"El segon per la set!"

Érem tres, en dues taules.
Em trobava al cor de la sala,
les senyores a la balconada.

Feia tres anys i mig que solia
venir. A cada estada a Menorca,
com se sol anar al museu, un
museu sensual i benevolent.

Com cada vegada, encarreguí
dos plats, sense postres:
aubergínies as forn i arròs de
sa terra, amb un got de vi blanc.

Masteguí lentament, assaboreia
cada mos. Recordava el temps
passat amb l'estimada, la primera

vegada quan l'amo, l'incansable
Miquel, ens mostrà tota la varietat
del que sabia fer. Retrobí els plats
de l'àvia Antònia, desapareguts amb ella

al final dels seixanta. Beguérem dos gots
de vi blanc del Crispín. De quilòmetre zero,
com se sol dir ara, parlant dels productes
locals. La sala era plena a vessar, de crits

i de forquetades. Ara  bé aquella vegada la sala
s'adormia, els plats eren saborosos. Però ningú
en parlà. Me n'aní ric de tot el que en Miquel m'havia
ensenyat i que seguirà fent, d'una altra manera. Seva.