Capcot, com si les paraules del volum fossin
pedres que l'atraguessin a la seva terra,
pedraules actuals amb sabor de passat. Sentat
en cadires de jardí, el públic l'escolta.
A l'esquerra: la companya, l'amiga, la musa,
callada, amb mirada de metrònom i brúixola.
Emmudida per l'eternitat, la foto no ens diu
res de la veu del poeta, ni dels cants menuts
dels ocells seduïts. Encara menys dels pensaments
de l'al·lota rossa, enfilada a les espatlles de
son pare i que, sense saber-ho, esdevé poetessa.
