a P. G. i M. G.
No som Lorca ni Neruda,
i l'Argentina queda lluny
de la nostra illa estimada
Som dos poetes senzills,
sense DNI on consti la nostra
essència. En Pere és una mica
més gran que jo. Escriu des de
fa més anys. Menys però millor.
De fet, aquí on em veieu, ni tan
sols sóc poeta. Sóc el seu traductor
I no respecto metre ni rima. Tradueixo
per aprendre de la seva mà la nostàlgia
pressentida, els vincles prims i potents
que uneixen un infant amb la seva terra
i el gust amarg de les vinyes arrasades.
Compartim taula i conversa. Entre carbassó
i carbassó, xerrem a poc a poc. Bec de la
seva font. Aprenc paraules. Quan comencem,
en Pere parla català ; a poc a poc ralla maonès .
Se'm cau la màscara i retrobo els mots dels avis,
meticulosament guardats per la mare a sa cuina.
Quan deixo l'illa, de nit, veig com es multipliquen
les llums dels pobles i quan estic a punt de no veure-les
ja sé que em puc posar a escriure. Sense «alimón».
