Camino pels carrers a poc a poc,
capcot. M'envaeixen imatges del
dolor sufrit a Niça.
I penso en tu, tan lluny, salvant
nanos empresonats amb una cançó,
un raig de pintura,
el teu somriure comunicatiu. M'assec
a l'ombra del claustre, obro el teclat
i tradueixo els fonaments
de la vostra missió. Tasca humil i cega.
A vegades em somrius sense abandonar la
feina nova tot i la humitat constant.
Et trobo a faltar, estimada, d'una manera
violenta y conscient. Com un plaer ajornat.
Res d'amargat ni de mortífer.
Al contrari, els meus sentiments necessiten
la teva absència per a prendre arrels i força.
La veu, la teva veu, se m'enfila per l'esquena.
Deixo de teclejar, aixeco la mirada. Les imatges
de dolor s'escampen. Ens tornem a veure, com
la primera vegada, en un banc estret de Gràcia.
