Als cosins desapareguts
Era a mitjans del setembre de 1998,
feia disset anys que no anava a l'illa,
i ara mateix fa disset anys que hi aní.
Tot sol, com avui, per tres dies curtets.
M'allotjava arran de port, a l'hotel Miramar.
No hi havia ningú. Els murs blancs i freds
ploraven l'absència dels éssers amats.
No coneixia encara ben bé en Lluis que em
marcaria uns quants anys després. Massa.
Massa anys. Massa poc de temps.
Encara vivia en Gerard abans que la malaltia
de l'amor se l'endugués, cosa que mai havia
aconseguit la puta dictadura. Parlava malament
la llengua dels avantpassats, aquella llengua tan
clara que un oncle nostre exaltà. Llegí. Molt. Parlí
encara més. Canvií d'ofici. Em posí a ensenyar la
llengua que tant m'havia ensenyat. I aquí em teniu,
tan sol com fa disset anys però més fort i més implicat.
La meva riquesa són els meus. Mos fills, mos pares,
mon germà, ma família i mos amics. Només parlo i
escric els mots que la seva companyia suscita. Res més.
