Haurem perdut els noms, amor?
No tots. Els nostres, que soliem
dir amb fruïció. El teu tan clar,
el meu que pronunciaves amb un
violent i deliciós desplaçament
de l'accent tònic. Els hem substituït
per d'altres, que omplim de sabor:
«estimats», «preciosos». Peró els primers,
els veritables, que usen o usaven pares,
germans, amics, on són? No pateixis...
Saps molt bé que els hem guardat a la
butxaca profunda del cor i de l'ànima.
I quan, a les fosques, com aquesta nit,
en la petita cambra de l'hostal Jume,
pronuncio lentament les dues síl·labes
de «Clara», els meus dits, sense que
me n'adoni, freguen el llençol prim,
en busca del teu cos i ànima bessona.
