Estret i fosc malgrat les parets blanques,
el bar és de frontera, entre la plaça que
s'aprima i el carrer de Sant Bartomeu.
Una terrasseta, dues o tres taules de fusta
bona, i unes cadires plegables que criden
llur solitud quan la nit les abandona per
mirar-se en la lluna. Els altres bars viuen
el futbol amb llums de foc i olor de vermut.
Ell, pacient ens espera, amb porta de vidre
com una crêperie bretonne. A dintre hi cabem
tots. A l'esquerra del mostrador, un llarg
passadís blanc de cadires callades com una
classe, un dia de Setmana Santa. Al fons, una
diapositiva que no canviaran mai. Dos poetes
i dues cerveses. Comença l'acte, el bar gaudeix.
