El viatge sense retorn

Pintava amb son pare, els caps de setmana.
Sortien tots tres amb son germà petit.
Caminaven lentament. La ginesta els obria
un camí d'or i de mel.

Els dies de la setmana, anava a l'antic claustre,
a donar classe als nens petits. Es recordava els
temps de la infantesa, tan pròxims, quan era alumna
i mirava amb terror els presos hirsuts rere les reixes

que donaven al pati. Passaren els anys. No es casà.
Començaren a dir-li fadrina. No deia son secret.
Esperava son cosí, l'eixerit Quicos, sis anys més gran
que ella. Però Quicos havia anat a França i s'hi havia

casat. Amb una francesa elegant. Que la grip espanyola
s'endugué. Per sort. No ho sabé. Fins a la vinguda del
cosí. Amb barret i polaines. Li demanà la mà. L'Antònia
deixà les escoletes. També deixà de pintar. Anà a França

amb el Quicos de marit, sa mare i son germà petit.
Treballà dur quaranta anys seguits. I no tornà mai
a son poble de cases blanques, a son illa de pedres
i de vent. En escriure-hi, li reto l'homenatge que mereixia.