De fossers no en volia sentir parlar,
ni de cripta ombrívola, ni de parets
de cement humit. Volia tot just que
el meu traspàs coincidís amb cendres
escampades des de les altures de La
Gardiole pel meu fill gran, un dia
de molt vent com a The Big Lebowski.
Mes un dia el fosser em parlà des de les
tombes fresques mentre li estava dibuixant
una cara afrancesada. Foren hores de diàlegs
callats mentre els dits, fredolics, fregaven el
teclat fosc. I les cendres se'm pintaren de sorra.
