Per a na Martina, anfitriona
Taulers i taulers d'escacs omplint el carrer al capvespre.
Passàvem per la vorera quan, de cop i volta, se'ns apropà
un nen eixerit que menjava un gelat de llimona, d'aquests
que et deixen la boca ensucrada, amb gust de repetir.
Saludà na Martina. Creuaren les mirades i els somriures.
Era un alumne seu de l'escola de música on tot just començava
sense haver-se decidit per un instrument o un altre. No digui res.
Deixí passar les hores en silenci. Però ja li veig una part del futur
Tocarà contrabaix -o guitarra baixa que sóc miop a l'hora d'endevinar-
en una orquestra de blues i ja penso en els dies no gaire llunyans quan
na Martina i en Pere baixaran, no pas al pou, sinó a la cova dels gegants
on escoltaran el ritme inconfusible d'una balada d'amor terrenal.
