Tot baixant pel carrer de Gràcia,
viu que se m'obria la porta
d'una casa en obres. I quina!
La del 53 on nasqueren l'àvia,
la tieta i el conco. De les parets
i les portes no quedava res:
traces, sorra i marès en pols. Emoció.
M'imaginava les seves petjades antigues.
Humils, constants, enamorades. Pintaven
l'avenir amb colors francesos i no ho sabien.
L'àvia, amb quinze anyets, tancava la porta
i anava cap a les escoletes on feia de mestra,
el conco començava a dibuixar. Ruïnes greco-llatines.
Solemnes. Molt menys entranyables que les actuals,
plenes de la seva infantesa menorquina.
L'amfitrió, germà del nou propietari, em dugué al jardí.
Estret, profund, cobert de pols fina, amb un llimoner
ombrívol al final. Deixí la seva casa amb regust familiar.
