El Javier Tomeo va ser amic meu, molt. Venia a casa. Jugava amb els nanos, en particular amb el Xavier que tenia el mateix nom que ell. Era un barceloní curiós. Aragonés d'arrels i il·lusió, sofria de què li diguessin "Xavier Tomeu" als diaris. Respectava el meu catalanisme. Rere un mur d'ironia que ens servia de no man's land. Va sofrir encara més quan va llegir "Javier Tomeo no está mal pero es como un plato de croquetas, no cambia nunca de sabor". Qui havia escrit això era el Juan Benet. Sobre "Volverás a Región" escriguí un article dens que tingué un cert ressò entre els seus estudiosos. Pero no m'agradava res aquell trepa socialista com déu mana després d'haver-se enriquit dissenyant els pantans franquistes. No, senzillament, m'agradava el Javier Tomeo que havia sigut advocat de l'Olivetti abans de dedicar-se molt tard, massa tard, a la literatura. Aquests dies sóc al Palau Macaya rere el pis seu del carrer Roger de Flor. I ahir em vaig trobar amb el Jordi Julià i el Pere Ballart al Zurich on tant anàvem el Javier i jo. Que descansi en el paradís de les lletres.
¡No te olvido, estimado Javier!
