Une leçon

«L'Orb se jette dans la mer
et un peu de son limon touche
notre île.» Quelques mots d'une
langue qui t'est déjà bien proche.

Souviens-toi de ton grand fils,
entrant dans le salon, en fredonnant
la Marseillaise... Langue délicieusement
piégeuse. «Les poules du couvent couvent».

Mais je ne t'apprends rien, cela fait longtemps
que tu te l'inventes, ayant capté toutes ses
sonorités, ses brusqueries et son ton de tribun.
Mêlons nos langues, veux-tu ? Nos lèvres s'impatientent.

La dona dels dos aniversaris

No la conec ben bé. O, més aviat, de res,
o gairebé. És a dir que la tinc tota per
a descobrir. Ja sé que forma, amb el seu

home, una parella polida, equilibrada,
amb cadascú enfeinat pel seu costat.
Fa poc, vaig aprendre que havia nascut

al fil de la nit. Entre dues dates.
Idò té dos aniversaris. Per fi em trobo
amb algú que encarna el fantasma d'Alícia

de celebrar els "no aniversaris". Un dia
personal, deliciosament egoista, l'altre
per a l'estimat, la família, els amics...

Què bé, oi?

Les dues cares

Tenim els dos dues cares al matí,
quatre en total, amb quina vols
jugar? No dubtis...

...que totes són trumfos. El sol
o la lluna, Venus o Mart?
Tsss, jo no vull escollir,

les vull totes, com tu, oi?
Tenim els dos dues cares al matí
quatre en total per a mirar-nos
de cua d'ull. Sense que ningú...

Un inépuisable cadeau

et qui ne cesse pourtant de s'épuiser.
Richesse du paradoxe. Mon fils petit
m'avait offert, pour la fête des pères,

un petit serre-livres en carton peint,
agrémenté de pastilles de couleur
qu'il avait lui-même disposées.

Et voici que, patiemment, il les détache
et en couvre le canapé sombre. Ah la belle
plage que voilà, de vie et d'amour.

nefand -a

«ADJ Horriblement dolent, execrable.»
A vegades, s'equivoquen els diccionaris
o van més enllà del sentit inicial, o bé
es deixen contaminar per l'hòrrida moral.

Clar, abans, en temps de la picaresca,
es parlava de «pecat nefand», tan horrible
que no s'havia de dir. Vet aquí el punt fluix.
«Nec» i «fari» combinats signifiquen:

«que no s'ha dir» i res més. Ja és hora
de donar a l'adjectiu marginat l'amplitud
que mereix. Així, amor, parlaré o, més aviat,
no parlaré, de «cosetes nefandes» que ens uneixen

i que els altres no sabran, mai. Però, compte,
que el «nefand» no significa silenci absolut,
com la preterició de l'antiga retòrica.
L'adornaré d'al·lusions discretes i... clares.

Je t'aime pour...

Je t'aime pour nos dialogues légers au matin,
pleins de tendresse et de délicates attentions,

pour ces langues que nous mêlons à distance,
étant chacun le dictionnaire de l'autre.

Je t'aime pour les silences, pleins de pensées
libres et profondes. Je t'aime pour ton écoute,

et les tableaux que de nous tu feras, par ta voix,
ton écriture ou ta palette arc-en-ciel.

«Fragilitat amb compromís vital»

Les paraules són teves per a definir
la diferència de perspectiva entre
el Nepal i l'occident.

Me les repeteixo. Lentament, les oblido,
i les torno a repetir. El meu propòsit
és treure'n els conceptes,

com es treu el pinyol de l'oliva tendra
i sucosa. No sé si ho he aconseguit.
Parcialment, segur, per la humanitat

que compartim. Per la molta fragilitat
que veig, també, entre la gent gran i
dependent si bé alguns s'allunyen

del compromís vital que ens hauria de 
guiar pels camins torts de la humana
condició.

Un poème en acrostiches

L'envie m'est venu de t'écrire un poème en acrostiches,
comme quand nous étions adolescents et jurions à l'autre

un amour éternel. Les majuscules posées, on se creusait
la tête et on finissait par tracer dans le sable des adjectifs

de cuivre, creux et rutilants. Je ne sais plus, ou n'ose pas,
alors je te glisse cette pauvre circonlocution en prenant

toutefois un solennel engagement : les acrostiches, c'est sur
ton dos tiède que mon doigt te les écrira, une nuit de cet été.

Je ne suis pas et je suis

Je ne suis pas le premier à t'aimer, ni ne serai le dernier,
je suis un compagnon de route, aux semelles d'enfant, ta main

si belle et si chaude dans la mienne, en silence, apprend les mots
que le soir venu la mienne t'écrira. Tu es venue d'un coup, au détour

du chemin, transformant mon regard, apaisant ma courbure et affolant
mes sens. J'aime ce chemin et, plus encore, notre cheminement.

À grande eau

Lors des grands événements de mon cœur,
j'ai lavé ma maison à grande eau, chiffon

en main, chaussé d'espadrilles usées, oubliant
jusqu'à l'élémentaire toilette qui guidait

mes matins. Tâche absorbante, patiente, qui étire
le temps et en repousse la réflexion. Amours passées

que mon égoïsme avait chiffonnées, déménagements hâtifs
et sans un mot. Et aujourd'hui mon père, déplacé en sa

demeure ultime parmi nous. À distance, mais en pleine
conscience, j'ai aéré, dépoussiéré, briqué, rangé, et

enfin lavé à grande eau. «À vin nouveau, outre neuve».
La Bible est cruelle, qui dit la vérité pourtant.

Ma mère, au matin

«Si par une nuit froide et bleue de décembre».

Les mots glissent entre mes doigts lorsque
l'émotion me prend, alors je me raccroche

aux classiques, mes amis. Apollinaire, Éluard,
Nerval et ici Baudelaire. Comment exprimer

ce que les jours avalent, un sourire plein mais
dont la trace laissée est moindre encore que le pas

harassé de Bill, mon ancien escargot ? Journée, après
journée, en servante fidèle, dans sa robe de chambre

carmin, ma mère s'est levée pour préparer le déjeuner,
les médecines, de délicates attentions, pour son compagnon

silencieux. Il est un peu plus loin désormais. Un peu, c'est
tout, et je songe aux matins qui s'ouvrent dès lors, semblables

et différents. Toute une vie de service, jamais ou si peu reconnu.
Il est temps de lui rendre hommage. Je sais mon tendre frère

à ses côtés qui lui propose le pain et le café brûlant et sa main
pour la guider dans ce monde dont elle avait fini par oublier le prix.

Barcelona ja és una altra

Ni bona, ni dolenta, Barcelona és.
Tendre reflex de qui hi viu o s'hi mou.

Però, aquesta vegada, la Barcelona on
t'estàs despertant és distinta, una altra,

tota una altra. Després del viatge inacabable,
les imatges, els mots, les músiques, els balls

de la teva altra terra es van apoderar del teu
son barceloní i van alimentar-ne el somni. Ric,

dens, tan sorprenent que no el sabria descriure.
Ara els teus fills et fan costat. El gran que

t'havia acompanyat, el (no tan) petit que s'havia
quedat, encetant el camí que tu mateixa havies

pres fa cosa de trenta-cinc anys. Un mateix amor, 
enriquit, una ciutat altra... on et retrobaré.

Un châle de Katmandou

Clair comme le ciel qui t'appelle et te convoie,
le châle t'accompagne, offert par des amis précieux.

Ton cou s'y fond ; sous ta peau, le sang bat comme
il battit naguère quand tu travaillais à leurs côtés.

Bientôt, les enfants viendront à MalaHome, flairer
ta présence légère. Ce châle, qui reposera alors à

Barcelone, sera un peu comme le papier du cadeau
qu'ils te firent alors que tu étais toute leur offrande.

Un baiser

Épuisée, parcheminée par les ans
interminables, sa peau avait tiédi
sous les baisers. J'allais quitter

mon père et ses beaux yeux bleus
s'étaient fermés en deux fentes
de chat quand il me fit un signe

muet que, tout d'abord, je ne compris
pas. Il voulait déposer, à son tour,
un baiser sur ma joue. Fugace. Pudique.

Un de ces baisers auxquels il ne m'avait 
pas habitué ou que j'avais oublié, dans
le maëlstrom de mes jours incertains.

Les rails d'acier ont depuis déchiré
le départ, la chaleur humide a effacé
l'empreinte paternelle que mes pleurs,

orphelins, depuis lors s'essaient à
redessiner dans le souvenir d'une
enfance où il était mon Dieu.

Repos

La funambule s'est enfin posée
ses pieds, nus, se sont croisés.

Étrangère à l'humidité du dehors,
sa chevelure s'étale, répandant
des odeurs de santal. L'heure,

tardive, malgré la lumière vive,
est à la lecture et à la réflexion.
Nul renard pour cette Petite Princesse

à qui je demanderais bien de me dessiner
un mouton. Ingravide, le mobile fuit
la menace des ans. Quand le temps se fait

feuille, il se colore et s'allège. Le manège
s'amorcera-t-il quand elle tournera la page ?
Rien n'est moins sûr. Inclinés, jaloux comme

des soldats de plomb délaissés, les livres de
la bibliothèque veillent. Ils n'oublient pas
qu'ils furent les élus quand Clara, en nouveau

Mondrian, choisit de peindre sur tréteau les 
rayonnages qui les accueilleraient. Si le pavé
est de bois, la langue ne le sera pas. Promis !

Una promesa

Res de l'altre món, t'ho juro,
amb el nostre, de món, en tindrem
prou.

No, una promesa íntima, càlida al
fons de la butxaca un dimarts d'hivern
quan ta mà hi frega la meva.

Si vols, si m'ho permets, tornarem
a veure El festí de Babette, sentats
al vell sofà marró.

No sé com el veurem, ni com el viurem,
però ja sé que xalarem i ens adormirem
plegats amb polsim d'or a les memòries.

Signatures de la veu

Escrius, ho sé, m'ho sols dir,
però mai t'he vist escriure.
A mà o amb els dits.

Només t'he sentit llegir versos
frescs, a glopades breus i sobtades.
Ara me'ls torno a assaborir,

de memòria, buscant signatures teves:
silencis, entonacions agudes,lleugerament 
iròniques o falsament ingènues,

encavalcaments suaus o abruptes,
els abruptes, sobretot, tan pròxims
als frecs i als plecs de la teva pell.

Sa Costa

Amb el barret de palla i les ulleres fosques,
semblo un milord mentider o un turista qualsevol.

Camino lentament, remunto Sa Costa. Per enèsima
vegada, com cada dia. De l'Enrique, no conservo
res. Era jove i m'obnubilaven les ulleres de plata.

D'en Lluís, en canvi, conservo l'elegància i la conversa
entusiasta. Els records que un llinatge comú ens forçava
a crear. I el trobo a faltar. Com cada dia. A les clares.

Presagi

Una pizzeria petita, ampla i clara,
amb uns quadres buits, oberts a la 
paret nua. L'acull del mestre italià,

la copa de vi blanc gèlid, la massa
olorosa amb verdures multicolors,
la teva presència, somiada, al costat

dels amics fidels, la conversa inacabable,
les hores sense excusa ja que, entre noltros,
no valen pretextos ni excuses. La delícia

d'una trobada presagiada amb na Martina i el Pere, 
un dijous de juliol mentre mastegàvem els fruits
d'una terra llunyana, però tan pròxima al nostre

cor unit.

Eva Maria

Havia acabat per oblidar els estius fabulosos
de finals del setanta, el xuleig tremolant
amb ulleres de plata i collars de petxines.

M'havia inventat la lletra d'una cançó aleshores
assaborida i estaba convençut de què la Maria, i no pas
l'Eva Maria, se n'havia anat buscant el sol a la platja.

No sabia que naixeries un vespre de juny del tercer
mil·lenari, mes ja et buscava, prima, elegant, amb posat
de teatre. M'inventava una llengua que sabries encarnar.

Inventar-te

Inventar-te a cada passa d'una nit
sense pietat. Oblidar fusos i meridians,
els càlculs complicats del desfasament horari.

Deixar la son a l'armari, aixecar-me,
retrobar-te a la sala ampla on coincidiu,
compartir la melmelada i el pa d'espelta,

la cal·ligrafia arrodonida i els ulls negres
i brillants d'uns infants funàmbuls. Descartar
per fi l'infinitiu anònim. Me voici, mon amour.

Digues que m'estimes encara que sigui veritat

Durant anys i panys, m'he vist com un funàmbul 
de la vida i dels mots, dubtant de tot amb fruïció
i gana. No et coneixia. Ni tan sols t'imposares.

Ens trobàrem en una cantonada dels dies, calçats
d'avarques de seda amb soles de cendra. Ens abraçàrem
i ens llepàrem les ferides com cans grocs de l'estable.

Parlares, actuares, et mogueres i descobrí que 
la funàmbula eres tu, entre joia i tristesa,
gana i desconcert. No rebutjaves res, ni menyspreaves

els altres, que anaven per camins distints. M'ensenyares
a eixamplar la meva visió de la vida. Jo, t'abeurava
de francès, a glopades. I un dia em digueres «je t'aime»,

«t'estimo». I aquests mots tan comuns, tan rars, tan nostres,
tan teus, em sonaren a veritat. No pas una veritat de Bíblia
o de Codi civil. Una veritat més profunda. I encara més clara.

Piropo? no: piripi!

No m'agraden els piropos ni tan sols les floretes
dites amb veu pastosa i pudor d'aixella. Un menyspreu
masclista en forma d'ofrena desimbolta.

No demano res i ho rebo tot amb entusiasme i agraïment.
Les paraules de l'estimada que em confessa que està
piripi després d'uns vinitos em sap a glòria. Certa.

Veu lenta, acurada, que em convida a un sopar llunyà amb 
amics escollits. Els amics s'han quedat a xerrar i nosaltres 
xalam. A set mil tres-cents quilòmetres de distància. Plegats.

m, m, aime

Aime, aime, aime,
comme la vague
lèche le rivage,

comme la salive
de l'aimée bat
contre les lèvres

de l'amant, ne cherche
pas les mots, les mots
puent la sale mort,

retrouve le ressac
ancestral, la cadence
du nageur qui tranche

l'onde étale de ses bras
engourdis et se relâche
enfin. Oublie le monde

et ses pompes. Sois pompe
toi-même. Aspirante puis
refoulante. Ventricule,

oreillette, laisse pulser ton
cœur. L'âme est à portée
de ses seins.

Entre mecs

En présence ou à distance,
du plus grand au plus petit,
mes fils sont inépuisables
de complicité.

Une fideuà réchauffée,
agrémentée de saucisse
épaisse et deux bières,

une visite virtuelle en
caméra lente d'un appartement
rafraîchi,

deux clubs dans un mini-golf
miteux déserté en soirée,
les incessantes boustifailles

d'un bambin courant vite et
souriant fort, tout m'est
jouvence et bon usage quotidien.

Al cau de l'orella

Vint-i-vuit segons,
exactament, d'amor
i de dolçor.

Sentir una actriu,
formosa com la lluna,
xiuxiuejar al cau

de l'orella, tot i els
set mil tres-cents
quilòmetres,

«Je t'aime», és un plaer
rar i revifant que omple
els llençols 

d'un ventolí suau, olorós
i comunicatiu. «Caminante,
no hay camino...»

AB ORIGINE

(sur une aquarelle de Clara del Ruste)

De Courbet, j'avais délaissé l'Origine
du Monde, plus riche de questions que
de réponses.

Puis j'ai erré des mois durant, frôlant
les murs grumeleux jusqu'en m'en émousser
la pulpe des doigts. En vain.

Vivre l'amour, ses mirages, et n'en garder
qu'une trace inimaginable. Oser ne suffit 
pas. J'étais éperdu, Hollandais volant

sans vaisseau. Puis Clara est venue. Actrice,
musicienne, peintresse des corps et des âmes,
et je n'ai plus cherché l'origine des choses

et des êtres ; elle m'en a offert la fondation
pour ouvrir ma main en un semis d'étoiles.
Le sexe de l'amante ne s'impose pas, il naît

de l'entrelacs des courbes et des poses. Les
membres se disposent, se relâchent sous le faix
de l'odorante chevelure. Naît alors une ombre

sous la voûte du pied gauche, image en creux
du triangle bleu du désir bataillien dont tu 
savais déjà qu'il me guiderait un soir de juin.

En plan ratoncito Pérez

Havia sigut un dia de dents.
De dents barallant-se entorn
de gelats multicolors,

al migdia. Desprès, de dents
banyades en tres plats de
fideuà sucosa per al Jérôme.

I, per fi, al fil de la nit,
de pèrdua victoriosa d'una
dent incisiva. El petit

Hadrien es feia gran. Tot
sagnant, li feia ganyotes
al mirall somnolent.

Deixí passar un parell d'hores
i de cuiner gandià passí a
ratoncito Pérez amb una

moneda d'or a la mà per a
canviar-la contra una dent
menudeta. Foren unes hores

delicioses, sense son o
gairebé, m'imaginava el que
el petit estava somiant.

Al matí se despertà, tocant
el forat nou amb la punteta
de la llengua i estrenyent

l'or i la plata rodona amb
els dits encara adormits
i ja ben madurs.

Un petit poème

Un petit poème en français,
sans ambition, pour te dire
mon amour. Tu apprends cette
langue aux accents péremptoires

et déjà tu fais grasseyer le "R"
avec force, ironique. Qu'importe
la place des pronoms, encore fidèle

à ta langue d'origine, si nôtre.
Comme un jeu de construction, tes
phrases s'ajusteront et de mon cœur
sauront dire les secrètes inflexions.

Ferreriada

Calçat d'avarques, dempeus, el poeta llegeix.
Capcot, com si les paraules del volum fossin
pedres que l'atraguessin a la seva terra,

pedraules actuals amb sabor de passat. Sentat
en cadires de jardí, el públic l'escolta.
A l'esquerra: la companya, l'amiga, la musa,

callada, amb mirada de metrònom i brúixola.
Emmudida per l'eternitat, la foto no ens diu 
res de la veu del poeta, ni dels cants menuts

dels ocells seduïts. Encara menys dels pensaments
de l'al·lota rossa, enfilada a les espatlles de
son pare i que, sense saber-ho, esdevé poetessa.

L'accessori i l'essencial

Dues fotos, quasi simultànies.
Vertical l'una, horizontal l'altra.

Les vaig mirar ahir l'una rere l'altra,
lentament, detalladament, i les vaig deixar

cristal·litzar-se en la meva memòria enamorada.
Hi torno, a l'instant, com si m'acabessin d'arribar.

Dempeus, a la primera, em mires als ulls, tot bevent
un cafè fort i calent, molt, com tant ens agrada.

Centro el meu interès en la columna rodona qu'es troba
a la teva dreta. Pintada de rosa i verd. Rosa celeste,

verd gastat per tantes mans que la fregaren. De cambrers,
clients, humans d'una altra llengua i d'una mateixa passió.

El detall accessori de la foto cobra un valor universal,
essencial, al contrari de la segona foto on, fas de maja

vestida, amb un somriure inimitable. El dia de fatigues
s'està acabant. Descanses. Per fi. Essencialment.

Un alè de paper gruixut

El llibre em crida i no el puc deixar.
Fortalesa de la Mola, primer terç del
segle anterior. La gent passava gana.

Un barber fugitiu, de roba gastada per
les pedres. T'ho prometo, amiga: aniré
a la Mola tot just acabi la tasca nostra.

Escandell, es candell: pa angelical. Jugo
amb els mots mes mon pa és de paper, no 
pas  de farina. Teclejo i aprenc: passat de foc.

Deux langues, deux perspectives

(4x4 vs. 3x3)

Un mobile

«Sommes-nous des poissons,
sommes-nous des oiseaux»,
la question de Saint-Amant,
le baroque, te taraude.

Papiers de couleurs franches,
virevoltent et échappent aux
doigts qui veulent les pincer.
Sur chacun un mot. Calligraphie

singulière. De perceptions
individuelles, universelles.
Fils invisibles, comme à Babel
les langues s'animent sous

ton souffle. Unique, indispensable.
De songe et de vitalité. Sans toi, 
les ponts d'amour pourraient-ils 
se tendre ? Cours et régale.


Un mòbil

Peixos de colors quiets. Secs.
que es mouen lentament. Els frega
l'esguard distant. Com si volgués

veure més enllà del rétol de paper
fi que embolica els somnis. Seus.
Teus. Meus. No veig cap fil com

una imatge de la nostra llibertat.
Casualitat orientada. MalaHome de
colors. I tu capdavantera.

La ben formosa

Un dia em vas dir,
fa poc, fa molt,
que et trobaves

lletja, i molt,
en una foto
que t'havien fet.

Una instantània
de la teva gran
generositat.

Endreçaves una
farmaciola, jo
et mirava. I molt.

Lletja?, no ets,
ni molt menys,
ni mai.

Ets formosa,
la ben formosa,
de cos i cor.

A vela lenta

M'invites a navegar,
a vela lenta, entre
bonança i maror.

No m'amagues res,
ni el millor, ni les hores
grises que vindran, o no.

Em dónes confiança , obres
el camí, més enllà dels dies
i dels anys. Paraules noves,

sentides rarament però mai
escoltades. Confusament
desitjades. Com un pacte de

Vida.

Désir / Desig

Tu i jo, som uns funàmbuls àgils, entre dues llengües. Amb les seves saboroses modalitats. M'entren ganes de llepar-te el melic. Oh, perdó, llombrígol. Ton nombril de soie. Désir, Desig. Le Désir avec le regard inquiétant du père Lacan, el Desig, amb passes de rumba catalana. Oh, amor, ensenya-m'ho... que ganes tinc i gana més. Sense «s» però amb ímpetu. de funàmbul. O FUN-àmbul? Vés a saber...

Palabra desconocida

Me enviaron un poema breve, armonioso,
con nostalgia de unos paisajes ya remotos.

Lo leí varias veces, para dar merecidas gracias
a quien lo escribió y mandó. Cada vez chocaba

con una palabra desconocida, que ningún diccionario,
al alcance de la mano, pudo desvelar. Mejor.

Las palabras desconocida, entre lengua y discurso,
hacen todavía más necesaria la presencia de quien

las utilizó. Un poco como esos pescados fritos de
nombre estrafalario que uno espera para veranear.

Tota una vida per descobrir

Als dinou anys te n'anares pel país,
decantant-te pel món del teatre.

Començava la tardor del vuitanta-u.
França es taronjava de velocitat

amb els primers TGVs. Els joves
es llençaven a emocions primerenques

amb una curiosa màquina, lligada al
telèfon: el Minitel, de pantalla

cridanera. Feia la mili, a gendarmeria.
Teatre limitat, cap rapat, desig mai

satisfet com l'evidenciava la filla
del coronel, despullada rere els finestrals.

Viatjaves amb els Joglars, nom màgic.
T'imagino. Com eren la teva veu, els teus

cabells, el teu cos tan prim i suau?
No ho sé. M'ho diràs. Si vols. Tenim temps.

Dues cervesetes

Davant de la mar.
Una més alta que
l'altra. O serà

un miratge sexista?
Són les quatre, els
amics es preparen

a dinar. Dia de flors
i sabates de xarol.
La terrassa es troba

entre Alcaufar i s'Algar.
Llum zenital, com ajornada.
No sabré res dels qui em

piquen l'ullet. Dos amics
profunds, coneguts de fa
poc però amb quaranta anys

comuns a l'esquena. Ja m'he
allunyat, per unes poques
setmanes, però m'entren

ganes de robar-les les canyes
i de sortir corrents cap a
ca Philip. M'hi retrobeu?

Une Strada riante

La voix passe, claire,
un chuchotis complice,
lentement empressé.

L'image tarde et longtemps
je croirai que ta caméra
ne fonctionne pas

ou qu'une obscure puissance
en interdit la diffusion.
Mais bientôt l'obscurité

scintille et, d'entre les
étoiles, surgissent deux
puis trois accents

mobiles et souriants.
Ils dansent à la cadence
de tes mots et de ton rire.

Ce sont tes yeux et ta bouche
entrouverte, plus claire et
tienne qu'ici sous juillet.

Vibrant paradoxe

(elle est mes yeux, je suis sa voix)

Rues vides et colorées. Un garde, chamarré
veille sur une circulation qui n'est pas.

Les fils électriques zèbrent le ciel et
retiennent les songes ici-bas. Le sang
et l'or se mêlent à l'écriture cursive.

Rythme des accents et des regards,
sous l'extravagante bouteille brune
d'une multinationale des sodas ;

des enfants dansent pieds nus, rient
et repartent. Tu les vois, les bois,
les gardes pour ta palette et mes vers.

La poussière est partout qui casse les
couleurs et appelle la nuit. Décalée.

Cunes

A un amic entristit.

«Jo menorquí, nascut dins una barca.»
Fa anys que el vers del conco Sindo
m'acompanya tot i que no en tinc,
de barca.

Mes em passejo vora el port, les oloro,
i les acaricio lentament. Callades,
potents, fetes com per a aguantar segles,
ens acompanyen

del naixement a la mort. Com cunes eternes,
de fusta i vernis. A l'amic, li acaben de
vendre la barca, tot el nom amb què l'havia
batejat.

Cuna emportada pel riu cabalós. Però l'amic
canta i toca, cria cavalls, riu amb l'al·lota,
ja dóna. La barca se n'ha anat. Ja és hora
d'inventar-se'n el curs nou. I de cantar-lo.

A distància

Aixecar-se de bon matí, a la fresca,
seure davant de l'ordinador cec,
l'encendre i beure un cafè fort
tot llegint les pàgines del dia
anterior.

Coses petites, callades, oloroses
per a imaginar-te mentre la intensa
humitat embolica el teu pas per la
casa d'acollida. Ni tu ni jo, serem
rics. Mai.

Però solem deixar temps al temps i aprofitar
la distància per a trobar-hi sentit. Tot i
les diferències de llengues i costums.
Tinc al costat els llibres de la Maite
i del Joan.

M'acompanya el contrapunt algerià de Camus.
Tinc ganes de xerrar amb tu i d'acaronar-te.
Em trucaràs. Per un d'aquests dispositius
estranys i misteriosos. Ho faràs, oi?
Ja ho fas. Deixo el teclat.

Absència

Camino pels carrers a poc a poc,
capcot. M'envaeixen imatges del
dolor sufrit a Niça.

I penso en tu, tan lluny, salvant
nanos empresonats amb una cançó,
un raig de pintura, 

el teu somriure comunicatiu. M'assec
a l'ombra del claustre, obro el teclat
i tradueixo els fonaments 

de la vostra missió. Tasca humil i cega.
A vegades em somrius sense abandonar la
feina nova tot i la humitat constant.

Et trobo a faltar, estimada, d'una manera
violenta y conscient. Com un plaer ajornat.
Res d'amargat ni de mortífer.

Al contrari, els meus sentiments necessiten
la teva absència per a prendre arrels i força.
La veu, la teva veu, se m'enfila per l'esquena.

Deixo de teclejar, aixeco la mirada. Les imatges
de dolor s'escampen. Ens tornem a veure, com
la primera vegada, en un banc estret de Gràcia.

Diàleg amb el fosser

De fossers no en volia sentir parlar,
ni de cripta ombrívola, ni de parets
de cement humit. Volia tot just que
el meu traspàs coincidís amb cendres

escampades des de les altures de La
Gardiole pel meu fill gran, un dia
de molt vent com a The Big Lebowski.
Mes un dia el fosser em parlà des de les

tombes fresques mentre li estava dibuixant
una cara afrancesada. Foren hores de diàlegs
callats mentre els dits, fredolics, fregaven el
teclat fosc. I les cendres se'm pintaren de sorra.

Tu nombre le sabe a hierba

A T.M. y P.G.

Me lo confesó. Sin decírmelo.
Sabor de la juventud compartida
a orillas del mar, mientras
los pescadores, con parsimonia,
recogían sal de las rocas.

Me lo confesó tu compañero de
años, como para eximirme de un
pecado grave. Me había equivocado
al escribir tu apellido. Por cierto,
las iniciales permanecían iguales,

como de copyright, «TM», i tu nombre,
marseano, que él suele abreviar en «Tere»
no había cambiado. Pero, de «Moreno»
pasaste a «Muñoz». ¿Por qué diablos?
Pues no lo sé. Cosas de mi catalán guasón.

Pasamos horas juntos, en torno a la página
web de la Casa Olivia o delante de un Bayleys
mientras escuchábamos al amigo Arturo tecleando
nuestros años de locuras placenteras. Me contó
cosas de ti, pocas, profundas, i ya sabía que,

al hacerlo me redimía de mi culpa i me devolvía a 
aquellos años de finales de los setenta que
convivimos los tres sin nunca encontrarnos de carne
y hueso. De Serrat, no me habló ni le dije nada. Pero
ya sabía que, para él, tu nombre sabía a hierba. Buena.

Masclisme ordinari

en memòria de la meva amiga L.M.A.,
assassinada per la seva parella

Al costat meu, unes dones
no paren de riure en veure
un reportatge sobre les festes

de San Fermín. La gentada, 
«en posición de firmes», resa.
Després vindran violències 

ordinàries. Humanes? No: cruels.
I aquestes dones que riuen i
animen l'espectacle són cómplices

del que va passar a les nits anteriors, 
del que passa i del que passarà.
No «me duele España», aquesta Espanya

de pandereta i pudor d'aixelles i testicles.
M'horroritza. És la mateixa que, un dia,
va matar el García Lorca d'un tret al cul.

«Tu veux jouer avec moi ?»

Al (no tan) petit Paris

Té nom de príncep troià
i somriure entremaliat mes 
els seus amics, faceciosos

li podrien dir que té nom 
de capital gal·la. I li faria
il·lusió. El petit Paris

vol aprendre francès per
poder jugar amb els nanos
francesos que estiuegen

al veïnat. S'esforça. Repeteix
els sons desconeguts. Una, dues,
tres vegades. I acaba per aconseguir-ho:

«Tu veux jouer avec moi ?»

El veïnat

A na Diana i n'Isma

Acostumat a la vida francesa,
no entenia la paraula. Com era
que una divisió territorial

es pogués definir amb un mot 
de caire social, de pura
convivència?

Fins aquest vespre de ventolí
entremaliat, passat a compartir
taula, conversa i passejada

per la zona. Dos o tres carrers
paral·lels, acabats en angle
vora el mar. Sense rastre

de cotxe ni remor artificial.
Avançàvem, lents, i sortien
al nostre pas al·lotes i al·lots,

mares i famílies, i, fins i tot, un 
ca que entenia el francès! Un món viu
i càlid. Un barri? No pas: un veïnat.

Sembla veritat

Acostumem a dir,
bocabadats:
«Sembla mentida».

No: la mentida és
la puta vida que
ens inventen

per adormir-nos
amb plaers fàcils
i exigències ocultes.

No, amor, el que vivim:
«Sembla veritat».
Veritat senzilla,

humil, desinteressada,
imperiosa i desarmada.
Atrevim-nos i deixem

els girs antics i usats,
pengem el verb a l'armari
de la indumentària gastada.

No sembla veritat, és veritat,
tan relativa i nostra. Sucosa.
I anem pel camí. De bracet.