M'agraden els insomnis que em deixen exhaust
a l'hora dels rellotges sense agulles. Una amiga
tendra tracta de tornar a dormir-se escoltant una
petita ràdio que li transmet emissions acurades.
M'estimo més retrobar les gravacions passades,
la veu dels estimats i els sons paràsits que les
alteren, subratllant la seva gran humanitat.
En aquest precís instant, assaboreixo la veu
de mon amic Pere, gravada fa una parell de dies
quan presentàvem junts el seu últim poemari
en un petit cafè càlid del centre de Ferreries.
D'entre la remor de les pàgines, surt la paraula
del poeta, el seu cant a la vida, ritmat, les seves
anècdotes, una infantesa que l'inclinava al misteri
de la vida i als límits de la terra petita quan no sabia
que era una gerra de versos plena a vessar.
