Així en parlava mon oncle quan
deixava el rossellonès del quotidià
per retrobar el maonès de la infantesa
rere un català literari on buscava amb
rara paciència les arrels occitanes. Morí
un diumenge de la primavera del 70
deixant-me com a sàvia herència la
promesa frustrada d'un viatge a Barna
i uns poemaris preciosos.
No sabia res, passaren els anys, em costà
molt. Sense dir-ho, unes quantes vegades
plorí, pensant que mai ho aconseguiria.
I un dia, fa molts anys, a Barcelona, sa Barna
estimada, deixí córrer aquella llengua tan clara
que encara avui assaboreixo com un peix de platja.
