Camino pels carrerons del temps, sonors.
M'agrada sentir la petjada lleugera de les
amants passades, tan vives en el record,
tan presentes a la llengua.
No les trobo a faltar puix m'acompanyen
els seus sabors més secrets com m'escorta
callat l'ull cec d'un crespell de conserves a l'hora
del berenar.
Visc l'amor amb força, cegament, per conjugar-lo
després en passat, pausadament, amb deler i pulcritud.
Dona'm la mà, manyaga, i correm pels camins vius,
de terra i herba tendra,
car les ciutats són de pedra freda amb murs alts i tancats.
No t'amoïnis. Ja serà temps de passejar-m'hi sol per
retrobar-hi ton cutis delicat, la forma d'una orella que,
un dia, em sabé escoltar.
