nature t'appelle,
en ce jour de sabbat,
bien plus loin que tes vers,
hexasyllabes blancs.

Pourtant tu attendras
un moment plus propice,
gagneras le café,
boire l'anis à l'eau.

Nature est exigeante
qui te veut tout le temps.
En plein cœur de la nuit
ou avant le dîner.

Semelles argentées,
à l'empreinte émoussée,
tu es son amant vain
qui ne la satisfais.

Persianes obertes

Unes persianes obertes,
a la llum del dia, fred
i assolellat. Silenci

de la casa on teclejo.
Grinyola la cadira quan
dubto i esborro. M'aixeco

cap al nord, cap al sud,
miro les últimes taronges
a dalt de tot. Inaccessibles.

Estrella matinera

Estrella matinera,
nascuda dins la fredor.
S'estripa la cortina

de foscor quan m'obres
els ulls amb l'ombra
de les teves parpelles.

Estrella matinera,
que no em despertaria,
sense el teu rostre amant.

Oda carnal

Batecs de cors i capcirons,
la pell és onada i els ulls
es tanquen per unir-se més.

Delícia d'un present sense
mots, verbs ni girs. Plena
consciència de l'excepció.

Més tard, la freda absència
es pintarà de blau, amb ritme
ternari d'una oda remembrant.

Plaisir

Plaisir de la lecture lente,
le matin d'un jour de Vénus,
les lignes défilent sous les cils,

les pages sous les doigts. Frôlement
paisible que trouble, à l'occasion,
l'accent d'une virgule, la bouffée

d'un mot aimé, ou espéré. Le rythme
du jour cède le pas à celui des vers
et le midi se gonfle de couleurs.

Le café du matin

Le café du matin, brûlant, amer,
servi dans une tasse étroite, ou
un mug profond. Nulle ambroisie,

une simple offrande toute humaine,
que chacun se fait pour accompagner
le lever. La tasse hâtivement vidée,

il y demeure un liseré brun, pareil
au rouge sang d'un improbable baiser.
Ce café du matin, je viens de l'avaler.

El pajaracu de Montescot

Em diuen el pajaracu de Montescot,
buenu, «em diuen» és exagerat. Qui
m'ho diu és l'estimada, tan entremaliada.

Faig coses rares i tan banals. Al fil
de la nit, m'aixeco i llegeixo o componc
versos a partir d'impressions o records.

Surto per la plana amb una càmera pesada
i xerro amb gitanos que hi fumen el porro.
Em diuen el pajaracu de Montescot...

Se m'entra una olor

Se m'entra, a porta tancada,
l'olor daurada de la mimosa
i, de cop i volta, l'insomni

desfà la foscor de la cambra
i ballen records i imatges
del passat. Boletes grogues

de mimosa en rams estrets,
a la cuina de s'àvia Tònia
i, per analogia, groguenques 

boles de camamil·la de la Mola
i flaire cremant d'infusions
curatives. Se m'entra una olor...

Haiku del Riberal

Camisa arrugada
i mil verdes esperances,
el poble fa pinya.

Un château de sueur

Mes mains sont percées,
et je n'ai pas le sou.
Des vieux aristocrates,
je dédaigne la pierre.

Alors, le soir venu,
en marge de la ville,
je m'invente un château,
de rires et de couleurs.

Un camaïeu de faces,
de force et d'équilibre,
où l'on partage tout,
au feu de notre tour. 

Un rellotge d'agulla

Tota llengua fa foc

      Jordi Pere Cerdà

A una paret de la Vilbau,
hi ha un rellotge rodó,
fosc, silent i precís.

Ningú el mira, o ben pocs.
Tot just quan la cap de colla
conclou l'assaig i ens retorna

a la nit gèlida. El temps ver,
la durada física, la donen
braços, cames i equilibris.

Gravetat. Gravetat de cadascú
i de la pinya encegada. Soca
bona de llenya viva i, al mig,

entre les mides previngudes,
neix l'agulla, busca única
d'aquest rellotge humà.

Una caseta de vorera

No vull porta ni finestres,
un finestró per a rebre-hi
ocells petits al fosquet.

La meva aigua és de pluja,
de plors i de rialles. Sal
immemorial, tan envejosa

del cau íntim dels cocons.
Amb un bell mirall que digui:
la realitat és el desig.

By Courtesy Of Francisco Pérez Orfila

Odes petites a uns grans castellers

I

S'allunyen les gralles i els bastons 
jeuen quiets a l'armari. Ja és hora
d'escalfar-se. Camises arrugades,

tancades per senyeres o estelades,
declinen una extensa gama de verds.
Noms escrits a mà o mecanografiats

componen l'arquitectura per venir.
De laterals, en falten aquest vespre.
Per què no t'hi apuntes, amic?

II

Cara concentrada per l'esforç,
ulls tancats, venes sortint,
el cos aguanta sense tremolar.

Qui serà aquest de la pinya
que no parla ni xiuxiueja?
Fora de la colla, la Laura

marca el ritme amb veu pausada.
La bobina de llana es fa i es desfà,
verd paradís a recer d'un aire nou.

III

Les nou i mitja, ja és hora de plegar
veles... O de desenrotllar les faixes.
Silencioses allà dalt, les xarxes verdes

amb els seus dos ulls grossos, miren 
els castellers vestir-se de paisà. No diuen 
res, han vist tants assajos i tanta birra 

vessada, que aquest dimarts no se les quedarà
gravat a la ment embullada. Només esperen
la foscor de la nit i el bon record de les pujades.

Amb carinyo

M'has mirat amb carinyo,
i has sortit cap a la feina,
precipitadament.

M'has mirat al mirall, jo...
no hi era. Però els teus ulls
traspuaven la nostra entesa

i la cuina feia oloreta bona,
de paté i truita de carbassons.
M'has mirat i jo t'he acompanyat.

Amistat salada

«L'amistat és sagrada», me diu es bell
passejant d'avarques gastades i capell
ample, caminant entre ullastres i garrofers.

Com cada dia, l'acompany a passos lents,
cap cot, i rallam de sa vida i de l'amor.
De flors també, roses de tres rosers,

que ens van omplint de goig i fortalesa.
L'amistat és sagrada, salada també. Amb
sal de cocons i aigua de pluja lustral.

Vida

«La vida no es cosa de coser i cantar»,
em deia l'amic Javier, prestidigitador
de dites i refranys. Per això, o potser

per d'altres raons, no es va casar mai,
o potser una vegada, no ho recordo,
i ell mateix no ho recordava, o ben poc.

La vida és una llibreta oberta, de pàgines
incertes i ja tacades de sang vella i fang
nou. I la ploma una meravella de cada instant.

Deixa anar

Deixa anar el temps que corre,
obre't al dia que surt de la nit,
amb els seus astres que et donen

l'hora, ves pels camins polsegosos,
que la pols és dignitat i història.
No tinguis por de la por que d'altres

infereixen, que ben saps que els camins
tenen fi i que aquest final inescrutable
els dona encara més valor i enteresa.

De toutes les deux

J'aime alterner entre mes deux langues.
Passer de l'une à l'autre, comme je roule
en danseuse quand la côte s'amorce.

Je ne suis ni de l'une, ni de l'autre,
mais de toutes les deux et de bien d'autres,
encore. Nessuno, morango, awful, hinterland

dansent dans ma tête et me font voleter
parmi les pages claires des dictionnaires.
J'aime alterner entre vos langues.

La teva veu

M'agrada escoltar la teva veu
quan el cel fosqueja i em sento
sol. Em truques i m'aixeco,

caminant lentament fins al sofà
tou i olorós. Pardals en el cap
i papallones pels llavis molls.

Quina hora serà? No importa. Parles
i em venen rècords fugaços: la llar
encesa, l'olor de la llenya crepitant,

el groc del teu sofà i dels murs callats
i còmplices. Poques coses per a molts,
història de vida per a mi. De vida i veu.

Et elle, où est-elle ?

Il est né le divin enfant,
comme si ça allait de soi,
comme si le fils sublime

était fruit de la grammaire,
pourtant si féminine. Et si
on disait, tout-à-coup, Elle

est née la divine enfant, avec
ce mot invariable en genre ?
En genre, engendre, enfante.

Cases nostres

Cases nostres,

de palla o de fang.

Munts gèlids

o plana salina.

Llar una, encesa

al cor dels amants

que fumeja gargots

incomprensibles

pel tarannà aliè.

Una estrella de pau

Una estrella de pell,

antiga cicatriu de caiguda,

estampada en la intimitat,

i que reviu sota la caricia

d'un estel de cinc puntes.

Blanca mà a les fosques

i les vergonyes callades.

Un bonic gargot de pell

que m'ha enganxat el cor.

Et ma main

Et ma main s'est lassée
de caresser la page blanche,
sans l'accroche d'une tache

ou la fantaisie d'une esperluette.
Elle voulait de la passion, tiède
ou brûlante, le velouté d'un vélin

ivoire comme une crêpe tout juste
cuite ou la moiteur odorante et sombre
d'un cresson des fontaines au crépuscule.

Magrana

Magrana, granada de mà,
bomba morada que el desig
va omplint de robins fins

i que la son tanca amb clau
al calaix d'esquerra. Fruit
of the loom, fruita passional,

que no se sotmetrà mai al dia
a dia d'una rutina sense plaer
i sempre somiarà amb ton cor.

Ànima

Ànima bessona, alma soror,
ànima de so i de cor. Mirall
de desitjos i de batecs molts.

Inquietud constant, res de pau.
Per viure, l'ànima ha d'esperar
i somiar, com una talaia de boix.

Ànima que sona, amar sonor,
ànima de so i d'honor. Espill
d'una serenitat viva i sense preu.

Âme

Plus que le charme ou les larmes
de joie, l'âme. L'âme entière,
sans promesse ni compromis.

Des paupières sans fard qui clignent
pour maintenir, quoi qu'il en coûte,
cette fine pellicule d'eau saline,

sans qui le rêve n'est pas. Alors,
dans le sommeil, les volets clos,
l'âme nage et danse, en vraie sirène.

βουστροφηδόν

Labeur lent, du matin au soir,
dès potron-minet jusqu'au zinc
fermé et froid derrière le rideau.

Labeur des villes, petites, grandes,
patience des cols blancs, nostalgiques
de la glaise grasse où s'ensemence

la vie. Les yeux se ferment, le labour
commence, sillon après sillon, le corps
se courbe et sourit : boustrophêdón...

Les fleurs sont dans nos têtes

Les silhouettes se croisent,
sombres, épaisses de laine.
L'hiver courbe les épaules

et les regards se fuient.
Peu de conversation, hormis
de courtoises salutations,

données en pâture, d'une voix
rauque. Et pourtant, chacun
bouillonne intérieurement,

chemise hawaïenne, sable blanc,
mer turquoise. On a vieilli.
Les fleurs sont dans nos têtes.

El ball de la roba

Roba molla estesa,
roba seca plegada,
dits tebis que teixen

un dia quiet de febrer,
al matí. Radiadors cremant,
i vent que ha amainat.

Ja comença el ball. Silent,
metòdic. Un vals quotidià
que no té mai res de rutinari.

La llar

Tancada al carrer 
per un mal vent,
vibra de colors mil

amb una mà amiga.
Qui hi viu, hi obra
en alegre sintonía.

I si hi passeu un dia,
a la vora, clar, penseu
en tots els qui hi vibren,

amb ella.

Plegues veles

Plegues veles. Veles blanques
que el vent ha anat inflant,
tot al llarg del dia.

La barca navega en silenci
pel son, sense rem ni ram.
No busca felicitacions,

ni pateix del menyspreu aliè.
Plegades les veles, ja prepara
un nou dia on s'inflarà de nou.

Co-naissances

Connaissances, naissances en commun,
dans l'eau fraîche qui saisit et dessine
les contours de deux êtres semblables.

La chair est triste, écrivait un poète, si loin
des sens et de l'essence des choses, pur être
de papier que la connaissance aura négligé.

Connaître, c'est voguer de conserve, comme l'on nage
à l'indienne, profil contre profil. Parfois, des vents
mauvais effacent l'un des deux visages, mais l'onde

demeure qui guide l'autre nageur vers l'ouest, toujours,
l'ouest d'or bruni, comme la rouille du bastingage
ou le jaune de cet œuf en qui germe la vie.

Angines

Per a la Clara

La gola és una forja

i el front un braser.

Fada és la pantalla

I voldries tornar prest

a l'herba fresca. Sabor

de sang a la boca.

Tanca els ulls. D'un cop

i prepara el retorn. Pensa en

els molts partits que t'esperen.

Le sang a séché

Le sang a séché. Trois gouttes

noircies sur la terrasse. Fades

cailloux pour un Poucet oublieux.

Rires des enfants affamés. Jour

qui s'allonge et exige la sortie.

On saucissonnera tard, ce soir.

Le sang s'est inscrit. Encre sombre

qui appelle la nuit et invite

l'étourdi à plus de vigilance.

Le temps t'étant volé

Le temps t'était volé,

alors tu pris au plus court,

là où la vase est bienveillante

et autorise le saut. Étrange

raccourci qui alanguit l'âme

et ravive la flamme, d'un bond.

Souvenirs enfouis, vives images.

Ortaffa et Palau, quand donc

vous réunirez-vous enfin ?

Pattes d'oie, jolies pattes d'oie

Pattes d'oie, jolies pattes d'oie,
sous le regard, ou même les doigts.

Rides charmantes, élégante signature
d'yeux uniques et de tant de paysages

sillonnés. Il n'est point de crème
assez sotte pour les effacer. Foin

de ces cosmétiques coûteux et gras
et que vivent, enfin, les pattes d'oie !

M'encanteu!

Peus de corb, de gall o d'altres
ocells de bon auguri, m'encanteu!
Com m'encanten els fils de plata

entre els cabells de l'estimada.
Sou història i memòria. De joia
i de tristor, de bogeria i seny.

Tantes arrugues amades sota els
meus dits i que em van ensenyant
el camí de la felicitat senzilla.

Inventa'm

Inventa'm una maleta,
una capsa grossa i dura,
tancada pels teus frecs

i oberta a l'avenir. No
li donis cap nom, que els noms
són mentiders i assequen

la llengua. No me l'enduré.
Tancaré els ulls i la tindré 
present. Fins que ens enlairem...

Une valise

Une valise, seule, dans un coin
d'un jardin public. Grise et fanée
par le soleil inclément et les pluies

successives. Une valise qui jamais
ne prendra l'avion et dont les roues
se sont embourbées, il y a longtemps.

Fermée par un foulard fuchsia, elle jouxte
un sac de couchage, hâtivement plié.
Anouilh en 1937, créait au théâtre

des Mathurins Le voyageur sans bagage,
dans la bourrasque des guerres d'avant.
Qui sera le dramaturge audacieux qui

écrira, ne serait-ce qu'une tirade, sur
ce bagage sans voyageur, aux confins 
d'un monde où les visages s'effacent ?

Petit hommage

Aux enseignants anonymes

Il recueille dans le creux de la main
quelques têtards de crapaud qu'il met
prestement dans un bocal.

L'après-midi touche à sa fin. Son mercredi
si précieux s'épuise. Il n'en a cure. Il pense
déjà aux questions de ses élèves, demain.

De l'eau, de la mousse, des têtards. Si peu
et tant, pour raconter l'histoire de la vie.
Bien loin, ignare, une conférencière pontifie 

sur la figure de l'enseignant parfait, un arlequin
à la petite semaine. Il n'y a pas de mare aux
têtards dans la salle froide. Fadaises. Il sourit.

Soleil bleu

Si la terre est bleue comme une orange,
que sera ce soleil d'un janvier finissant ?

Déjà brûlant à l'est, invisible au marcheur,
il le pousse vers les monts d'ouest. Rosée

encore fraîche qui déteint sur les pataugas.
Souffle court, corps encore engourdi. Malgré

les verres teintés, le ciel, sans un nuage,
aveuglant, dévoile et convainc : soleil bleu.

Une noix muscade

À Martí

Ronde, odorante,

comme de bois

poli par les ans,

une noix petite,

qui s'effeuille

sous la râpe

et donne à la pomme 

écrasée l'onctueux de

la purée. Trois fois

rien et l'enfant riant

devient pour la soirée

un véritable cuisinier.

Eau lustrale

L'eau est douce après les larmes.
Le sel se dépose en milliers de
brillants sous les yeux naguère

éplorés et le regard s'éclaircit.
À quelque chose, les pleurs sont
bons. La vie repart et exige vite

de retrouver ses amis trop longtemps
délaissés. Le vin coulera à flots
et, bientôt, l'on pleurera de rire. 

Camarade

Les lunettes rappellent, vaguement,
un ancien président, mais le regard
espiègle et le contrepoint riant

de la touffe ébouriffée et de la barbe
de l'hidalgo sémillant suscitent l'adhésion
immédiate. On en prend pour trente ans

ou presque. Et si l'écharpe fait songer
un instant à la bure monacale, le port
est celui d'un authentique camarade.

Il n'y a pas

Il n'y a pas d'écrit.
Tout juste la plume
qui glisse et accroche

le papier granuleux.
L'encre amère sur
les doigts gourds

et, au final, rangées
dans l'obscurité,
tes pages imprimées.

Occasions

Tu détournes les yeux
du dimanche finissant
et, sur ta terrasse,

tu regardes le soleil
se coucher. Alors, riant
au hasard, tu choisis

d'attraper les occasions
au vol, comme des éphémères
à la naissance du jour.

Coixí

Presta'm una cuixa,
la dreta, lànguida,
i fes-me'n un coixí

per veure, a la vora
del teu cos, la posta
freda del sol, darrere

els monts. Seran dolços
els somnis al teu costat,
com una coixinera de lli fi.

Gorg i gorga

Has baixat al riu,
entre els arbres nus,
i t'has trobat de sobte

amb el gorg o la gorga.
No ho sabías. L'aigua era
tan freda i profunda

i la molsa tan inhòspita
que ja no tenia gèneres
la teva gramàtica nua...

Insubstituïble

Has tret de la taula l'hule
conegut i gastat, amb talls
de ganivet amb tantes cicatrius

dels nens que anaven creixent
i arrugues de l'àvia planxant.
L'has substituït per un quadrat

brillant amb pudor sintètica.
Groc amb dibuixos d'olives verdes
i setrills lletjos. I has plorat.

Et le navire partit

Et le navire partit, tôt le matin,
pour des terres fertiles. L'océan
était d'huile et les marins chantaient,

sans se douter qu'un jour, oublieux
de la vierge et de tous les bienheureux,
ils se feraient pâtres et paysans,

maniant l'aiguillon et la fourche, avant
de s'endormir fourbus, le grenier plein
des fruits de la terre nouvelle.

Contre le tatouage, tout contre

Encre amère qui déchire la peau.
Fièvre vive, rougeurs sous le tulle
gras. Les yeux pleurent qui n'osent

voir. Passent les jours, les semaines,
et dans la pénombre, une bouche recrée
le lent cheminement sur la peau,

de ses lèvres disjointes, en quête
de la source d'un si joli entrelacs,
ancre d'un navire qui jamais ne se lève.

Sota la crosta de sal

Sota la crosta de sal,

oblidada fa mesos,

la llavor de mostassa

Va creixent i ja li demana

a l'aigua beneita una gota

de pau salina.

Força incommensurable

d'uns mots poemejats

que la treuen de l'oblit.

Orange tombée

Orange tombée,

au pied de l'espalier.

Rondeur du son soudain

qui humecte la main

d'un tulle de rosée,

avant de s'oublier.

Nul hasard du cueilleur

intrépide. Seule la gravité

exige le couteau

et ma langueur sanguine.

Que serait...

Que serait notre plage

sans le sillon de tes pas ?

La vague, cadence, les efface

pour les redessiner en miroir.

Ombre de tes ongles, coquilles

brisées, léchées, nacre saline

où plongent longuement mes racines 

                         avant de te parler.

Un tailleur

Que lente est la vie
et courbé le tailleur.
Rabougrie en janvier,

la vigne se donne, derrière,
la prison des fils glacés, à
la main habile qui prépare

la verte luxuriance à venir.
Harassé, au soir, le tailleur
y songera, en sirotant son sang.

By Courtesy Of Lionel Itié

Tres per quatre

Tres per quatre,

o quatre per tres.

Petit rectangle llis

de paper blanc callat.

Nostàlgia de quadrat,

de lletra infantil,

amb tres o quatre mots,

com una premonició,

que tarda a novel·lar-se.

Et la voilà

Et la voilà

la blanche tulipe,

la fleur décolorée

par nos mille baisers.

Elle se balance,

au vent froid de janvier,

pendant que, sous le dôme,

s'avive le brasier.

Et la voilà, la blanche tulipe...

Capcirons

Capcirons de nit,

que no deixo de mirar.

Gemmes de tendresa.

Poemejant

Escrivint poemes petits,
blanques novenes senzilles,
impressions arraconades

a la biblioteca del poble.
Entre austers llibres de dret
atapeïts a mà esquerra

i seductores enciclopèdies 
de moda a mà dreta. Qui ha dit
que la gent s'hi sol avorrir?

Pell, pelleta

Pell clara de la nit,
adormiscada i tèbia,
pàgina gens arriscada

per als meus cinc dits
multicolors. T'acarono,
pell, pelleta, i t'escric

pentagrames agosarats. D'ut
a si i de fa a sol. Tremoles
suaument i m'abraces de sobte.

Solei

"i" del meu desig i "o" de la teva boca
molla. Descartem l'altra grafia -"solell"- 
amb les seus dues ales finals ben tristes

i que ens roben la flaire àcida de l'astre.
Seràs serp per susurrar-me aquest mot, i jo
tan agosarat per córrer el risc de cremar-me

al seu orbe? No importa. Hem jugat, dits tebis
i creuats, a la marraquinca passional, bruscs
i tensos. I hem guanyat ambdós. No penses?

Homenatge

Dona'm un mot, per petit que sigui,
tres o quatre lletres, sis o set
com a màxim, i tutegem l'atzar,

juguem a la marraquinca, mà a mà,
tancats els dits, tebis i sensibles.
Si surt primer una vocal, em faràs

un petó breu; si és consonant et faré
una besada llarga. Joc d'amants vius
que homenatgen la vida bona...

Sobretaula

Deixaren la taula de gener,
les galetes i les taronges
trossejades i sortiren tots,

de dos en dos, pel viarany
estret. El bosc, nostàlgic,
guardava rastres de gel brut,

i la remor del campanar vell
no els arribava. Sobre les cinc,
decidiren tornar. Ja no fosquejava.

Un esgotament

Un esgotament petit,
senzill, humil, no pas
un de bombo i platerets.

Arrugues boniques a la nit
i la mirada que fosqueja.
La lluna, compassiva, calla

i es vesteix de vint-i-un botons. 
La nit serà llarga i l'esgotada 
haurà d'estar ben acompanyada.

Una ala

Una ala d'ocell,
lleugera i blanca.
Plomissol tou sota

les plomes blanques.
Un frec d'ala, un sol,
de comiat o benvinguda.

Una ala d'orella,
lenta i tèbia,
contra la teva pell.

Pubis angelical. Una petita al·legoria de l'amor angèlic i del sexe demoníac en temps prepandèmics.

Vint-i-nou nits a Sant Petersburg en trenta-dos capítols. Un llibre prim i dens que combina elements de bildungsroman, novel·la d'enigma i al·legoria. 

Coincideixen dos joves estudiants catalans a la ciutat de Dostoievski amb motiu d'un curset de rus dedicat essencialment als verbs de moviment. El duet fa pensar en els dependents del film Tapas del José Corbacho. Mentre l'un -el Roger-  és reflexiu i inquiet, l'altre -l'Àlex- s'inventa relacions íntimes amb veïnetes de la residència.

Arran d'una trompada tan violenta com inesperada amb un personatge sulfurós -el Serguei alias Vladimir-, l'Àlex entrarà dins una veritable maquinació eròtico-sexual abans de  baixar als inferns orgíacs i de tornar a la vida anterior després d'un terratrèmol tan al·legóric com narrativament real.

Dues-centes pàgines que es llegeixen d'una tirada. Bon ritme, narració precisa, estil concís i eficaç.

Precipiteu-vos-hi...lentament.

Jordi Ubach, Vint-i-nou nits a Sant-Petersburg, 96 EDITIONS, 2019, ISBN 978-84-17213-56-5

Un niu

Un niu invisible,
sense branquillons
ni plomissol,

un niu de dits creuats,
suor i besades, suau
cau de sirena a l'hora

violeta dels batecs lents.
Un niu que neix i desapareix
quan es fonen els amants.

La rosa als llavis

Tèbia rosada a l'alba,

la flor s'obre als llavis.

Profunda tremolor.

Remudes i remuides

Fujo de la novetat, brillant
i avorrida, m'estimo més sentir
la veu ronca dels veïns al vespre

i el tacte dels objectes gastats
per estimats: remudes i remuides,
andròmines del meu traster mental

que beu de la saviesa del Vallespir
i de l'alegre plana del Rosselló.
Et voilà...

Finestres i finestretes

Als foetes Lionel, Pau, Juanjo i Damià

Què faria sense finestres,
finestres obertes al món,
bocinets de temps aturat,

fragància de llocs amats
en silenci per uns lladres
benèvols que encarnen llocs

en desaparèixer, de sobte,
rere la finestreta sòbria
d'una capsa d'acer negre?

By Courtesy Of Lionel Itie

Onatge sedós

Arraconades, hirsutes,
escabellades pel vent
glaçat de gener,

les herbes són geloses.
Geloses de l'onatge llis
i sedós que va estimant,

a batzegades parsimonioses
i repetides, la riba tímida
de sorra fina i enrojolada.

By Courtesy Of Damià Coll

Pro nobis

Imatge borrosa, maldestra; com una voluntat
secreta de preservar la intimitat. Una taula
plegable, coberta amb unes estovalles verdes,

com per un àpat campestre. Work in progress.
Distintes etapes d'un herbolari únic. Ploma
pacient i elegant que explica i invita.

En assecar-se entre les pàgines de la guia,
les flors han deixat la individualitat estèril
per una universalitat servicial. Pro nobis.

Coral

Una sala glaçada, els dilluns
a la nit. S'hi aplega gent ben
abrigada. L'home gros, la dona

baixa; veus tenebroses o de cristall.
Tantes històries callades de sobte
Busquen l'uníson rar, la concòrdia.

La trobaran un diumenge de gener, tard.
Dia del bon Senyor i de l'esforç. Coral
humana, senzillament humana. Memory.

Desig

Quin desig és el teu,
dona bruna d'ulls vius?
La molsa freda del rierol

o la sorra fina de la mar?
Com una llibreta diària,
tancada per una goma verda,

el desig s'amaga entre línies
de tinta blava. Deixem-lo viure 
i desfogar-se silenciosament.

Una conversa en francès

Taula blanca, estreta. S'hi apleguen
jubilats de la contrada, per una hora.
Ni més, ni menys. Xerraran en un idioma

que no és pas el seu, amb fluïdesa. La noia
que els guia, delicada, ve de Bretanya.
Els deixa navegar per aquest oceà de mots

i girs retrobats. Records de la infantesa.
La fàbrica als dotze anys, els pares franquistes
o el parvulari en terres andorranes. Respecte...

Les portes de la nuit

Elles s'ouvrent sous le souffle vif.
Un drap qui gonfle soudain. Tiédeur
des peaux aveugles qui se cherchent

et se reconnaissent. Brune, la lune
préside au jeu lent des amants. Mains
qui s'étreignent et voix qui fredonne.

La nuit cédera la place à un jour laiteux,
au miel des tartines et au café brûlant.
Sagement refermées, les portes vibreront.

Un lambeau d'enveloppe à fenêtre

Une enveloppe à fenêtre,
pliée en deux, en quatre,
en huit, posée sur les genoux,

sous le regard curieux des élèves
empressées. La main, qui copie
parcimonieusement une adresse

à l'encre bleue, peine à déchirer
la fenêtre qui résiste un brin.
À qui se croyait-elle destinée ? 

Le doute s'efface, la longue adresse
manuscrite est transmis. Et le cours
suivant de commencer aussitôt.

Llenties

Llenties. Verdes. Fumejant.

Fruits foscos de terra volcànica.

Ja comprenc el pobre Esaú

que es va vendre per un plat

de llegums. Sense pastanaga

ni cansalada. Tot just salat.

Reunits el germans a la taula

del pare, en prepararé una olla,

i al cel n'estaré agraït.

Salbrícies

Sal de cuina, grossa,

a la dreta dels fogons.

Sorra fina al capvespre

amb què bateges l'aigua

bullint. Et veig d'esquena,

t'eixugues las mans

al davantal. Ja no queda

rastre del que van bevent

les pastes. Albrícies

Bateig del cel

Calamarsa. 

Pluja glaçada

de gotes cristal·lines.

Enyor de sal marina,

al cor silent de gener.

Pregueu sant Antoni

i deixeu-vos de festes.

Cruel, la natura és ofrena 

Bateig del cel.

Le train des piapias

À Vincent, (Xavier, Jérôme), Victor et Hadrien

C'est ainsi que mes grands avaient
construit, pour leur petit frère,
la légende du train qui les ramenait

à Montpellier. Frappé narquoisement
du slogan «ivre en Languedoc», le TER,
dans leurs propos, devenait un monstre

de feu mu par d'innombrables dragons
crachant feu et huile bouillante entre
les boggies qui grinçaient.

Les ans ont passé, les grands ont pris
du galon, c'est dans un fringant TGV
dégivré qu'ils viendront nous voir demain.

Retir, Retirança

Jugo amb els mots
com amb un dau
de mil cares.

Retir. Uròbor
verbal. Acció i 
lloc. Bell descans

de l'amada en mans
de l'amat o viceversa.
L'un és l'altre.

Retirança. Semblança
essencial. Sense ella,
què seria ell?  ΣΎΜΒΟΛΟΝ

Mot

Has ensinistrat els sons
de la infància, i la veu
se t'ha trencat una mica.

Ara, com per deixadesa, o
nostàlgia, tractes de domar
els mots. Per amor, o per

mor del teu gust pels aspres
malabarismes? Velles manies...
L'essencial és ella. I tu.

De bracet

De bracet pels carrers sonors
del casc antic de la ciutat, tu
i jo. Anonimat màgic. Es freguen

les espatlles i ballen els peuets
com funàmbuls encegats. Ara veig
un quiosc amb joguines i llibres

en promoció. Pobre Salvat Papasseit.
Què hi fa? El venen amb un diari pudent
que llenço. Ja tens la rosa als llavis.

Fang enyoradís

Tot i el fred, el sol d'hivern
miralleja per entre les fulles,
desesperant el fang nounat

de la nit passada. Minva el toll
i els seus plors entotsolats 
no compensen la crueltat solar.

La terra blanqueja i s'esquerda.
On són les petjades molles d'anit?
No passa ningú i del fang neix pols.

Si els teus llavis

Si els teus llavis fossin dunes,
hi caminaria de la nit a l'alba
olorant el tacte suau de la corba,

a la llum salobre de la lluna.
Quan vingués de sobte la humitat
crua, m'estiraria i tancaria

els ulls, tan corbs com l'astre
pàl·lid i l'oval dolç de ta boca.
Si els teus llavis fossin dunes...

Un rellotge de sorra

Un rellotge de sorra,
de sorra fina, rosada,
sense vidre ni envàs,

un rellotge de dits,
polze i índex amorosos,
tímids, deixant caure

la sorra gra a gra sobre
la teva esquena tèbia i 
inesperadament nua.

Un rellotge de sorra
improvisat per mesurar
el temps dels amants,

de sol a sol. Latitud
exquisida. Mar, muntanya,
petxines i sargantanes.

Còdols

Còdols del camí. Ovals, rodonets,
polits per tantes pluges, passes
i ventolins. Pedres silencioses

que acarono tot pensant en tu.
Com si fossin el teu canell
delicat a l'hora d'escriure...

...històries de camins, viaranys
i caminois on, potser, trobaries
còdols amb el meu rostre polit.

Frectera

Una frontera de frecs,
a cada banda dels monts.
Unitat tendre del país,

aspror de l'absència.
Aviat ballarem sardanes 
i beurem del porró.

Ratafia de nogues o bé
moscatell de Ribesaltes.
Frectera. Tan franquejable.

Gelosia

Ballen els dits,
lentament. Frecs
suaus de capcirons,

sense que s'estrenyin
mai les mans, quietes.
A dalt, molls, quatre

llavis els miren amb
enveja, callats, llengua
oculta. Gelosos.

Obaga

La solana xuleja,
com una que festeja.
Vestit lila i ulleres

de sol. Em deixa fred,

glaçat. M'estimo més
l'obaga que no toca mai

el sol. Roques gèlides,
molsa espessa, enganxosa,
caminois que baixen del cel. 

Constel·lacions

Ela geminada: el punt volat
com una estrella mitjancera.
Dualitat d'eles, ales duals.

La volta del cel tan fosca
i sola plora; no deixa mai
de plorar, escridassant-se

en el desert. Dels diamants
gèlids del plor neixen una,
cent, mil, milions d'estels.

Constel·lacions com estampes
que t'embadaleixen els ulls
i ja m'han robat el cor.

Montescot en sis per nou

Plana del Rosselló,
al matí tan bromosa
i rosada al capvespre.

Saltironen cavalls
pels prats, enjogassats.
Olor de fenc dallat

i de canals fangosos.
M'hi he aturat un dia
i no me'n vull anar.

Confinat, ma non troppo

M'agrada aquest confinament
sobtat que em va arraconant.
Frescor del despatx silenciós,

que ritma el teclejat atzarós
d'un quotidià gustosament parat.
Sota el taronger, camina la nena,

rient. Em vol guanyar, al compàs
de les meves paraules gastades:
«Un, dos tres. Pica paret!».

Pell clara

Pell clara i olorosa,
sorpresa dins la foscor
de la nit, sota la carpa.

Silenci lent, ulls tancats.
Les parpelles closes són
dues pantalles cap al temps.

Present de l'absència, tendre
passat de la presència. Carreró
fosc i sonor que espera passes.

Corazón violeta

Barriendo el pasillo,
di con una lentejuela
diminuta, brillante:

era un corazón violeta,
caído del peinado rubio
de mi hija o del abeto.

Dejé de barrer y me senté,
recordando horas felices, o
inventándomelas. ¿Qué más da?

Se me cayó de las manos
o lo descuidé. Lo cierto 
es que me lo perdí.

Para imaginármelo luego o,
cual un guiño embustero,
para ofrecértelo mejor.

Cabellera

Cabells tan bruns, 
d'un en un, entre dits,
que il·luminen fils rars,

de lli franc o de plata 
bona. Cabells silents,
pacients, tot esperant

una carícia, o la força
del raspall abans de córrer
pels viaranys. Llibertat.

Espertineta

Espertinarem, tu i jo.
Al caliu. Pa amb oli
i una llesca de cambajó.

Vi dolç del porró i una
o dues rosquilles a la fi.
Espertineta senzilla, entre

ceps. Bonica plana i, al fons,
la muntanya sagrada. Cantaran
aloses i, ben aviat, nos adormirem.

Stardust

J'ouvre les pages d'un livre jauni,
cassé. Feuilles d'automne que le balai

municipal a préservées. Je le hume, un 
brin. Suffisamment pour retrouver le pouls

d'un romancier des hauts quartiers oubliés.
Guinardó, La Salud, El Carmelo, Vallcarca...

Jamais je n'oublierai cette fille si jeune,
sortie d'entre les pages pour se précipiter

dans le néant de l'Avenue d'Argentine. Néant
fécond. De dix pour cent de poussière d'étoiles.

Un deu per cent

Un deu per cent de pols lleugera,
piadosament guardat per la filla.

Un deu per cent d'humanitat, tinta
grisa entre pàgines sense escriure.

Un deu per cent portat a la casa
d'una bona amiga, ja traspassada,

entre les mans del fill d'aquesta.
Després del caldo cremant, caven

ambdós la terra erma i dura d'hivern.
Vuit de gener, en Juan per fi descansa.

Caperucita Negra

Érase una vez una niña tan rubia y amable que los muchos lobos de la plana del Rosselló andaban buscándola por todas partes para zampársela. Ahora bien, un día de enero de 1622, la niña decidió traer unos quesos de Normandía a sus tíos, y no a la tatarabuela que se había encerrado por miedo a unas enfermedades incompatibles con el consumo de productos lácteos. Lo cierto es que sabía que tendría que cruzar una dehesa yerma sin principio ni fin. Y sabía también que, por muy deseosos que fueran los lobos, eran estúpidos y no se fijarían más que en una caperucita roja. Así que se vistió y se calzó de negro y ¡zas! de los lobos feroces huyó.

Sous les dalles, la plage

Verre labile qui ne garde
aucune trace des visiteurs
qui se pressent au mémorial.

Et au-dessous, préservées
du temps, de lourdes marques
de Pataugas et l'empreinte

gracile du pied nu d'une enfant.
Sable clair et glacé. Rivesaltes,
n'oublie jamais ces pas, les nôtres.

Tens?

Tens d'altres inquietuds,
o valores d'altres coses?
Ni de superfície fogosa,

ni de la serenor del fons
del mar, sóc de la franja
sorrenca, entre ben molla 

i a penes seca. Salada, sí,
sempre. De sal de llàgrimes,
de pena i de goig. Riba d'or.

El plany del mossèn

No es queixa, no s'ha queixat mai.

Parla amb veu pausada. Un dia, fa anys,
jovenet i amb sotana, va defensar

els més pobres dels pobres. Paraula
d'evangeli. I va acabar a la presó.
Zamora de mil pecados. Vergonya.

Per escalfar-se, el català cantava
l'himne basc. Els bascs, en català
li responien. Plany joiós. Crístic.

Embranzida final

Embranzida del sol a l'ocàs.
Nuesa turbulenta i sanguínia.
Atònits, xiprers i teulades

assenten el paisatge. Viuran
la nit gelada de gener. El sol
haurà mort en oblidadissa tebiesa.

Com seguint els mags d'Orient,
les finestres formen ramat d'or.
Quant amor en el silenci final...

Et tu es partie

Et tu es partie,
sur le fil de la nuit,
les sandales à la main,

sans même te retourner.
La nuit était d'étoupe
et prolongeait l'étreinte.

Par la fenêtre mi-close,
est entré un vent glacé.
Tu me manquais déjà et 

la page était si vide
sous le poignet. Jamais
tu n'es revenue. Alors

je t'ai inventée, vers
après vers, chevelure
sombre bouclée et voix

de ruisseau au printemps.
J'ai fermé les yeux et
tu t'es imposée. À jamais.

Le sourire d'une enfant / El somriure d'una nena

Le sourire d'une enfant,
au sortir du carton. Vif
instantané de la surprise

offerte aux parents. Clarté
infinie des yeux si noirs
qui boivent la vie, tel

un café brûlant sur le zinc,
quand la vie va vite et luit
de la simplicité de l'instant.

***

El somriure d'una nena

en sortir de la capsa. Viva

instantània de la sorpresa

regalada als pares. Claror

infinita d'uns ulls tan foscos

que beuen de la vida, com

d'un cafè cremant en la barra,

quan la vida s'apressa i brilla

de la senzillesa de l'instant.

Et je n'ai

Et je n'ai que mes mains,
sans force ni éclat. Lisses
et claires, sans nul stigmate

de la terre ou du chantier.
Des mains qui jamais ne dorment,
sous le drap ou sur la page.

Tiède fortune que je referme
parfois. Parabole des talents
que je laisse derechef s'envoler.

Tot llegint, tot traduint

Traduir versos lentament,
qüestionar la llengua vella
i la sempre viva. Deixar

reposar i agafar el llibre
olorós, fullejar-lo, badar,
i, de cop i volta, aturar-se

en un mot, una frase, esperar,
arrapar-s'hi i començar a navegar
a vela ampla. Cap al final infinit.

El somriure de la mar

El somriure de la mar,
al fil de l'alba. Sorra
glaçada, sol blanquinós.

El somriure de la mar
quan hi camines a la vora,
descalça, peus gelats.

El somriure de la mar,
quan hi pensem ajaguts
davant de la nostra llar.

Il est un ami

À E. T.

Il est un ami sûr,
à la parole chaude,
un amant de l'humain,

qui traque du passé
les traces furibondes
et en fait son miel,

du matin jusqu'au soir.
Et quand le vent mauvais
dérange son trésor, le voici

qui renaît dans ses propos,
s'ajuste et se rassemble,
au son de l'amitié.

Tres versos

Tres versos de seda
com franges d'estel lunar
i el ver amor neix.

Llavis blaus

Capcirons bonics, 
per què us taqueu 
de tinta blava?

Ja fa prou temps
que heu deixat
la ploma i...

...ja penso en
els llavis molls
que somnien

en pintar-se al
vostre contacte,
per anar ballar.

Au réveil

Plaisir des paroles premières,
au réveil, encore ensommeillées.

Plaisir de l'hommage des yeux et 
des oreilles, qui n'attendent rien

et reçoivent tout. Le salut si usé
y est eau vive au creux des mains

et le drap se fait nappe étoilée
aux noces de Cana. Le café brûlant

peut bien attendre et la lessive
aussi. La vie, si simple, exulte.

Épiphanie 2022

Et le temps est passé,
le lent cheminement,
sur la route pavée,
d'Orient en Occident.

Les mages avaient fui
la guerre en Israel,
troquant l'humble dinguy.
pour de vieilles ridelles.

Bien leur en avait pris.
Noyés leur congénères
devant nos cœurs de pierre,
ils étaient seuls ici.

Un Carrefour les prit
pour vendre des mobiles,
harnachés à grand prix
sur une petite île.

Ah la triste aventure.
Où était donc Jésus ?
Taillé dans la saumure,
il baignait dans son jus.

Esmorzar

Hem compartit el pa de vida
i la sal del pecat. La cuina
era petita i bullia el cafè.

Els teus dits, exhausts, reien
per l'hule de colors vius. Jo,
callat, et mirava cantussejar

àfonica. El teu català ronc
tenia del kisuahili la dolçor
brusca i la seva universalitat.

Llençols al matí

Llençols al matí. Rebregats.
Dunes i rierols sobtats,
gargots illegibles per qui

no ha caminat pels viaranys
de cotó, al fil de la nit,
quan el terra gebra i el cel

rosat té fumeroles d'infern.
La llengua s'atura i el vell
diccionari es treu el barret.

Alenades

Mots com una carícia,
breus, líquids. Llavis
molls i llengua lenta,

com ensopida, abans 
de fondre's al paladar.
Absència fructífera...

Els somnis aniran unint
els amants separats, mot
a mot, alè contra alè.

Tanca els ulls

Tanca els ulls
i torna al mar.

No escoltis mai
els gelosos vils

que et diran prest
que el mar no existeix

o que no el trobaràs mai.
El mar és dintre teu, ferm,

enrivetat de petxines
i espès de febres sobtades.

Deixa'l parlar, deixa'l contar
les teves històries oblidades,

deixades de la mà de Déu, vora
el camí aspre, i revífa-les amb

la mirada i la veu, sobretot la veu,
pur mar tancat de sons inesborrables.

Com un lladre

Com un lladre de minuts,
un robador de segons,
m'he colat dins la foscor
d'una casa en desús.

Olor florida de bufet buit
i frec tendre de randa blanca.
M'esperava una veu lenta,
contes mil i la tebior verda

d'una pell que estima i es deixa
estimar. Ulls closos i llavis molls
que xiuxiuegen. La basseta d'estiu
s'omplia i set singlantanes coejaven.

Cinc lletres parisenques

Cinc lletres
a cada punta
dels teus dits.

Capcirons lents,
aprenents tardans.
Petó del primer,
Aroma del segon.

Rauxa del tercer.
Igni és el quart
Salabror del cinquè.

Cèl·lules capdavanteres

Rodonetes, per dotze,
en sengles platets 
de colors.

Transparències verdoses,
amb venes i pinyols.
Ni un batec greu.

El cor vindrà de campanes
llunyanes i d'uns frecs
de dits esverats.

Penso en la bona paciència
d'un vinyater d'Itàlia
i en els seus capcirons

atents. Sangs de la terra
i dels homes que conflueixen
en inefables desitjos.