de la vida i dels mots, dubtant de tot amb fruïció
i gana. No et coneixia. Ni tan sols t'imposares.
Ens trobàrem en una cantonada dels dies, calçats
d'avarques de seda amb soles de cendra. Ens abraçàrem
i ens llepàrem les ferides com cans grocs de l'estable.
Parlares, actuares, et mogueres i descobrí que
la funàmbula eres tu, entre joia i tristesa,
gana i desconcert. No rebutjaves res, ni menyspreaves
els altres, que anaven per camins distints. M'ensenyares
a eixamplar la meva visió de la vida. Jo, t'abeurava
de francès, a glopades. I un dia em digueres «je t'aime»,
«t'estimo». I aquests mots tan comuns, tan rars, tan nostres,
tan teus, em sonaren a veritat. No pas una veritat de Bíblia
o de Codi civil. Una veritat més profunda. I encara més clara.
